Lieve Joris (Neerpelt, Bèlgica, 14 juny de 1953) ha estat definida com “una de les millors periodistes del món” pel diari francès Libération. Les seves històries, segons la publicació francesa, són “una vivisecció literària de la història contemporània” i la seva prosa, “poderosa i brillant”, se situa en el camí dels seus “mestres” VS Naipaul i R. Kapuściński. Encara que poc coneguda a Espanya, Joris gaudeix d'un gran respecte entre la crítica internacional perquè, com ha escrit The New York Times, forma part “de la millor literatura de no ficció contemporània.”
«Per sota de les notícies que semblen ser urgents circula el lent llera de la història. Intenta aconseguir el ritme d'aquest riu ». Aquella frase del seu primera trobada amb R. Kapucinski durant un viatge el 1987 per la seva Polònia natal la va marcar per sempre. Lieve Joris s'ha dedicat des de llavors a buscar “el ritme d'aquell riu” que li va mostrar el mestre polonès. “Quan vaig començar - explica avui l'autora belga - a escriure llibres sobre l'Orient Mitjà i Àfrica, em vaig fixar en els que l'havien fet abans que jo. Vaig llegir a Ryszard Kapuscinski i VS Naipaul . Els vaig conèixer a la seva terra natal: vaig viatjar amb Kapuscinski per Polònia, i vaig visitar Trinitat amb Naipaul. Tots dos han estat molt importants per a mi. ”
Idealista, però res ingènua, aquella Joris principiant aprendre dels seus mestres que, com titularia posteriorment un dels seus llibres el gran periodista polonès: “Els cínics no serveixen per aquest ofici”. Va descobrir que els seus treballs havien d'estar basats en “personatges i situacions reals”, éssers humans de carn i ossos que tinguessin aquesta meravellosa capacitat que fa diferents als humans de la resta dels grans simis: explicar històries.
Joris reconeix que no va ser una gran lectora, però sempre va tenir “el desig d'escriure.” Estudiar periodisme a Utrecht. Era l'època del “New Journalism” i resultava gairebé obligatori llegir a Norman Mailer, Tom Wolfe, Gay Talese o Truman Capote. El seu primer treball per al setmanari “Haagse Post”, va ser la seva escola. Va cobrir notícies de successos, societat i mai ha oblidat com el redactor en cap li “estrenyia les clavilles per al lliurament de la primera versió”. “Allò era autèntic periodisme”, recorda avui sense falsa nostàlgia.
Va decidir fer el gran salt de la crònica al periodisme narratiu, aquesta criatura nascuda de la coyunda furtiva entre periodisme i literatura. Va buscar formes mestisses de relatar on els gèneres semblen barrejar-se i trobar històries, personatges i situacions en aquests llocs als que els mitjans convencionals poques vegades prestaven l'atenció pausada que mereixien. En els treballs de Joris és molt evident que el periodisme i la literatura difuminen els seus contorns per, amb les tècniques expressives del relat literari, reconstruir una història real sense perdre de vista que, com escriu Paul Theroux: “la ficció és una versió de la veritat, igual que la no ficció ”.
“Busco la panoràmica, no la fotografia aïllada”
“Busco - compte - la panoràmica i no la fotografia aïllada”. Així defineix la seva manera d'apropar-se les històries, allunyant-se de les “instantànies” de realitat a què ens ofereixen els mitjans tradicionals que relaten la vida com si fos una foto fixa. Relleu Joris sap que el que fem els periodistes no és cap “producte”, ni tampoc una expressió del talent individual del reporter. El que escriu és una “obra col · lectiva” que, com diria Kapuscinski, sempre “depèn dels altres”. Aquí neix el seu interès pel detallisme i aquestes històries humanes, que neixen de la bellesa, la quotidianitat i es barregen amb el fantàstic. Històries que conten amb introducció, nus i desenllaç, com els contes; històries amb punts de gir, tensió narrativa, personatges, diàlegs i diferents veus parlant a l'uníson, sense que la mirada del narrador s'imposi als testimonis dels seus personatges.
La tragèdia d'un Congo de no ficció
Mobutu, el vell lleopard, ha fugit. El Congo acaba de canviar. Els nens soldats de LD Kabila han entrat a Kinshasa “com un ganivet a la mantega”. Lieve Joris arriba a la capital del Congo quan tots els reporters de la premsa internacional fugen i, en aquest moment, comença “La dansa del lleopard” . El llibre - editat per Altaïr i que es presenta aquests dies a Barcelona, Madrid i Salamanca - narra un viatge de més d'un any per un Congo que tracta de enfrontar-se al repte de “construir un país del qual ningú es reconeix com a ciutadà”.
Joris ens porta a Kinshasa, Lubumbashi, Kisangani, Goma, Mbandaka, Bunia, Manono tenallades pel terror. Ciutats en què tothom té una història per explicar i en què “el que ahir va ser un rumor demà pot ser notícia”. Documenta un sistema “podrit fins a la medul · la”. De manera honesta i mostrant les seves contradiccions, Joris ens permet accedir a un moment crucial en la història contemporània del Congo, aquest lloc que, com li confessa un veterà cap d'una estació per la qual ja no passen trens, és “l'abocador de la història ”.
Amb sensibilitat, parla amb tots. Blancs racistes, missioners abnegats, velles “mares” que expliquen històries divertides, empresaris indis que tracten de sortejar la guerra com poden, soldats en xancletes i membres d'ONG que celebren festes “de luxe” entre la misèria. En una barcassa plena de refugiats hutu, navega pel Congo perquè no oblidem mai que, passat el temps, el riu segueix sent “fascinant i mortífer”, com “una serp”, tal com el va descriure J. Conrad. Així és el seu periodisme, aquell que realitza el “caçador furtiu” que diria Kapuscinski.
“A on va aquesta dona blanca? És que va buscant la mort? ”
Joris sap que, si es volen fer les coses bé i amb profunditat, en aquesta professió es requereix temps. Per això, les seves descripcions són precises i les seves comparacions atrevides. Més enllà de diamants, coltan i petroli, Joris sap que la “comunitat internacional es desentén de tot el que passa al Congo” i també s'enfronta amb dignitat a aquesta mirada desafiant, típica a l'Àfrica, que sempre va acompanyada d'una frase que ens hauria de fer reflexionar: “Vosaltres, els blancs, només veieu coses lletges d'Àfrica”.
Lieve Joris analitza des d'altres perspectives i ens ofereix lliçons d'humanitat encara que, en ocasions, els seus lectors, com els soldats congolesos que la detenen en control, ens preguntem: “On va aquesta dona blanca? És que va buscant la mort?”. Tot el contrari. Lieve Joris busca la vida en un dels pitjors llocs del món per a això ja que, encara que “resulti difícil construir un sistema just sobre cadàvers”, fins i tot al Congo, “segueix havent-hi raons per a l'esperança”. I raons perquè escriptors com Lieve Joris segueixin buscant, com li va dir Kapuscinski, “el lent llera de la història.”
Lieve JORIS situa a l'Àfrica vuit dels dotze llibres que ha publicat. Entre els seus treballs més destacats, es troben “Mali blues” (2010. Ed Altaïr), “Back to Congo” (1992) o “The Gates of Damascus” (1996) o “The Rebels 'Hour” (2010), també sobre el Congo. Traduïda a vuit llengües, la seva obra literària gaudeix d'un gran reconeixement a França, Bèlgica, Holanda, on viu en l'actualitat. El seu treball més recent “On the Wings of a Dragon” (2013) documenta les relacions entre la Xina i Àfrica.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
