“Menysprear la cultura i l’educació ens portarà a un món de llops”

Esteve Soler (Barcelona, 1976) s’ha fet un nom en el món del teatre català i universal. La seva trilogia “dels contres” ( Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l’amor) s’ha representat (i s’està representant) en 10 idiomes en molts països europeus. Es tracta d’un atac frontal, ferotge i carregat d’arguments a una societat que ens estan fent acceptar com l’única, com la bona, la sana, la respectuosa... la democràtica. Però resulta que hi ha un munt de gent que ho veu d’una altra manera, tot això. La successió dels esdeveniments des que cap al 2008 Soler va començar a escriure Contra el progrés no sols han mantingut la vigència de les obres sinó que l’han accentuada: “No estem tan lluny d’aquell moment”, diu Soler, “coses que després hem viscut estaven llavors en una fase germinal i han anat creixent, s’han anat sublimant”.

Un dels missatges d’aquestes tres obres, concebudes com a contes teatralitzats, és la deshumanització del món: “En pocs anys hem anat perdent molta humanitat. La idea primitiva era mostrar com paraules com progrés o democràcia, en mans de polítics, pensadors o filòsofs, és utilitzada sovint d’una manera perniciosa”. Els personatges de Contra el progrés, de fet, miren d’adonar-se de que el progrés econòmic no els fa més humans, al contrari, els porta cap a un camí de deshumanització. La idea de barrejar el progrés humà amb la de progrés econòmic o financer és perillosa perquè ens enganya.

Vivim, doncs, una enganyifa. La que ens volen imposar des del poder tot amanint-la amb les millors formes. “Cada cop la democràcia és menys real i està més segrestada. Hem arribat a un extrem d’infàmia que ara qui no se sent indignat és que no és humà”. En canvi, ens volen vendre tot el contrari: “En nom de la democràcia es destrueixen continents, s’envaixen països. Se’ls dóna una suposada llibertat però a l’hora de la veritat no és més que llençar-los a un infern, implantant un sistema econòmic ferotge que en cap cas podran arribar mai a gestionar-se aquests pobles per sí sols. En nom de la democràcia s’han comés els pitjors horrors del segle passat”.

Potser la paraula democràcia és la més pervertida del diccionari... “Una d’elles. És una paraula que simbolitza ‘el poder del poble’, però resulta que el poble, aquest poder, no el té ni de broma i no hi ha cap interès a que el tingui. Per això és una paraula totalment transvestida”. Tot plegat sona molt pessimista, però aquest jove dramaturg, inquiet observador i comunicador de la realitat, confia a veure la llum: “Sí, crec que algun dia arribarem a una democràcia real. Si no som optimistes perdem la guerra”.

Un enemic invisible

“L’obstacle que ens impedeix veure-ho clar és un obstacle invisible”, diu Soler. És la idea de la portada del llibre en què recull els textos de la trilogia, En contra. 23 contes teatralitzats (Edicions 3 i 4), obra de l’artista suís Stephan Bundi: una sabata trepitja el no-res, un fons blanc. “L’adversari s’ha convertit en un enemic invisible, amb molt de poder i que està pervertint el llenguatge per a que no es pugui dir res en la seva contra”.

Soler sosté que estan tergivesant perillosament la història. El sistema educatiu ha esdevingut un arma cruel i cínica del poder. Un dels contes de l’obra ens porta a una escola, on la mestra llegeix als nens el conte de la Caputxeta vermella. Però el conte va canviant una barbaritat... “L’alteració de l’educació pot portar a que la següent generació es converteixi en un llop. En el futur, els llops ens devoraran. És el que estem fomentant. Menysprear la cultura i l’educació ens portarà a un món ple de llops. De moment ens diuen que l’educació pública no és rendible... Ja veurem, jo veig que estan gestant els llops que devoraran la societat”.

Aquest atac “tan deliberat contra la cultura i a la formació” pretén “que siguem absolutament dúctils i que simplement ens convertim en persones que són, bàsicament, mà d’obra baratísima que segueixen l’opinió de qui té el poder”. La cosa ens pot portar a ser una mena d’infrapersones, d’esclaus: “”Hem arribat al punt en què qui té una feina se sent una persona molt afortunada. Volen que assumim l’esclavitud com una sort. És trist. És molt trist“.

Com no adonar-se de tot plegat? “Avui dia agafes qualsevol diari i hi ha tal acumulació de barbaritats... El disbarat s’ha convertit en una rutina i en molts casos l’única alternativa que tenim és desconnectar. És molt trist, perquè significa que hem perdut una batalla”

Humor, imprescindible

Si la tergiversació és l’arma per mantenir-nos enganyats, l’arma per desenganyar-nos no és altra que l’humor. “Per a mi és una prioritat”, sentencia Soler. “Si l’espectador surt de la meva obra tal com ha entrat, he perdut. Per a mi l’important és que el públic hagi canviat interiorment. I per a això, l’humor és essencial. Sempre he volgut jugar amb un còctel de gèneres, un xoc entre la comèdia i l’horror”. L’autor recorre a escenes dures, terrorífiques, però reals, coneguts, cruels, palpables (“res de vampirs o bajanades similars”): una malaltia, un accident, un nen mort de gana... “Això crea el conflicte del qual l’espectador només es podrà distanciar a través de l’humor”. El problema és que sempre podem canviar de canal, al contrari del que els passa als de la primera escena de Contra el progrés, que es queden horroritzats amb imatges que els entren a casa.