Les novel·les de Rosa Rbas (El Prat de Llobregat, 1963) sorprenen per la seva qualitat. Molt ben narrades, entretingudes i àgils. L'autora aborda grans temes i ho fa d'una manera ple de matisos: els contrastos culturals, la xenofòbia, l'homofòbia ... Res és blanc o negre, ni els alemanys, ni els immigrants amb els seus propis prejudicis. La seva protagonista, Cornelia Weber-Tejedor, és de carn i ossos i els seus llibres estan poblats de magnífics personatges secundaris com el capellà ateu, els treballadors de l'agència de publicitat, els companys policies, el forense, la secretària del seu cap o la seva pròpia família. Frankfurt, amb el seu riu, les seves cases, els seus monstres de formigó i els seus gratacels constitueix un gran escenari. Ha tornat la comiasaria germano-espanyola per posar a prova tant la seva ment com la seva integritat física. Rosa Ribas ja ens va regalar 3 estupendes històries fa anys. En aquest quart lliurament, Si no, lo matamos (Grijalbo), s'haurà d'enfrontar a la resolució d'un enrevessat misteri que posarà a prova les seves capacitats professionals, les seves relacions personals i de parella, i la arrossegaran a moments bastant amargs. Aprofitem una de les visites de l'autora a Barcelona per parlar d'aquesta història criminal apassionant que treu a la llum el tema dels segrestos.
Aquest és el cas més complex que ha de resoldre Cornelia?
Sempre havia treballat en casos d’assassinat. Aquesta vegada la investigació gira entorn una víctima. És un cas que planteja moltes draceres i demana amb urgència una resolució. Es tracta d’un segrest express i la víctima es troba en perill de mort. Treballa amb molta més pressió, cada minut que passa és important. A més, s’hi afegeix una experiència traumàtca de l’adolescència.
Vol dir que el personatge es despulla com mai abans ho havia fet?
Té una motivació personal. Aquest cas la retorna a una situació traumàtica que explica els motius que la van portar a fer-se polícia. Un fet poc habitual en una noia filla d’immigrants de segona generació. Aquest cas dona molta més profunditat al personatge. La seva resolució va molt més enllà. Resolt també una qüestió personal que l’afecta moltíssim.
Quin paper juga l’entorn famliar?
En aquesta novel·la els pares s’han fet grans. La Cornelia ho viu amb preocupació. El pare és alemany i la mare una migrant gallega que va arribar als anys 60. Què passarà si el pare no hi és? La mare marxarà? Aquest és un tema molt dolorós que va estretament lligat al pas del temps. El seu xicot, en Leopold, creix com a personatge. En la primera novel·la era dependent, tímid i rebuscat. Si bé encara amaga alguns secrets, la seva vida ha guanyat més pes i importància.
Els escenaris que descriu podríen ser perfectament Espanya...
La corrupció urbanística no és exclusiva d’aquest país. A Alemanya es va destruir molt més als anys setanta que durant la guerra. A Frankfurt hi havia uns boulevards preciosos que s’han substituït per horribles edificis d’oficines. La bombolla immobiliària a Alemanya és imparable i s’està gestionant molt malament. Ara mateix no té aturador.
Què proporciona el segrest en el relat policíac?
Em vaig plantejar què passava si un lloc relativament tranquil, amb un nivell de violència força baix, un país com Alemanya, de cop i volta, arriba una forma de delinqûència desconeguda. El segrest express és més freqüent a Colòmbia, Veneçuela o Mèxic, en societats menys estructurades i on la violènia és el pa de cada dia. Em preguntava què passava quan aquest tipus de crim organitzat es globalitza, arriba a Europa, i ens agafa desprevinguts.
En sabem molt poc de segrestos?
Un segrest express és sinònim de molta violència. Demana rapidesa per sorprendre a la víctima. En la majoria de casos les persones segrestades viuen en llocs amb fortes mesures de seguretat. Conviuen amb la por de ser segrestats. A Alemanya i també aquí no esperem que pugui passar una cosa semblant. És un tipus de violència que fa qüestionar la mateixa seguretat.
La humanització de la policia és una assignatura pendent de les societats occdentals?
Un dels aspectes que tracta la novel·la és justament com defugir de l’etiqueta de superherois. Les situacions extremes que viu la policia molt sovint els porta a prendre també decisions extremes. La Cornelia es transforma en cada cas. El contacte constant amb la violènca, amb la mort, la desesperació, amb situacions d’impotència, la transforma. És la meva manera d’humanitzar el personatge. Pot ser molt dura però també demostra empatia cap a la gent.
No em negarà però que té una mica de mala llet…
És la comissària, la cap... No treu aquesta mala llet per afirmar-se en res. La Cornelia ha arribat on ha arribat per mèrits propis. És bona fent la seva feina. La seva duresa té a veure amb el tema familiar. Aquesta contundència li proporciona equilibri.
Quina relació manté amb la Cornelia?
És molt agradable. Cada vegada que escric una novel·la és un retrobament. El seu entorn, la família, els amics, companys de feina i, és clar, els seus enemics. No parteixes de zero, és un univers que ja conèixes. És una situació molt comòde perquè es converteix en una trobada. Has de pensar només una història que encaixi amb el personatge.
Compartiu la mateixa visió sobre Alemanya?
Totalment. És una visió forània, és com jo observo Alemanya. Aquí rau l’èxit del personatge entre els lectors alemanys. És un retrat d’una mirada externa i el compartim. Ella també es mou entre dos mons, és alemanya i espanyola, té la perspectiva de mirar les dues cultures amb certa distància. Mai amb mala fe!. Només amb ironia i crítica.
A vegades sou molt crítiques…
Tinc una perspectiva clara de moltes contradiccions. És el país que lidera l’economia europea però la seva gent també pateix. Sembla només que les retallades hagin afectat al sud d’Europa i no és cert. Com que parteixen d’una economia molt més potent sembla que el sistema social resisteix. He vist moltes retallades en tot el sistema social alemany. He treballat a la universitat molts anys i he patit la carència de mitjans, la impossibilitat de fer coses per falta de recursos. Frankfurt, on visc, és possiblement la ciutat més oberta d’Alemanya i apareixen aquests brots radicals de racisme. Intento reflectir-ho a les novel·les amb personatges reals, gent normal que està espantada per la crisi econòmica, migratòria, social i que per això acaba abraçant idees ultraconservadores. Només així s’entén que la ultradreta estigui pujant tant. Des de dins tinc una visió molt més diferenciada, res és blanc o negre. És el que observo i ho explico a les novel·les.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
0