Mohamed Fadel: “Si ets un sahrauí en territori ocupat no tens dret a molta assistència sanitària”

Els sahrauís han creat un sistema sanitari exemplar i organitzat als campaments de Tindouf, on porten 40 anys vivint a l'exili, davant les adversitats climatològiques i terrenals del lloc, demostrant que es pot crear un sistema de salut enmig del desert. Mohamed Fadel Mohtar és director de diferents centres hospitalaris de Tinduf i el delegat de Sanitat de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) a Espanya des de 1995. En ocasió del debat de Metges Mundi va ser a Barcelona per parlar d'aquest campament únic al món per el grau d'organització i distribució de l'ajuda, que fan els mateixos sahrauís, i no les ONG, que es limiten a donar ajuda assistencial i recursos. Demana més ajuda a la cooperació per als sahrauís, després que el Govern espanyol la retallés per la crisi entre un 70 i un 80%.

Com és el sistema sanitari als campaments de Tindouf?

Tenim un sistema altament sofisticat per un camp de refugiats en condicions difícils no òptimes per a res. Tenim un sistema de vacunació, control d'aigua, alimentació, habitatge, transport, això millora la qualitat de vida. Un sistema sanitari millor que el de molts països africans, estic segur i això m'ho reconeix el personal de l'OMS, m'ho diuen des de Nacions Unides i gent que ha estat en altres països. És un sistema molt desenvolupat, el que no és, és sostenible. No és un camp de refugiats on veus que se'ls cuina als habitants, i vénen amb els seus gots, coberts, etc. Aquí a cadascú li dónes el que li correspon per un mes, i que s'ho mengi en un dia o en 50 dies és el seu problema. Però són anys que portem amb això i la gent està conscienciada, saben que han de cuidar-ho.

És un sistema gratuït, responsabilitat de l'estat sahrauí. Es tracta de cobrir una necessitat. Assumir la responsabilitat de curar un pacient on sigui. En els campaments si es pot, sinó se'l trasllada a Algèria o Espanya. Això es realitza a través d'associacions d'amics del poble sahrauí que tenen cases d'acollida a tot l'estat espanyol, per resoldre totes aquelles patologies que escapen de les capacitats dels nostres metges, tècnics o especialistes.

Quines infraestructures heu creat per a aquest sistema?

A cada província hi ha una direcció de salut que assumeix tota l'assistència, preventiva o assistencial. Aquestes direccions de salut conjuntament formen el Ministeri de Salut Pública, i després hi ha, també, unes direccions centrals de farmàcia, assistència, de personal d'evacuacions, de cooperació. Parlar d'això en el desert és un tema força complex, no només des del punt de vista d'infraestructures, sinó que és complex perquè la forma de finançar-ho és a través d'associacions, entitats, organismes internacionals, La Lliga del Poble sahrauí, Metges Mundi, la Unió Europea o l'ACNUR.

Quants centres d'assistència hi ha?

Tenim cinc províncies i cada província consta d'un hospital provincial i de sis o set dispensaris. Els casos complicats s'envien als hospitals regionals i aquests alhora envien als hospitals nacionals que tenim allà, depenent del cas i de l'estat. Que estem en condicions de donar-li assistència, perfecte, que no, doncs també s'envien a Algèria, o sinó, a les cases d'acollida a Espanya.

Un exemple d'aquesta gestió sanitària que heu desenvolupat és, per exemple, la dels medicaments, no els rebeu sinó que els fabriqueu.

Si, rebem matèria primera i es fabrica allà el medicament que nosaltres necessitem. Per exemple, els antidiarreics solen faltar a l'estiu amb molta freqüència o les pomades, llavors en fabriquem més.

Un laboratori que està en el mateix campament, enmig del desert.

En el mateix campament, portem molts anys treballant allà amb aquest laboratori, i amb uns resultats garantits per uns controls de qualitat que es realitzen. Aquest projecte és només un exemple, per la vacunació tenim un altre projecte, en el control de l'aigua un altre, un altre per al control del medi ambient. Cada funció que hem d'organitzar es tradueix en un projecte que està finançat per una entitat.

En quines condicions es tracta a un malalt en un campament que està enmig del desert?

En els dispensaris tenim infermers, a nivell dels hospitals regionals, que són autonòmics, solen haver metges generals, i de vegades tampoc no n'hi ha, però hi ha persones amb coneixements de medicina. Als hospitals nacionals hi ha metges i especialistes, però clar, no poden cobrir totes les necessitats, perquè hi ha només, per exemple, un cirurgià permanent, un anestesista, un pediatre, un ginecòleg, que és alhora cirurgià, un especialista en medicina interna, un neuròleg, un especialista en gastrología i metges generals, un de cada per a tot el territori. Però hi ha comissions mèdiques que solen venir des d'Espanya o Itàlia o de la Gran Bretanya, experts en oftalmologia, otorrinos, que vénen per un període de 10 a 15 dies, i intenten solucionar tot allò que poden.

Quin ha estat el paper de les dones en la creació d'aquest sistema sanitari?

El paper de la dona allà és importantíssim, en primer lloc, considerem igual les dones que els homes, l'important és la qualitat de la formació, siguis home o siguis dona tens, a més, les mateixes possibilitats de formar-te. Poden anar a Cuba o Alemanya a estudiar. Però pel que fa a participació, si parlem en temps de guerra, la major part ho portava la dona, portava tota l'organització. Després de la guerra la dona es va dedicar més a la família, a la feina, però té una participació molt àmplia en tots els sectors, no només en la salut, sinó en tots.

Les condicions climatològiques i terrenals del desert afecten la salut de les persones, que es pot veure agreujada per estar en un lloc tan complicat com pot ser un camp de refugiats. Quines són les patologies més comunes derivades d'aquest entorn?

El més dur és l'estiu, les temperatures poden arribar a 50 o 60 graus, llavors, implica que hi ha una major deshidratació, major desnutrició, anèmies. Molta diarrea, és força complex, amb la calor la gent deixa de menjar, i acaben amb patologies diarreiques molt fortes que són difícils de compensar. A l'hivern tenim més malalties reumàtiques, respiratòries, bronquitis, pneumònies, broncopneumònies, problemes gàstrics (gastritis, úlceres), derivats de l'estat nutricional de la gent allà.

I, amb quines adversitats us trobeu?

Les diarrees allà són molt fortes a l'estiu, per la calor, perquè et deshidrata, per tots el líquids que perds, per la sudoració. És insuportable la calor a l'estar malalt, aguditza l'estat del malalt. Un altre aspecte, aquí [Espanya] tens un hospital a prop, hi ha taxis i autobusos per arribar ràpid, les condicions són molt diferents. Allà perquè arribis a un dispensari, de vegades el tens a 500 metres, però clar, no hi ha taxis ni res. Si has d'anar a l'hospital regional ja és més complex, més difícil, és més lluny.

El Govern Espanyol malgrat ser un dels principals donants de fons per a l'ajuda en els campaments, ha retallat de forma severa les ajudes a la cooperació.

Ha disminuït la cooperació espanyola en un 70 o un 80%, segons declaracions del delegat de la cooperació espanyola als campaments, no ho dic jo. Això es tradueix en retallades a projectes o en l'eliminació total de projectes. Però no s'ha donat només una retallada de cooperació espanyola, també internacional. És el cas de l'Alt Comisionat de Nacions Unides per als Refugiats, del Programa Mundial per a l'Alimentació, la Unió Europea.

A quins projectes ha afectat?

Nosaltres, per exemple, teníem una estimulació del personal sanitari, els donavem una quantitat percentual de cada projecte. Però, des del gener del 2015 cap professional ha cobrat. I quan el personal no està ben estimulat no funciona res, és el problema més greu que pot haver-hi.

Amb tot, podem dir que es pot organitzar un sistema de salut enmig del desert?

Requereix de molt sacrifici i molta voluntat, molta credibilitat davant els finançadors perquè sinó els dónes aquesta credibilitat no pots tenir un finançament per a cap projecte, és el que hem intentat fins ara. Vull fer una crida a la cooperació espanyola, sabem de la crisi, entenem el problema de la crisi mundial, però cal tenir certa flexibilitat a l'hora de fer sacrificis. Perquè moltes vegades a una persona que té gana tu li parles de crisi i potser, per molt que parli espanyol, no t'entendrà. O si està malalt, tu li parles de crisi i no t'entendrà. Parla-li de la crisi que vulguis.

Una de les pràctiques sanitàries difícils és la de donar a llum. Com és un part al desert?

Molt complex, no és gens agradable. Si t'agafa un part en ple desert ... no ho desitjo a cap dona. És duríssim. Intentem millorar-ho. El dispensari sol estar màxim a uns 500 metres o a un quilòmetre de la haima més llunyana. Però cal esperar que arribi l'ambulància, es perd temps, però intentem millorar això a través d'un projecte amb Metges del Món. Les llevadores i els ginecòlegs intenten mentalitzar a la dona que per a la data del part ha d'estar el més pròxim possible a un centre.

Quants ginecòlegs hi ha?

Permanent, només un. El suplim amb llevadores que estan ben formades. Hi ha una escola d'infermeria que forma molt bé als professionals. Forma a infermeres, llevadores, infermers especialitzats.

L'alimentació és un aspecte que pot millorar o empitjora la salut de les persones. A quins aliments tenen accés els sahrauís de Tindouf?

Està majoritàriament gestionat pel Programa Mundial d'Aliments, que ens fa arribar oli, llenties, mongetes, cigrons, fideus, arròs. Normalment gairebé tot són carbohidrats. Es distribueixen per família a través de la Mitja Lluna Roja, que té control de totes les famílies, i a cada família li correspon X quantitat al mes de sucre, llenties, mongetes, de tot el que es distribueix. Això però no és suficient per garantir una alimentació adequada per una dieta equilibrada, en la qual haurien d'entrar greixos, vitamines, carbohidrats. Arran de discussions amb el Programa Mundial d'Aliments i amb ACNUR, es van organitzar amb altres ONG internacionals per millorar la qualitat i, de vegades, portaven carns, peix, fruites, verdures per a crear una dieta equilibrada. Però pel problema de la crisi ha disminuït totalment això.

Quina és la situació dels drets humans als territoris ocupats, en referència a l'accés a la sanitat com a dret fonamental?

Drets humans és salut, ensenyament, és alimentació, és aigua, és habitatge, és dret a manifestar-se lliurement sense cap tipus de pressió. Això en els campaments jo estic segur que hi és, en els territoris ocupats això no existeix, no només ho dic jo, sinó que hi ha mitjans que ho han corroborat. La nostra responsabilitat és oferir aquests drets a la població sahrauí als campaments, i en els territoris ocupats seguirem lluitant per millorar la vida. La sanitat als territoris ocupats és potestat marroquina. Allà ni els propis marroquins tenen aquesta assistència.

Arriba gent dels territoris ocupats als campaments per ser tractada?

Si, i alguns els hem acabat portant aquí a les cases d'acollida a Espanya. Si ets un sahrauí en territori ocupat no tens dret a molta assistència sanitària, et poden donar alguna cosa insignificant. O has de pagar a les institucions públiques marroquines, és la realitat. No vull dramatitzar, aquesta és la realitat, m'agradaria que algú pogués visitar els territoris ocupats, li convidaríem a veure la realitat. La salut no és gratuïta allà i si ho és, ho és només per a alguns, hi ha molt favoritisme.