Prepotència i indefensió

Que un polític es permeti de renyar una entrevistadora en directe per televisió és un símptoma greu de la prepotència d’una part i de la indefensió de l’altra. Això és el que va fer el president sortint de les Illes Balears i candidat a la reelecció, José Ramon Bauzà, davant les preguntes de Neus Benítez en l’informatiu balear de TVE.

El motiu de l’incident ja és revelador de la reversió de la perspectiva que sembla afectar una part important dels dirigents polítics. El president sortint retreia a l’entrevistadora que el preguntés sobre la seva acció de govern en comptes de invitar-lo a presentar les seves propostes de futur.

No hauria de ser necessari recordar que la primera obligació d’un candidat a la reelecció és procedir a retre comptes de la seva acció de govern, errors inclosos, com a base per a poder demanar de nou al vot. També és cert que aquesta és una pràctica molt poc freqüent en la política espanyola i que els mitjans hi han ajudat.

L’acaparament de poder dels partits polítics sobre els mitjans de comunicació públics –i la seva influència sovint sobre els privats- ha fet de la prepotència el pa de cada dia en la relació amb els mitjans.

L’intervencionisme dels blocs electorals que han acabat influenciant l’enfocament general de la informació política, les rodes de premsa sense preguntes, fins i tot a través d’una pantalla de plasma, són els aspectes més visibles. El famós i lamentable “això no toca” de Jordi Pujol, mansament acceptat pels mitjans catalans durant una vintena d’anys, n’és el precedent més lluït.

La indefensió dels periodistes de les emissores públiques de ràdio i televisió és una evidència creixent, davant la que hi ha encara escassa resposta corporativa. El desaparegut Canal 9 valencià i Telemadrid n’han estat els casos més vistosos fins que TVE n’ha esdevingut el gran aparador, amb l’afegit del descarat sistema de portes giratòries entre periodisme i política que hi ha consagrat visiblement el PP.

Però a les comunitats autònomes i als municipis hi ha exemples quotidians d’emissores de ràdio i televisió que es sotmeten un dia i un altre al dictat arbitrari de presidents i alcaldes en les decisions informatives. Badalona, sense anar més lluny.