En el panorama de les forces sindicals catalanes hi ha un cas un xic especial. Es tracta de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC). Les sigles soles potser no s’identifiquen a la primera, però si s’acompanyen amb USTEC, el sindicat d’ensenyants, o CATAC el sindicat de la funció pública a Catalunya molts poden tenir una idea més clara de qui es parla.
Luis Blanco és portaveu de IAC, una organització que no té la figura del secretari general. És treballador de la funció pública, amb 61 anys es mostra partidari de seguir participant en la defensa dels assalariats i en la transformació de la societat
Potser que definim primer què és IAC?
És fàcil, som una confederació sindical formada per diferents sindicats que tenen autonomia completa en els seus àmbits: USTEC en ensenyament, CATAC en la funció pública, CATAC-CTS, a sanitat, la Federació d’Altres Activats FAA; CAU: col·lectius Assemblearis d’Universitat, el CTA (Col·lectius de Treballadors Assemblearis i, finalment la FTC, Federació de Treballadors de Catalunya, que agrupa especialment els empleats del sector privat, atès que la força principal de les organitzacions de la IAC tenen el seu àmbit més actiu en la funció pública.
Tot i que les organitzacions tenen una molt amplia autonomia, funcionament com una confederació, tenim òrgans comuns i decidim conjuntament la nostra estratègia.
I quan es presenten a les eleccions sindicals com s’ho fan?
Al costat de la sigla sectorial i posem IAC, de forma que no hi ha errada possible entre els treballadors. I tampoc hi ha cap problema en l’adjudicació de la representació. Pensi que en el rànquing de delegats estem un xic per sota de CGT en l'àmbit global, però som majoritaris en àmbits concrets, com Ensenyament.
Quin seria el tret que els diferenciaria d’altres sindicats?
A primer cop d’ull es podria pensar que som similars a altres sindicats, som assemblearis, unitaris, i ens definim com un sindicat de classe, però el que penso que ens distingeix d’altres és que posem l’èmfasi en la participació directa, en l’autonomia no sols dels sindicats si no dels col·lectius de treballadors que negocien o que participen en els conflictes. També la nostra independència, respecte a qualsevol altra força sindical i política.
Però això, si em permet, hi ha moltes organitzacions que també ho diuen
Nosaltres som fermament partidaris de la transformació social, cosa que, sense deixar de defensar mai els treballadors, vol dir ser contraris al neoliberalisme o a la ideologia capitalista que és la causant directa de la crisi. Potser amb qui tenim menys diferències és amb CGT, un sindicat amb q ui coincidim també en què som contraris a negociar segons quins acords si perjudiquen els treballadors. Som, doncs, contraris a les reformes laborals, les reformes de les pensions i les retallades més implacables. Creiem que no es poden pactar retallades i, en definitiva pensem que els qui tenen la darrera paraula en els conflictes són els treballadors, les assemblees i no les estructures sindicals.
Vostès s'han distingit en l'oposició a les retallades de despeses públiques
Hem estat molt bel·ligerants contra els processos privatitzadors. I no es pot oblidar que en això Catalunya, el Govern de Catalunya, ha estat capdavantera. Per exemple en processos de privatització parcial de serveis públics com la sanitat. També hem estat al davant de les accions contra les retallades salarials i de drets que s'han donat a la funció pública catalana, on tenim una representativitat notable. Pensem que contra aquestes polítiques s'hi ha d'estar amb fermesa, no només com a treballadors públics sinó també com a ciutadans, perquè com a tals ens afecten les reduccions pressupostàries de la sanitat, l'educació, i la resta de serveis, com la privatització de l'aigua, el medi ambient o el manteniment de les carreteres.
El dit procés cap a la consulta fa que especialment els sindicats s'hagin de mullar. IAC té posició respecte a aquest assumpte que polaritza la societat catalana?
Sí que en tenim. IAC, des de la seva constitució sempre s'ha manifestat partidària de l'exercici del dret d'autodeterminació pel que fa als drets nacionals de Catalunya. Pensem que és un dret democràtic col·lectiu. Per això i per què no hi hagi dubtes hem elaborat un document que fixa la posició del sindicat.
És més matisat, però li puc sintetitzar. El primer punt és que manifestem que el poble català té tot el dret a decidir el seu propi futur, perquè és sobirà. En segon lloc ens definim a favor d'un referèndum el resultat del qual hauria de ser vinculant. Com a organitzacions sindicals no avancem cap altra postura, sobre si s'hauria de votar que si o que no. La nostra afiliació és plural i cada persona hauria de votar en conseqüència. Però diem encara més. Pensem que el govern de Catalunya hauria de fer la consulta independentment del que digui el govern estatal, si cal desobeint.
Vostès hi posen, això no obstant, l'accent en les qüestions socials
Clar, pensem que qualsevol decisió sobre el futur de Catalunya ha d'anar acompanyada de mesures que suposin un canvi social radical. S'haurien de recuperar els serveis públics privatitzats, tornar a la negociació col·lectiva com mecanisme fixació de les relacions laborals. L'Administració hauria de garantir uns mínims a les persones, d'acord amb el que propugna la Renda Garantida Ciutadana. També s'hauria de garantir el dret a l'habitatge digne i a unes pensions decents, tot això és indisociable del dret a decidir, perquè Catalunya no pot ser lliure sense que els seus ciutadans ho siguin i els drets socials formen part de la llibertat.
La IAC, té com àmbit d'actuació Catalunya, però mantenen relacions i afinitats amb organitzacions d'altres territoris?
Efectivament tenim relacions de coordinació i unitat d'acció amb altres organitzacions que tenen idees semblants amb les nostres. Per exemple, amb la Intersindical valenciana o la Intersindical balear, amb les que tenim un protocol d'actuació en funció de l'afinitat cultural de les tres organitzacions.
Però, també estem vinculats a organitzacions com la CUT gallega, la IA CUT d'Aragó, el Corrent Sindicat d'Esquerres (CSI) d'Astúries, amb STEE-EILAS i amb Lab amb País Basc i amb el Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) dels qui ens considerem el referent a Catalunya. A més, en el pla internacional formem part de la Xarxa del Sindicalisme Alternatiu i en l'àmbit mediterrani ens sentim molt i molt agermanats amb ILCU de Palestina, entre altres.
En aquests moments marcats per la crisi i les retallades, quines són les actuacions que IAC considera prioritàries?
En primer lloc cal tirar enrere les retallades i les reformes laborals, que han fet que la situació sigui molt difícil alhora de defensar els drets dels treballadors i treballadores. Per tant, cal tenir instruments per remetre la situació. Nosaltres hem apostat fort per la Marxa de la Dignitat, de la que vam ser promotors inicials. Aquesta mobilització nosaltres pretenem que es mantingui en el temps i que es creï una coordinació estable. Pensem que s'ha de mantenir perquè només la mobilització pot ajudar a recuperar els drets que s'han perdut.
Tot això com es pot fer?
Doncs a partir d'un repartiment just del treball i de la riquesa. Això i l'aposta per coses de sentit comú, com el manteniment del caràcter dels serveis públics i l'estabilitat de les plantilles. Fer que el que és public estigui al servei del conjunt de la societat, però a més, amb qualitat, gratuït i amb igualtat. Ara, a Catalunya cada dia veiem, per exemple a la sanitat les dobles llistes d'espera. Una més llarga a la publica i si es vol pagar, a la privada.
La forma de fer-ho pot ser unitària, vull dir entre els diferents sindicats..
És cert que moltes persones que formen part d'organitzacions sindicals hi ha cops que estan en desacord amb les polítiques dels seus sindicats. Els dos grans sindicats, CCOO i UGT han deixat de banda el sindicalisme clàssic basat a negociar i mobilitzar per dedicar-se a la concertació i això només ens ha dut a pèrdua de drets. Per tant, nosaltres apostem per organitzacions de base, com les assemblees, que permetin un treball unitari.
Insisteixo, quin camí s'hauria de prendre?
Crec que el 15M és un punt important, no per les conquestes assolides sinó perquè ha generat un estat d'opinió diferent. Molta gent ha passat a mirar la política a partir de valors propis del moviment llibertari: democràcia directa, radicalitat en les demandes, negociació a partir de la mobilització i d'una posició de força, no delegació sistemàtica de la representació. Tot això ha impregnat molts col·lectius i nosaltres estem contents de què la gent no estigui disposada a delegar.
Però sembla que això no es tradueix en més activitat i afiliació als sindicats, no dóna més força d'aquestes organitzacions
És cert que la recuperació ideològica no va acompanyada de vinculació orgànica. Veiem amb preocupació que molta gent forma part de plataformes ciutadanes o socials mentre que al mateix temps a les seves empreses no tenen la mateixa activitat. A mi se m'acut que la regressió legal fa que molts tinguin port de perdre el seu lloc de treball mentre que són actius als barris o a entitats socials.
I ja per finalitzar, què us sembla la repetida afirmació oficial de què s'està sortint de la crisi?
Sembla que a curt termini es veurà una petita reducció de les xifres de l'atur, però això és fals, perquè al mateix temps augmenta l'ocupació precària i cada cop hi ha més pobresa laboral amb gent amb treballs parcials i salaris absolutament insuficients. Amb això no es pot parlar de recuperació.
Els moviments socials són conscients que la causa originària de la pobresa és el model capitalista. Per tant, cal un canvi de model, que no vindrà sols de la lluita sindical sinó de la confluència amb els moviments socials com la PAH i altres lluites unitàries, cosa que hauria de tenir també una traducció en l'àmbit polític.
Sobre este blog
El Diari del Treball es un blog con voluntad de reflejar, tanto desde la información como la opinión, la lucha por preservar los derechos laborales y económicos que la crisis pone ahora en peligro. El blog está coordinado por el periodista Tomeu Ferrer.
