Barreres arquitectòniques: les persones amb diversitat funcional no tenen els drets garantits

Voreres, semàfors, escales, containers, són part de l’escenari urbà que per la majoria de gent agilitza la mobilitat i facilita el dia a dia. Malgrat això aquests elements, sobretot si no han estat adaptats, es poden convertir per les persones amb diversitat funcional en un autèntic malson. Així ho explica a Catalunya Plural Francesc Prat, membre de l’associació Amputats Sant Jordi, un arquitecte tècnic que pateix una discapacitat física. “Una barrera arquitectònica és un element físic que limita el desplaçament o la mobilitat d’una persona amb discapacitat física”, descriu. Aquestes barreres arquitectòniques impedeixen la plena autonomia a algunes persones que moltes vegades necessiten d’altra gent per superar-les. “Hem d’acabar depenent de la bona voluntat d’alguna persona, d’algú que ens obri la porta o el container, per exemple”, reivindica Rafael Reoyo, president de la Plataforma Deixem de ser Invisibles, el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.

Tot i que a Espanya s’han desenvolupat diverses lleis que busquen fer accessible els espais de l’entorn públic i privat, aquestes lleis, com explica Prat, no sempre s’apliquen. “Es tracta d’un tema polític, de voluntat política”, diu Reoyo. És el cas del Real Decret Llei de 2013 que preveu l’impuls de mesures que promoguin la igualtat d’oportunitats suprimint els inconvenients que s’oposen a les persones amb discapacitats. Un decret llei que marca com a límit el 2017 per garantir que l’accessibilitat sigui plena als espais públics.

Segons un estudi de l’Observatori de la Discapacitat Física un 81% dels ciutadans espanyols amb diversitat funcional física assegura que troba barreres a l’hora de sortir de casa. D’aquests un 27% assegura que surt menys del que li agradaria per falta de confiança, un 22% per la falta de transport adequat i un 20% ho atribueix a les condicions de sortida de l’habitatge.

Les barreres arquitectòniques es troben tant en els espais públics com en l’interior dels edificis o als transports públics. “Les més abundants són els graons a les voreres”, explica Prat, que recorda que una vorera de quatre centímetres ja pot causar grans problemes per una persona que s’ha de desplaçar amb una cadira de rodes. “Després hi ha el que anomenem obstacles, com les papereres, els fanals, pivots o inclús les terrasses de bar, la distribució d’aquests elements a vegades impedeix l’espai de pas”, explica Prat.

A la ciutat de Barcelona, per exemple, segons un estudi realitzat per l’associació Amputats Sant Jordi, el 2013 no hi havia cap arbre que estigues degudament adaptat i tots presentaven un forat que pot ser un inconvenient per les persones que es desplacen amb cadira de rodes o que tenen dificultats per caminar. Segons el mateix estudi el 38% dels containers estaven mal ubicats i/o no eren accessibles.

“Si em costa el triple esforç arribar a l’escola probablement al cap d’uns anys es produirà un abandonament escolar i això em portarà a accedir al mercat laboral amb pitjors condicions i per tant, amb un pitjor salari”, explica Reoyo. Amb aquest cas vol exemplificar les conseqüències que poden arribar a tenir aquestes barreres pel futur de les persones que les pateixen. I recorda que la diversitat funcional pot ser per tota la vida o pot ser puntual, “quan et trenques una cama, un braç o et fas gran i et cosa caminar”, diu. És per això que denuncia que el problema no és de les persones sinó “l’entorn perquè està mal construït”.

“Considerem que la diversitat funcional no està en la persona sinó en l’entorn, perquè en els processos constructius de l’entorn no s’ha tingut en conta aquesta minoria anomenada discapacitat”, reivindica.

Per la seva banda, Prat creu que la societat no n’és del tot conscient de la trava que suposen aquestes barreres per les persones amb diversitat funcional perquè la mateixa discapacitat porta moltes vegades als qui la pateixen a quedar-se a casa. “La falta d’exposició física fa que la gent no sigui conscient del problema, si no hi ha visualització del problema és com si no hi fos”, diu.

Habitatges poc accessibles

Segons dades de l’Observatori d’accessibilitat universal en la vivenda a Espanya del 2013, només dos de cada cent vivendes disposa d’un accés al carrer que compleix amb els criteris d’accessibilitat universal.

Les escales o els ascensors són els principals obstacles. Només el 22% de les escales té un accés òptim i malgrat que un 74% dels edificis té ascensor, només el 2% d’aquests és d’accés universal. Això és degut al fet que molts d’aquests ascensors no tenen, per exemple, els botons a l’altura adequada ni són de fàcil accés.

A banda d’això, segons un document de la plataforma Deixem de Ser Invisibles, el 82% de les finques amb garatge no compleix els criteris d’accessibilitat universal per realitzar l’aparcament i accedir a l’habitatge.

Pel que fa a l’interior dels habitatges, els principals problemes són els espais massa estrets o l’existència de banyera en lloc de dutxa. Amb tot, segons dades de la plataforma, el 12% de l’interior dels habitatges té algun obstacle que dificulta l’accessibilitat.

Pel que fa al transport públic, Prat assegura que en els darrers 20 anys s’ha fet un gran pas endavant, però que tot i que, per exemple, Barcelona té un transport bastant accessible, hi ha coses que cal millorar. El pitjor es troba, diu, en les línies de transport externes, com la Renfe. “La majoria d’andanes no estan adaptades i els autobusos de línia tampoc”, explica.

Falta de voluntat política

“La percepció és que en els darrers 20-30 anys l’evolució ha estat positiva i s’ha treballat molt en espais públics i hi ha hagut moltes millores. Però el que veiem és que hi ha una manca de seguiment per part de l’administració de les polítiques d’accessibilitat”, reivindica Prat.

I defensa que si s’apliqués tota la regulació vigent ja es resoldrien molts problemes. “Hi ha regulació però falta la seva aplicació”, denuncia.

Aquest arquitecte creu a més que és necessari desenvolupar plans globals i aplicar la normativa de forma planificada i no com si s’anessin posant pegats. Diu que és important perquè, per exemple, es pot construir un parc públic accessible però que dels quatre carrers que hi arriben només dos estiguin adaptats. “Les persones han d’acabar pensant un recorregut específic per on poder passar”, explica.  

“S’ha d’adoptar la visió d’accessibilitat universal i planificar les obres de forma que siguin accessibles en el seu conjunt i des d’un inici”, reivindica.

Pel que fa a obres noves, diu que no sempre es fa pensant en això i moltes vegades es deu a què no es consulta al seu col·lectiu. “Per exemple, la reforma de l’Avinguda Diagonal de Barcelona va ser planificada per ser accessible, per això té voreres amples, però les rajoles són amb assalt, i això és un inconvenient per persones amb discapacitat. I això és perquè no hi va haver cap consulta amb les entitats amb discapacitat”, defensa a Catalunya Plural.

I assegura que des de la seva associació tenen ganes d’aportar el seu coneixement a l’administració i col·laborar en l’anàlisi de problemes i a l’hora de plantejar solucions.

Per la seva banda Reoyo també defensa que es tracta d’un problema de voluntat política i demana un major esforç per part de les autoritats. A més, afegeix que és necessari fer pedagogia de diversitat humana. “Hem d’introduir en la cultura, des de ben petits, que tots som diferents. No és una qüestió de drets, és una qüestió de donar valor a la diversitat, perquè la diversitat és un valor en si mateix, i aquesta és la manera d’entendre aquesta realitat humana d’una forma més inclusiva”, recorda.