Joan Herrera: “Ens acusen d’ambigus els mateixos que no accepten la pluralitat de Catalunya”

Un retall de diari on apareix el comunista Sebastià Piera presideix el seu despatx al Parlament. “Tenim molts herois silenciosos com ell”, afirma Joan Herrera (Barcelona, 1971) orgullós de pertànyer a una família política que, en el cas de Piera, va resistir sense delatar els seus companys de clandestinitat al PSUC durant 30 dies de tortures dirigides pels germans Creix. Salvant les distàncies, i el context, avui els marcs unitaris, confluències, i la suma de les esquerres són l'obsessió del coordinador general d'ICV. Parlem amb ell dies després del terratrèmol polític que va suposar el 24-M i de la possibilitat de traslladar l'experiència de Barcelona en Comú als comicis del 27-S, quan Catalunya es juga a les urnes el seu futur polític.

Vist, ja, amb un mica de perspectiva, quina és la principal conclusió que extreu del 24-M?

Doncs que va ser un èxit. Sobretot perquè hem aconseguit que a Catalunya canviï l’agenda. El 24-M ens parla del dret a decidir, hi estem tots d’acord. Però també parla d’altres qüestions. Aquells que no volien que es parlés de desigualtat o de corrupció no se n’han sortit.

I en clau de partit?

Nosaltres pugem en vots, inclús si traiem el resultat de Barcelona, sumem 10.000 vots més que en les anteriors municipals. A més, ens trobem amb l’oportunitat de liderar noves ciutats. I ho farem de forma compartida perquè, per a guanyar, només podia ser de forma compartida. El resultat de Barcelona canvia radicalment tot el que passa al país.

S'han quedat sense representació a capitals importants, com ara Girona o Lleida...

Sí, segurament una de les cares negatives del 24M. Però al costat d’això entrem a Berga o Valls. I sobretot la nostra presència a l’àrea metropolitana és molt forta, aspirant a liderar ciutat importants com Sabadell, Mollet, l’Hospitalet o Montcada.

El que sembla evident des de tots els prismes és que els va millor allà on s’han presentat en confluència. Això és bo o dolent per a ICV?

Nosaltres tenim una cosa molt clara: la suma multiplica. Ja des de l’Assemblea d’ICV de Viladecans, detectàvem la necessitat de confluir. D’això fa dos anys, quan encara no existien actors com Podemos. Però, més enllà d’aquesta aposta, el resultat d’ICV a la resta del territori és positiu. Ens podríem haver trobat amb un mal resultat a Barcelona i a la resta del país, i no ha estat així. A Castelldefels, per exemple, el resultat és molt bo. O també a Sant Boi. Formacions amb una gran presència mediàtica, com és el cas de Ciutadans, o altres amb molta petjada al circuït mediàtic català, no han tret els resultats que esperaven. Si nosaltres haguessin tingut la mateixa projecció mediàtica haguéssim fet miracles. Penso que el 24-M ha demostrat la musculatura organitzativa d’ICV.

Des de CiU veuen les processos de confluència com una estratègia per sobreviure políticament en un moment en què les sigles d’ICV cotitzen a la baixa...

Convergència no amaga les sigles, de moment, però sí la corrupció. Nosaltres fem política per canviar les condicions materials de la vida de la gent. En un moment en què la gent està molt fotuda, nosaltres hem apostat per sumar i confluir. Contaminant i contaminant-nos. Ara, entenc que alguns que ens voldrien marginals. Però no ho pensem fer. Seguirem construint marcs unitaris per canviar l’agenda.

I des dels mateixos actors confluents? Creu que se’ls ha reconegut prou aquesta voluntat de sumar?

A mesura que va avançar la campanya, sí. Penso que la construcció d’una cosa nova no es pot fer des de la competitivitat. Nosaltres hem après d’aquesta experiència i, penso, que també hem aportat coses. En el cas de Barcelona en Comú tothom ha acabat reconeixent a cadascun dels actors. I, de fet, sense la suma de tots, això no hagués estat possible. De la mateixa manera que ha estat fonamental el lideratge de l’Ada, o que hi fossin Podem i Procés Constituent, ha estat necessària la generositat de ICV i EUiA.

Anem al 27-S. És extrapolable traslladar l’experiència de Barcelona en Comú a Catalunya. “No és pitjor Trias que Mas”, ha dit en més d’una ocasió...

Hi ha hagut un terratrèmol polític, han canviat les tendències, però hem de tenir clar que només es guanya quan els marcs unitaris funcionen. Les marees a Galícia, l’experiència de Saragossa, d’Ahora Madrid, o Barcelona són bons exemples. L’experiència ens diu que aquesta fórmula eixampla fronteres... Ara bé, és cert que Catalunya no és Barcelona, i a més tenim poc temps. Però si no es ara, quan? No veig els motius per no tirar-ho endavant. Aquells arguments de resistència polítics, que eren respectables, avui ja no existeixen. Ens en podem sortir.

Amb qui estan parlant per construir aquesta aliança?

Les converses existeixen i mai han deixat d’existir. Tenim bona relació amb Podem i Procés Constituent. Però no ens equivoquem: Això no ha de ser un pacte entre partits. Hi ha d’haver un alt component ciutadà. Si tenim eleccions el 27 de setembre i assumint que la gent acostuma a desconetar durant el mes d’agost, està clar que l’acord s’ha de fer amb poc temps. Més encara si volem incloure el rol de la ciutadania, i obrir un procés de primàries per escollir un cap de llista. Si ho volem fer de forma horitzontal, transparent i absolutament democràtica hem de començar aviat.

Corregeixi’m si m’equivoco, però en aquesta hipotètica Catalunya en Comú, o Syriza Catalana que diu el seu col·lega Joan Josep Nuet d’EUiA, no podran conviure ICV i CUP. Un cop més.

És molt probable que no passi, però abans em preguntaria: Perquè no hauria de passar? És una pregunta que els hi hauria de fer a ells. Podem ser diferents, però compartir marc unitaris. Moments excepcionals necessiten solucions excepcionals. El Frente Amplio d’Uruguay, amb qui nosaltres hi tenim una relació des de fa dècades, és un bon exemple.

Com pot ser que dues forces que coincideixen pràcticament en totes les votacions al Parlament només conflueixin en una localitat, Vilassar de Mar?

A mi m’agradés a que la gent de la CUP digués, anem a compartir. Per exemple a Vic, on hi ha una majoria alternativa a CiU entre ERC, CUP i ICV. Davant la possibilitat històrica de que les esquerres s’imposessin en el feu del caciquisme convergent, l’assemblea de la CUP ha dit que no. Si allà no ho podem fer, on ho hem de fer? Nosaltres a Badalona els hem donat suport. No tenim cap problema i tenim molt clar que ser d’esquerres vol dir ser unitaris. Aquesta actitud que tenim a Badalona crec que és la que hauria d’imperar a tot arreu. Si jo em poso a rentar plats, segur que en podré trencar algun. Difícilment en trencaré si no en rento mai cap.

A Podem sona Albano Dante per liderar la formació a Catalunya. Què li sembla?

ICV ha treballat molt amb la gent de Cafè amb Llet. Em sembla un actiu i són companys amb els que hem fet denúncies conjuntes. Però hem d’entendre que l’experiència de Barcelona en Comú, amb lideratge de l’Ada, és irrepetible. Però fixem-nos en el que ha passat a Madrid. Potser Manuela Carmena no la coneixia tanta gent i el seu ha estat un esprint curt. Hem de trobar els millors perfils per aspirar a guanyar.

Si perquè aquesta confluència funcionés fes falta que vostè no hi fos faria un pas enrere, com Ricard Gomà a Barcelona?

Penso que aquest procés s’ha de fer admetent que cada actor és actiu. Nosaltres no farem aquest procés amb vetos o exclusions prèvies. Cada espai polític té els seus referents i nosaltres funcionem de forma molt democràtica.

Però a Barcelona hi haver vetos... Que Ricard Gomà caigués era una condició prèvia de Barcelona en Comú...

No ho crec. El Ricard no tenia pensat ser-hi. Potser es va vendre així des de determinats sectors, però no és el cas. El més important és la suma, no poden començar parlant de noms.

Veu a ERC dins d’aquest front unitari?

No, segur que no. ERC ha bescanviat el dret a decidir per donar suport a les retallades. Està en una lògica diferent, que és disputar-li l’hegemonia a CiU. S’ha demostrat que hi ha molta gent a Catalunya que vota amb un component de classe molt marcat. El vot de la Franja del Besòs, del Raval, de la Zona Franca s’ha identificat molt amb la proposta de Barcelona en Comú. Nosaltres hem de buscar aquests escenaris, on defensarem el dret a decidir, però afegint-li un component social indispensable.

Existeix algun escenari en el que ICV donaria suport a la independència de Catalunya?

L’actual situació només es desencalla al voltant de l’amplia majoria que representa la defensa del dret a decidir. El 80% del país diu sí al dret a decidir. Això és imbatible. Peno que un escenari constituent a Catalunya ha d’influir poderosament a l’escenari constituent que s’ha de donar a l’Estat. Hem d’aprofitar el moment de canvi qui viu Catalunya, però també el que s'està donant a l’Estat.

A l’Estat si bé és cert que el bipartidisme s’està esquerdant, també ho és que no ha mort. El PP segueix sent majoritari. Què li fa pensar que aquest escenari constituent es pot donar a Espanya?

Estem obrint escenaris. Estem al mig d’una gran sacsejada i cal jugar la partida. A mi, per exemple, em rebenta la gent que des de Madrid ha menyspreat l’escenari constituent català. Però també la gent que des d’aquí no ha tingut en compte que a l’Estat també estant canviat les coses. Qui ens anava a dir el que ha passat a València, a les Illes o a Madrid? És clar que ens podem trobar en un escenari a l’Estat en què el PP i la seva marca blanca, Ciutadans, sumin. Però cada cop més gent demana un canvi. No hi haurà un nou contracte democràtic si no hi ha un nou contracte social.

I si a l’Estat les forces que volen obrir el cadenat de la Constitució no s’en surten, aleshores donarien suport a una DUI, tal i com els reclama el seu sector independentista intern?

El que avui és important és sumar molta gent i entendre que cal un canvi en les relacions amb l’Estat. És inajornable un canvi de relacions amb l’Estat, de la mateixa forma que és inajornable un canvi en les relacions amb el poder. Sara Vila, portaveu del corrent que esmenta, aquesta d'acord amb la decisió d'anar cap a marcs unitaris d'esquerra.

Entén que els acusin d’ambigus en la seva posició sobre la independència de Catalunya?

No. Nosaltres ho tenim molt clar. Molt més del que ha demostrat tenir-ho el soci de Convergència, Unió, amb la pregunta que va formular fa uns dies. Volem una Catalunya lliure en un Estat plurinacional. Aquesta és la nostra proposta i la nostra lluita. I, personalment, penso que ICV s’assembla bastant al país que tenim. Hi ha qui ha volgut resumir la Catalunya d’avui entre independentistes i unionistes. La gent ho ha desautoritzat aquest 24-M. Els que ens acusen d’ambigus són els mateixos que no accepten la pluralitat de Catalunya.

És cert que són el segon partit més endeutat amb La Caixa amb 16’1 milions?

No, és una dada molt inferior. A la web d’ICV hi ha les dades exactes. Però sí que m’agradaria explicar les dades de l’endeutament, perquè tenen diverses raons. La primera, som l’únic partit dels preexistents a qui no se li ha condonat mai cap deute. A PSC, CiU, PP i ERC els han condonat deutes. Segon, nosaltres vam tenir un problema, com han tingut altres famílies però amb una dimensió superior, quan ens van fer fora del carrer Ciutat l’any 2007. I vam comprar en el pitjor moment. Del deute central, el 70% prové d’aquest local. Per tant, tenim un fort deute, però també molt patrimoni. Tercer, hem reduït de forma dràstica el deute que teníem i estem finançant la campanya amb microcrèdits. I, per últim i més important, que hem deixat de fer per tenir aquest deute? Hem deixat de denunciar Barcelona World, propietat de La Caixa?

És coherent encerclar La Caixa o criticar el Barcelona World i, al mateix temps, tenir aquesta dependència amb les grans entitats financeres?

A cas una persona que està hipotecada no pot anar a una acció de protesta davant d’un banc? És a dir, allò que li permetem a la gent corrent no se li permet a ICV? Nosaltres no hem deixat de denunciar res per tenir aquest deute. Jo entendria la crítica si ICV hagués callat amb les business que va Barcelona World amb la Caixa. Però sobre el territori hem estat els més bel·ligerants, molt més que alguns altres.

Vist amb perspectiva, quin balanç fa del Tripartit?

Després de 23 anys de pujolisme calia un Govern d’Entesa. Hi va haver canvis importants, com el Pla de Barris, que va incrementar l’esperança de vida de les zones més desfavorides. Ningú en parla, però hi va haver mesures que van fer un tomb en les polítiques que s’estaven fent.

Què va fallar perquè avui ningú ho reivindiqui com una etapa de referència dels governs d’esquerres?

Segurament un relat de canvi profund, probablement per la correlació de forces. Hi ha alguns temes que no es va encarar prou, com temes de Salut o infraestructures. Es va pactar la LEC amb CiU, malgrat haver fet més inversions que mai en Educació. Ara bé, penso que vam patir linxament mediàtic. Els mateixos problemes que tenia el Govern d’Entesa no es van tractar igual més endavant.

El PSC els va fer el llit?

Hi va haver qui va pactar amb el grup Godó per blindar el president a canvi d’atacar els socis. Donaria per escriure un llibre. L’establishment quan no governen els seus és capaç de tot. Ara bé, el linxament mediàtic que va patir el Tripartit serà un joc de nens comparat amb el que patirà Barcelona en Comú. Encara no governa i ja ho estem veient.

Citi'm algun diputat que li mereixi admiració i que no sigui del seu partit...

L’Eva Granados ho fa molt bé en matèria social o Núria Parlon, les dues del PSC. També m’agrada en Pere Bosch, d’ERC. I amb el David Fernández, de la CUP, tinc bon rotllo.

Complirà la limitació de tres mandats?

I tant, o potser marxi abans. Claríssimament. Faré d’advocat, o ves a saber...