“Hi ha molta ràbia i por al carrer; hem de donar esperança a la gent”

Ken Loach reclamava a la seva última cinta el retorn de “l’esperit del 45”. L’esperit de la victòria contra tot pronòstic del laborista Clement Anttlee a les eleccions d’aquell any per davant d’un heroi de guerra com Winston Churchill. La britànica era llavors una societat molt tocada per la Segona Guerra Mundial, però que va decidir passar pàgina gràcies a un sentiment de solidaritat i unitat mai igualat. La inesperada victòria laborista va portar a la creació de l’Estat del Benestar, però tot va ser un miratge que només duraria fins el 1951 amb el retorn de Churchill a Downing Street. Amb el pas dels anys la imatge de la classe obrera s’ha anat degradant progressivament fins als nostres dies on l’assetjament polític o mediàtic l’ha convertit en objecte de burla sistemàtica i en la causa dels seus propis mals.

Aquest fet és el que denuncia Owen Jones (Sheffield, 1984), figura emergent de l’esquerra britànica, protagonista ahir de la tercera conferència el cicle La Idea d’Europa que es celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) des del passat cinc de maig fins el proper dos de juny. Activista i actual columnista del diari The Guardian, l’anglès, focalitza els seus esforços en acabar amb el gran mite de la revolució conservadora que assegura que “tots som classe mitjana” i en redefinir la lluita de classes. Amb aquest objectiu va escriure el seu primer llibre Chavs: La Demonización de la Clase Obrera (Capitán Swing, 2012), una obra que evidencia de nou allò que ja afirmava el cineasta Lindsay Anderson a la dècada dels cinquanta: “la britànica és la societat amb més consciència de classe del món”.

Chav –o també townie– son els equivalents britànics als nostres “chonis” o “ninis”. Termes que s’utilitzen de forma despectiva pera descriure personatges, sovint joves, d’origen humil, que viuen gràcies a les ajudes socials i que no tenen cap mena d’intenció de deixar de fer-ho. “La pobresa i l’atur no són vistos com problemes estructurals, sinó com una conseqüència de problemes individuals”, assegura Jones. Com afirma en el seu primer llibre, durant les últimes tres dècades s’ha deixat a les classes populars sense poder en els llocs de feina, en els mitjans de comunicació i dins de la classe política. L’etiqueta ‘classe treballadora’ ja no és motiu d’orgull en uns anys on la major crisi econòmica des de la Gran Depressió dels anys trenta ha portat una forta caiguda del nivell de vida del ciutadà mitjà. “La Gran Bretanya dels setanta era una de les societats més igualitàries d’Europa, però després de les tres dècades del thatcherismeara és una de les menys igualitàries”.

El passat 2013 la BBC feia públic un l’estudi titulat ‘The Great British Class Survey’ on desmentia el mite del fi de la divisió classista i assegurava l’existència de fins a set classes socials en el Regne Unit, en una piràmide especialment fragmentada a per la base. Jones, que en ocasions anteriors ja havia advertit del retorn de la societat britànica a nivells de repartiment de la pobresa de l’època victoriana, va assenyalar que en el Regne Unit –sisè país més ric del món– “l’únic sector a l’alça és el banc d’aliments”, del que depenen més d’un milió de persones, i va recordar les dades d’Oxfam, que estimen en l’any 2025 hi haurà més de 25 milions de pobres a Europa.

Owen Jones és una figura més incòmode per la pròpia esquerra britànica que pels sectors més conservadors. Crític amb el nou laborisme impulsat per Tony Blair, parla de les seves polítiques com “la gran victòria de l’era Thatcher, capaç no només de transformar un partit, sinó dos”. L’any passat, en una d’aquelles llistes típicament britàniques, va ser escollit en el número set dels personatges més influents de l’esquerra britànica, només per darrere del líder laborista, Ed Miliband, Ed Balls, Harriet Harman, Yvette Cooper –membres d’allò que a UK s’anomena “el govern a l’ombra”– Len McCluskey Secretari General del principal sindicat britànic, i el Primer Ministre escocès, Alex Salmond. Amb només dos anys, Jones va escalar una seixantena de posicions en aquest particular rànquing, principalment gràcies a les seves columnes, llavors a The Independent, i la publicació de Chavs.

Jones aposta per un replantejament del concepte de la classe treballadora i la transformació de les necessitats segons el context actual. “És igual si es treballa en un call center, com a infermera o com a professor. Estem tots junts en això, menys la gent que està a dalt de tot”. I és que, com va assegurar, la criminalització de la classe treballadora ha ajudat de forma decisiva a distorsionar qui és l’enemic. Només en una classe refugiada en el populisme i l’antieuropeisme s’entén l’auge de partits d’extrema dreta, no només al Regne Unit sinó també arreu d’Europa. “Sovint ens fan veure l’immigrant com aquell que ens treu els llocs de treball i s’aprofita per davant nostre de les ajudes en l’habitatge públic però aquest no és el causant dels nostres mals”, va assenyalar. “Hi ha molta ràbia i por al carrer i el que hem d’aconseguir es donar esperança a tota aquesta gent. Tots tenim objectius comuns: la millora de les condicions laborals i la millora de les condicions salarials. Al cap i a la fi, el treballador d’un supermercat de Glasgow té més en comú amb el treballador d’un supermercat de Londres, o de Barcelona, que amb els seus caps”, afegia.

Sobre el cas d’Escòcia i la inevitable comparació amb Catalunya a pocs mesos vista d’ambdós referèndums d’independència, Jones va afirmar que “Escòcia va quedar molt afectada per les polítiques de Thatcher i durant molt anys el laborisme no ha donat solucions als seus habitants. Això explica l’auge de l’Scottish National Party i d’un sentiment independentista que no es frena, sinó que va a l’alça, davant la campanya de la por dels unionistes, basada en la caiguda de l’economia i l’amenaça de quedar fora de la Unió Europea”.

Per fer front a l’establishment polític, mediàtic i financer que explota els estereotips de la classe treballadora fins a culpabilitzar-la de la seva pròpia situació com a conseqüència d’haver viscut per sobre les pròpies possibilitats, Jones va destacar el paper que poden i han de jugar les xarxes socials com a eina vàlida “a l’hora d’ajudar a trobar aquest nou discurs comú i la cohesió necessària contra dels mitjans mainstream”. Com va recordar per finalitzar la trobada mencionant a Frederick Douglass, “el poder no concedeix mai res sense pressió. No ho ha fet mai i mai ho farà.