L'exposició Big Bang Data, oberta fins al 26 d'octubre en el CCCB, planteja si les dades generades en internet o amb dispositius electrònics són el ‘nou petroli’ una vegada processades i analitzades. Dades que de la transparència poden conduir a massius mitjans de vigilància i control i que han transformat la mateixa arrel de la cultura i la presa de decisions. Parlem amb José Luis de Vicente, comissari de la mostra, sobre temes de seguretat i privacitat en internet, del comerç de les nostres dades o del Dret a l'Oblit, entre altres assumptes. És la fi de la innocència.
Les nostres dades personals estan fora de perill un cop circulen per la xarxa?
En l'àmbit de la seguretat informàtica es diu que ‘tot està trencat’. El software s'ha convertit en un mitjà tan complex, amb tants trossos pegats els uns als altres i tan ple de forats que els experts diuen que la protecció i seguretat en internet és una ficció consensuada. Creiem que estem segurs i no és veritat. Les actualitzacions de seguretat que instal·lem una vegada i una altra és una evidència de la quantitat de forats que hi ha en el sistema. Vivim en un món en el qual la NSA usa la webcam de la gent per tenir fotos de la seva intimitat a través de l'ordinador personal. En els últims 14 mesos ha explotat amb casos com Snowden que demostren la precarietat extrema d'una infraestructura tecnològica de la qual depenem però que no pot mantenir tancats els àmbits. Aquest és el grau de fragilitat de protecció en un entorn com a internet.
Les dades poden utilitzar-se de moltes maneres, una d'elles seria el seu comerç…
Parlant en un sentit més ampli, vivim en un estat de coses en el qual la societat està malalta del mal de la mètrica. Quan vam poder quantificar la majoria dels processos del món ens va ajudar a prendre decisions. El problema és que a mesura que hem pogut desenvolupar models de quantificació molt grans aquests no només acaben servint-nos per entendre millor els processos dels quals som part sinó que acaben determinant la forma en què construïm la interpretació d'aquests processos.
O en altres paraules… Un exemple.
Quan la premsa online comença a quantificar l'ús que fan els seus lectors dels seus continguts escriu no només per a ells sinó per a les mecàniques que donen accés a aquests continguts. Sabent quan un lector fa click en un titular s'escriuen titulars que generin clicks. Quantificar un procés acabava donant-li forma. I més quan els processos es determinen amb algorismes com els de Google, que determinen quan alguna cosa sortirà a la primera pàgina de cerca. Llavors escrius no només per a les persones sinó per als algorismes que determinen com trobar-les, literalment redactem per a màquines. El Huffington Post escriu dos titulars per a una mateixa notícia i el que es porta més clicks serà el titular definitiu d'aquesta notícia: és un estudi de mercat instantani. Són mecàniques de fer processos de la forma més eficaç i eficient i acaben condicionant-nos a l'hora de prendre una decisió tan subjectiva com la de posar un titular. Ara són les mètriques i analítiques les que prenen la decisió.
Aquesta classe de conflictes es reprodueixen en múltiples àmbits i en moltíssimes altres disciplines.
Els social media són una gran maquinària que genera l'incentiu de compartir tot el que puguis, el més obertament i el major temps possible, que sigui més fàcil que protegir i reservar. Si vols esborrar i eliminar el compartit per sempre és molt més difícil que haver-ho creat. Estan construïts perquè generis dades personals que són després són monetitzables, és el model d'internet. Pensàvem que internet era gratis i en realitat no ho era: s'està pagant amb les teves dades i hi ha tota una gran estructura d'empreses que impulsen a generar informació com Facebook o Google que són agències de publicitat disfressades d'empreses tecnològiques. També hi ha nous terrenys on les dades personals s'estan convertint en mines de valor: de la seguretat ciutadana –les maquinàries de l'estat de vigilància– al mapping genètic –relacionant la genètica amb historials mèdics–.
Aquest estat de coses pot conduir a algun tipus de noves biopolítiques?
Ho està fent, s'ha alterat totalment la nostra noció d'intimitat i privacitat. També ens ha situat en un conflicte entre valors democràtics centrals com el de la transparència i l'obertura –la cultura digital ha construït valors positius com el compartir i donar accés– enfront dels contraris de protegir i preservar i definir una bombolla del privat. Un context en el qual la privacitat i la intimitat es consideren com quelcom abandonat per un nou estatus de la nostra capacitat de ser en l'espai públic: un híbrid format per espais mediàtics, digitals i públics. Les persones són portaveus d'elles mateixes, marques personals i gestores de la seva privacitat. Però amb Snowden vivim el desengany: ha acabat l'era de la innocència respecte a la nostra identitat digital i com està relacionada amb la preservació de les nostres dades amb la seva posada a la disposició d'agents que literalment comercien amb ella i la monetitzen.
Hi ha empreses que estan oferint serveis per esborrar l'empremta digital d'una persona a la xarxa…
El conflicte del Dret a l'Oblit és interessant perquè tota l'arquitectura d'internet està construïda sobre la premissa que cal assegurar l'accés a la informació de la forma més eficient. La màxima de Google d'organitzar tota la informació del món i fer-la accessible no incloïa el “excepte quan no desitgem que sigui accessible”. És una preocupació posterior. El Dret a l'Oblit, no té guanyadors fàcils perquè no hi ha una part que automàticament tingui raó, és la tensió entre el dret a mantenir un recorregut vital no condicionat per l'accessibilitat instantània i no controlada per nosaltres enfront de garantir el dret a la informació i protegir-la de la censura. És un gran risc posar a Google en la posició d'haver de decidir què es pot preservar i què no, seria un exercici de censura. Si els que tenen poder controlen el perfil públic i el seu rastre digital, perdem capacitat d'intervenir en el debat públic. Quan la Unió Europea obliga a acceptar el Dret a l'Oblit, Google posa en evidència que moltes de les coses que desapareixeran són articles de premsa… i és el més semblat a un sistema de control dels mitjans. Encara que la UE preveu excepcions, una notícia sempre està protegida per la llibertat de premsa i expressió i hauria de seguir sent accessible.
Els algorismes els fan persones i les persones poden tenir interessos, es poden orientar les cerques…
Un dels grans problemes és que els algorismes que empra un motor de cerca són caixes negres. El sistema funciona amb principis que no són revisables, no pots presentar una apel·lació al pagerank de Google que classifica els resultats en una pàgina de cerca perquè el procés no és transparent –només Google entén què factors s'avaluen– i no està subjecte a revisió. De la mateixa manera que no ho està el timeline de Facebook. Sorgeix la sospita de quin grau d'escepticisme hem de mantenir cap als principis d'ordenació dels processos.
Darknet, la xarxa oculta, seria un espai de llibertat digital tant per bé com per mal?
Els discursos de llibertat absoluta en internet estan desfasats. Darknet, és molt romantizable, per voler recuperar els valors gairebé anarco-llibertaris, però la noció d'internet com a espais autònoms auto-organitzats ha caigut. La màquina de vigilància de l'Estat intervé més enllà de la capa dels protocols tècnics, està en la capa de la infraestructura, del cable, dels servidors en els quals s'emmagatzemen les dades i són extraïbles. Per entendre l'espai digital s'ha de veure com un camp de batalla ideològic i jurídic com tots els altres.
Legislativament anem un pas enrere respecte a internet?
La dècada passada va ser la de la tecnologia i aquesta és la de la política. Vivim una onada expansiva de lleis que regulen l'accés a dades i dels drets de retenció per part de les administracions. Rússia obliga a que les dades dels seus ciutadans estiguin allotjades en servidors russos per “protegir-les” del control d'altres estats. O, com diuen els dissidents, per tenir un accés més directe sobre l'activitat dels seus ciutadans. Anglaterra intenta aprovar una polèmica llei sobre els drets de retenció i accés a dades per part del govern… Justament en aquesta capa jurídica està havent-hi tota classe de conflictes i comencem a crear el marc regulatori de convivència en el qual ens haurem de moure. Malgrat tot, en internet el codi és la llei i ara estem en la fase de generar una llei que interactui amb el codi informàtic per delimitar quins són els marcs.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
