Els treballadors de la companyia Panrico encara no s'ho creuen. Després d'anys -dècades alguns- de treball a l'empresa es troben de la nit al dia amb un ultimàtum descarnat: un pla industrial que suposa acomiadar la meitat de la plantilla, ni més ni menys que a 1.910 persones, i rebaixar els salaris dels que es quedin en un 35%.
Leonardo Rodríguez, president del comitè intercentres a Catalunya de Panrico, se sent desbordat per la tensió. Atén als mitjans d'informació amb dos telèfons mòbils mentre dóna explicacions en directe. A Santa Perpètua de Mogoda (Barcelona), on l'empresa compta amb la seva planta principal, la maniobra del fons Oaktree, propietari de Panrico i d'altres productes com els famosos Donuts, Donettes i Bollycao, ha suposat un cop dur, en una població de poc més de 25.000 habitants amb gairebé un 17% d'atur.
El comitè d’empresa ha vist en els darrers temps com la direcció no els pagava la darrera mensualitat i després els convocava per negociar un pla de viabilitat amb l’amenaça -no gens velada- de tancament en cas de no acceptar les seves dràstiques conseqüències. “Aquesta plantilla ha estat sempre molt poc bel·ligerant amb l’empresa, sempre hem acceptat les propostes per veure-la de tirar endavant, i així ens ho paguen”, lamenta Rodríguez.
La retallada anunciada de més de 1.900 llocs de treball arreu d’Espanya i la reducció salarial mitjana del 35% no serien tant greus si no haguessin vingut precedides per altres mesures traumàtiques. Els treballadors recorden quan el 2011 van haver d’acceptar una reducció entre el 12 i el 18% i un procés de baixes que ha fet que la planta de Santa Perpètua passés dels 400 treballadors a poc més del 160 actuals. “En els 31 anys que fa que treballo a Panrico només recordo un dia de vaga i una setmana d’aturades per causa del conveni” explica Leonardo Rodríguez. Ara tem que potser haurà de canviar d’actitud.
Eren altres temps. Andreu Costafreda va constituir l’empresa amb un capital inicial de 400.000 pessetes. Més tard va aconseguir la llicència per produir i vendre els Donuts a Espanya. El consum va créixer emparat per exitoses campanyes publicitàries com el cèlebre espot en què un nen entonava “Anda, la cartera!”. El 1999 va morir el fundador i la família Costafreda va controlar la totalitat del grup, però el 2005 el grup Apax Parters va comprar l’empresa, en la qual en aquell moment hi tenien participació els Costafreda, Banc Sabadell i La Caixa. El fons d’inversió va pagar uns 900 milions per l’operació. Més tard va saldar les filials que el grup tenia fora d’Espanya i amb el que havia obtingut va ampliar horitzons: va comprar a Kraft Foods la marca Artiach, fet que els permetia entrar al sector de les galetes: marques com Filipinos, Marbú Dorada o Chiquilín s’afegien al cartipàs dels venedors del grup.
Va arribar la crisi i el 2010 els bancs creditors van capitalitzar-ne deute, que ascendia llavors a uns 600 milions d’euros, a canvi de participació en l’accionariat. Aquell any Panrico va perdre 225 milions d'euros i, el següent, 274,9, segons les últimes dades presentades al Registre Mercantil. El passat exercici també està tenyit de vermell. El resultat operatiu és negatiu (-270.600.000 el 2012) i les vendes han millorat lleugerament, però encara estan lluny de propiciar la viabilitat de la companyia.
Rodríguez fa un diagnòstic més senzill. Les marques blanques han fet que el negoci caigui per efectes de la crisi. Això, unit al model de negoci, que es basa en el servei gairebé diari a milers de botigues dels seus productes, han fet que la viabilitat estigui en perill.
Totes les mesures anunciades per l’empresa suposen una forta sacsejada, tot i que la rebaixa salarial és la més incomprensible per als treballadors: “amb els salaris que cobrem no es pot acceptar una rebaixa com la que pretén la direcció” afirmen mentre mostren uns fulls salarials on en poques ocasions se superen els 1.500 euros mensuals, i això en una empresa amb una gran antigüetat mitjana.
La duresa de la retallada creix si es té en compte que s’han descartat prejubilacions: “diuen que no tenen fons per fer-ho” expliquen els representants sindicals. Però els mateixos treballadors recorden que Oaktree es va quedar el grup dels bancs que n’eren accionistes després que li fos perdonat el 80% del deute.
La reducció de personal encara no ha estat detallada per l’empresa. Un terç dels gairebé 1.900 treballadors que haurien de marxar són autònoms que s’encarreguen del repartiment dels productes. També hi ha una alta proporció de treballadors de suport a la producció que, en alguns casos són herència d’empreses que van ser comprades en el seu dia. I també hi ha una alta proporció de directius.
De cara al futur els treballadors veuen l’estalvi en canviar la periodificació de la distribució i concentrar la producció i entrar en la producció de marques blanques Però, sobretot el que reclamen es cobrar i que la reconversió es faci de manera que afecti el menys possible a una plantilla que a hores d’ara està en ple xoc.
Sobre este blog
El Diari del Treball es un blog con voluntad de reflejar, tanto desde la información como la opinión, la lucha por preservar los derechos laborales y económicos que la crisis pone ahora en peligro. El blog está coordinado por el periodista Tomeu Ferrer.
