Multar és censurar

Què vol dir posar multes a la premsa sinó restablir una forma de censura? Encara que se n’hagi desdit de seguida, no s’ha de passar per alt la proposta del ministre de Justícia, Rafael Català, de sancionar els mitjans que publiquin filtracions protegides legalment pel secret de sumari.

L’article 20 de la Constitució prohibeix la censura prèvia així com el segrest de publicacions i gravacions, que en tot cas han de ser ordenades per via judicial. No parla directament de les multes, potser per impensables, ja que són una forma de censura a posteriori. Tota acció directa d’un govern per a interferir la lliure informació és censura.

Si els jutges consideressin que els mitjans vulneren el secret del sumari, els correspondria a ells emprendre accions per a la seva defensa. No pas al govern. En el benentès que el trencament del secret del sumari sol venir de l’interès de les parts afectades, que no tenen aquesta limitació, llevat de casos excepcionals que requereixen una resolució motivada del jutge.

Una de les virtuts de la Constitució de 1978 és l’abast de la llibertat d’expressió i del dret de la informació que proclama. Lluny de l’intervencionisme que es reservaren les constitucions de l’escàs segle liberal espanyol, de 1833 a 1939, fins i tot de les dues repúbliques que, certament, hagueren d’afrontar situacions polítiques molt adverses i inestables.

El propòsit de multar a la premsa evoca de seguida les innombrables sancions governatives imposades a l’empara de la Llei de Premsa i Impremta de 1966, ofegant els pocs diaris i les nombroses revistes que desafiaren la llibertat vigilada que se’n derivà. És inevitable recordar-ne la paternitat del ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga. Entre els dirigents actuals del partit neofranquista que va fundar només deu anys després, la temptació de la multa segueix viva.