Jordi Évole: “A Espanya governarà qui tingui la valentia de posar les urnes a Catalunya”

Jordi Évole (Cornellà de Llobregat, 1974) ens rep a la sala de màquines de Salvados, a les afores de Barcelona. Després de 10 temporades des de la seva estrena l’any 2008, amb el programa especial Salvados por la campaña, s'ha convertit en un dels periodistes més populars del país. Alguns encara se’l miren amb un mig somriure pels seus inicis com a follonero al costat d'Andreu Buenafuente; però la majoria dels seus seguidors fa temps que van percebre que, rere la seva mirada múrria, s'amagaven les preguntes més audaces, i alhora més normals, de la televisió. Parlem amb ell sobre l'any polític que s'obre a Espanya, el procés sobiranista, les noves esquerres i sobre la necessitat de preservar un periodisme lliure malgrat les creixents pressions que amenacen l'ofici.

Ahir al vespre es va emetre el Salvados en què el ministre de l’Interior, Jorge Fernàndez Díaz, parla, entre d’altres, sobre la Llei Mordassa. Quina opinió et mereix a tu?

No m’agrada cap llei que pretengui retallar les llibertats dels ciutadans. En un moment de conflictivitat social evident com el que estem vivint no és la millor idea cohibir a la gent que vol sortir al carrer a protestar. Em sembla un desastre, vaja.

En el programa expliques al ministre que la institució penitenciària us denega l’accés a Otegui qui, en canvi, accepta l’entrevista.

Tenim el seu OK per anar a parlar amb ell a Logronyo, però ens deneguen l’accés constantment. En aquest país hem anat enrere. Als anys 90 hi havia un programa de Jesús Quintero a Televisió Espanyola, Cuerda de Presos, on cada setmana s’entrevistava a un pres. Ara això sembla impossible, inclús si es tracta d’un pres amb connotacions polítiques.

Quan el programa va fer 5 anys hi vau poder palar. Ha estat de les entrevistes més complicades?

Sí, bàsicament perquè vam arribar a un lloc on ningú ens esperava. No teníem l’entrevista concertada i, al veure’ns, tothom va flipar. Sort de l’Otegui que va reaccionar de conya. Si no arriba a ser per ell, no l’haguéssim pogut fer aquella entrevista. Crec que ell era més partidari de fer-la que no pas el seu entorn. Arran d’aquella entrevista, molts mitjans ens van acusar gairebé de parlar amb banda armada. Ens van fotre hòsties amb la mà oberta. Jo crec que el periodisme ha de poder entrevistar a tothom.

El Salvados de la setmana vinent, abordeu l'Educació. Un altre ministre, José Ignacio Wert, diu que fas preguntes trampa.

Fa un mes que intento parlar amb ell i no hi ha manera. Estem preparant un programa d’educació, el tercer que farem a Salvados, i no contesta als missatges. Un dia em va respondre el seu fill, que va ser molt amable, i em va dir que algun dia m’explicaria perquè no parla amb mi.

Un ex amic del ministre Ignacio Wert, el senyor Bárcenas, encara no ha aparegut a Salvados. Què li preguntaries?

Sincerament, ens agradaria molt que sortís a Salvados, però no crec que ho acabem aconseguint. Principalment perquè no paguem a ningú per sortir al programa. Si depèn d’ell, i veient els precedents, és possible que accepti entrevistes dels programes que paguin millor. Ara, si el tenim, que ho seguirem intentant, li preguntaria perquè si sap tantes coses sobre el PP no les explica. Aquest “estiraré de la manta”, però no acabar mai d’estirar del tot, no em genera gaire confiança.

De qui sí que hem vist el que hi havia sota de la manta és de l’expresident Pujol. El periodisme ha badat amb ell?

Tots plegats a Catalunya ens vam acabar enganyant. Darrerament, i incloc la meva entrevista, no li fèiem preguntes incòmodes. Era com anar a veure una mena d’avi col·lectiu, al que l’havíem vist inaugurar escoles, carreteres, llars d’avis… Gairebé ens feia gràcia anar-lo a veure i no solíem molestar-lo gaire. De fet, quan vèiem informacions en contra del seu llegat, del seu patrimoni o de la seva família, es tendia a dir que era un atac al procés sobiranista. I mira, al final no era així. És important no sacralitzar a cap polític. Cap mandatari ha de tenir la sensació d’impunitat que, malauradament, han tingut molts dirigents d’aquest país.

Salvados pot parlar de tot o també topa amb pressions?

Nosaltres fem un programa que sovint no agrada als nostres directius, ni als anunciants de La Sexta. Però hem d’aprofitar la força que tenim, per la gent que ens mira, per explorar on són aquests límits. Mirem de fer-ho a cada programa. Fins ara hem pogut publicar tot allò que volíem encara que no fos del gust dels nostres caps. L'èxit et dóna llibertat i força.

Tens la sensació que, de vegades, aprofiteu el treball d’altres professionals i mitjans amb menys recursos?

Per suposat. Però sempre intentem mencionar o explicar d’on ve la nostra font. Fins i tot en casos excepcionals, com en el programa dedicat al metro de València, començava amb el testimoni del periodista que havia fet el documental 0 Responsables, que encara no s’ha estrenat. Esperem que l’emissió de Salvados els hi hagi servit per tenir més recursos. Penso que la informació no és patrimoni de ningú. De fet, si la compartíssim més seriem capaços de fer millor l’escrutini del poder. No sóc un periodista al que li agradi competir per exclusives.

Teniu previst dedicar un programa sobre la crisi del periodisme o la precarietat laboral que entranya?

A mi, personalment, sí que m’agradaria fer aquest programa. Però pot caure en l’error de ser una mica endogàmic. No crec que sigui de l’interès general, molts ciutadans que ens miren no són periodistes i els interessa més altres temes. En tot cas podria ser una secció dins d’un programa dedicat a aquesta nova classe social que ha emergit: el precariat.

Tot i que després de la construcció és el segon sector més castigat… Quin diagnòstic fas de l’ofici?

Definiria la situació del periodisme com una mena d’esquizofrènia. Per una banda és un moment d’or per fer periodisme, amb un interès enorme per part de la ciutadania. Però en canvi tenim unes empreses periodístiques en una situació molt delicada, amb pèrdues, crèdits, deutes… I això fa que moltes vegades a les empreses manin més els creditors que els editors.

Sobre Jordi Évole pengen etiquetes com ara que ets un periodista camuflat d’humorista. T’hi sents representat?

M’agraden les barreges. El mateix Salvados ha acabat sent una suma de moltes influències. Algunes del món de l’humor, sobretot arran de la meva etapa amb l’Andreu Buenafuente; i d’altres del món del periodisme o el documental. Al final, aquesta barreja, fa que surti una cosa més o menys nova. Totes les etiquetes que m’han posat, de si sóc més o menys periodista o humorista, em venen grans. Per això he hagut d’anar fent-me el vestit a la meva mida.

De nen erets fan del jugador del Barça, Allan Simonsen, i la teva posició preferida era l’extrem esquerra. Políticament com et defineixes?

No ho sé... Depèn del tema. No crec que ningú es posi les mans al cap si dic que sempre he votat a l’esquerra. Però també sóc una persona molt de buscar el consens.

Hi ha qui creu que pel fet de tenir una opció ideològica marcada t’invalida per fer un bon periodisme.

No crec en l’objectivitat. Tots venim de casa amb una motxilla carregada de prejudicis i influències, d’una ideologia. El que sí que crec és en l’honestedat. En permetre que la realitat ens sorprengui i incorporar i deixar intactes aquelles reflexions amb les que no hi estiguem d’acord.

Quan un periodista s’enfronta a un personatge amb qui pot tenir certa afinitat ideològica, pot caure en l’amiguisme. Et passa?

No t’ho sabria dir. També penso que, de vegades, podem caure en l’error de ser més crítics del que realment caldria amb algú de qui es pugui sospitar que li siguis afí. Potser m’ha passat. Això t’ho haurien de respondre els espectadors.

Dels noms propis de la nova política qui t’arriba més: Pablo Iglesias, Ada Colau o el diputat David Fernàndez?

Tinc una relació bona amb tots tres. He tingut la sort de conèixer-los abans de que fossin polítics. Han aparegut en paral·lel a Salvados i abans que es dediquessin a la política ja ens enviàvem missatges. Això permet tenir una relació diferent amb els polítics de tota la vida, però alhora cal evitar caure en el compadreo.

Les formacions emergents, que aspiren a irrompre en l’escenari polític, no pequen en ocasions de repetir les lògiques més clàssiques? A Podemos o Guanyem, des del primer moment, hi ha hagut lideratges que han condicionat la democràcia interna dels partits...

A mi que una formació tingui un líder no em sembla malament. De vegades està bé que l’elector tingui clar almenys un cap visible. Penso que els lideratges són bons per dinamitzar els partits. Hagués estat molt difícil l’existència d’un Podemos sense Pablo Iglesias. O d’un Guanyem, ara Barcelona en Comú, sense l’Ada Colau. Un bon cap visible –i amb tirón, per dir-ho en termes col·loquials— és necessari per tirar endavant un projecte en naixement.

Què et diu el nas sobre les possibilitats de canvi aquest 2015, amb eleccions a Barcelona, Catalunya i a l’Estat?

Serà un any molt entretingut. No m’agradaria estar en la pell d’un director d’un centre d’enquestes. Ara mateix detectar el què s’està coent en la societat ha de ser la professió més difícil d’aquest país.

Com vius el procés sobiranista?

El procés té una cosa molt bona per a l’entreteniment: és com un culebrot. Van apareixent personatges nous que entren i surten, noves trames... La primera trama ve de lluny, d’una manifestació espectacular a Barcelona l’any 2012. Pel mig apareixen elements que fan que t’hi enganxis encara més. Hi ha catalans enganxadíssim a aquest culebrot. Ara potser passa per uns capítols mes avorrits, però segur que aviat tornaran a aparèixer noves intrigues i nous capítols que no saps ben bé com acabaran. TV3 podria fer un culebrot sobre aquest tema.

Creus que l’està fent?

Potser sí. Però no en horari de culebrot.

S’informa de forma més parcial des de Madrid o des de Catalunya sobre el procés sobiranista?

Des dels dos llocs hi ha aquesta tendència. Però depèn de cada mitjà. Ara, sí que penso que algun mitjà català empata amb algun mitjà de Madrid.

Com ara quin?

No et diré noms. És un tema que s’utilitza des d’un cantó i l’altra d’una forma descarada.

Tu que t’has recorregut tant Espanya, creus que des de Catalunya s’informa d’una Espanya més intransigent del que realment és?

A vegades sí, però a vegades no. Des d’aquí sovint es cau en destacar el més cutre d’Espanya. Fins que un dia entrevistes a David Trueba i dius, ostres, aquest home és collonut, jo vull ser del país del David Trueba. I això també passa a la inversa. A mi un dia un taxista de Madrid em va dir: “els catalans sou de puta mare. Us recullo a l’aeroport, parlo molt amb vosaltres i penso que sou molt ben parits, no veig les coses que llegeixo a la premsa o que diuen els polítics”. Moltes vegades el conflicte Catalunya-Espanya està més mediatitzat i polititzat que no pas la relació real que hi ha entre la gent. Per sort, la gent és més intel·ligent que els nostres polítics i fins i tot que els periodistes, entre els que m’incloc. La societat tendeix a relativitzar una mica més aquesta foguera constant en la que està immersa Catalunya i Espanya.

Els resultats electorals, però, no sempre ho reflecteixen. A Espanya el PP té una majoria absoluta important.

Sí, però perquè el PSOE de Zapatero, enmig d’una crisi enorme, es va anar enfonsant. No crec que el PP tingui la majoria absoluta gràcies a Catalunya. L’auge de Podemos, per exemple, que té un discurs molt diferent al PP sobre Catalunya, no sembla que generi un rebuig enorme entre la ciutadania espanyola. No crec que la catalanofòbia doni tan bons resultats com alguns es pensen. Els ciutadans són molt més intel·ligents i saben quan els polítics estan alimentant fòbies. I si ho fan de la forma descarada que ho ha fet el PP penso que se’ls acaba veient molt el llautó. Et poso un exemple: L’any 2008, el govern de Zapatero estava negociant obertament amb ETA, que era el dimoni. El procés català no tenia tanta presència i, en canvi, el basc estava més present. Se li va dir de tot per aquelles negociacions, es van fer campanyes mediàtiques contra ell i malgrat tot va guanyar les eleccions. Hi ha haver una majoria d’espanyols que li van donar suport i no van veure amb mals ulls el diàleg. Moltes vegades hi ha la creença que la confrontació fa guanyar vots i potser sigui al revés.

Mas i Rajoy no parlen perquè no s’entenen o perquè no els hi interessa entendre’s?

Els hi va molt bé no parlar de cara les seves respectives galeries. Però al final els hi pot acabar sortint molt malament la jugada. Tant a l’un com a l’altre.

Estàs a favor del dret a decidir?

Sóc molt partidari del dret a decidir, però a decidir-ho tot. No només la qüestió territorial. A mi m’hagués agradat opinar si volia que un Govern fes retallades en sanitat o educació. Cap d’aquestes retallades venien en el programa electoral dels partits que les van aplicar i les vam haver d’assumir sense poder opinar al respecte. S’ha de votar tot: El conflicte territorial, per suposat, però també la resta de qüestions. Només així sortirem de dubtes. A Espanya governarà qui tingui la valentia de posar les urnes a Catalunya. És a dir, estic segur que a Espanya tindrà govern per anys aquell partit que s'atreveixi posar les urnes perquè els catalans puguin decidir el seu futur. Si ho fa, es guanyarà, a més, la legitimitat davant dels catalans, i es podrà obrir un procés amb propostes contraposades. Però cal valentia. I en aquest moment a Espanya fan falta polítics amb valentia.

El PSOE defensava el dret a decidir l’any 1982. Però amb el temps se li ha oblidat... Hi pot haver catalans que pensin que si Podemos arriba al poder no acabi impulsant el referèndum que diu que proposarà.

Si, es pot dubtar. Però si ens posem així entrarem en contradiccions constantment. Tampoc Artur Mas era independentista i ara ho és com el que més...

Mas i també milers de catalans que s’han il·lusionat amb la idea d’un país nou. Tu com ho vius?

En el programa de Salvados dedicat al 9-N, Lluís Llach, va fer una reflexió que em sembla rellevant. Ell deia que a Catalunya la il·lusió s’ha traduït en independentisme i que a la resta de l’Estat en Podemos. Ara el que hem de veure és fins a quin punt a Catalunya hi ha més gent que s’entusiasma amb la independència o amb formacions com Podemos. Això ho veurem, sobretot, el proper 27 de setembre en les eleccions catalanes, les municipals no crec que ens serveixen per resoldre aquest dubte. El que està clar és que hi ha una ciutadania molt farta del que ha vist en els darrers anys.

En aquella entrevista amb Llach el feies escollir entre una Catalunya independent governada per CiU i en una Espanya governada per Podemos. Tu què prefereixes: viure a l’Espanya del PP o en una Catalunya independent sota una coalició d’esquerres?

Jo és que no sóc molt de separacions. Crec que el sistema democràtic que tenim permet que quan governa una formació amb majoria absoluta, com la que té ara el PP, es pugui fer una oposició raonable i canviar aquest Govern. I això també pot passar a Catalunya. Per la meva forma d’entendre la vida i la societat preferiria que les forces progressistes poguessin governar a Espanya i a Catalunya. I sobretot, que el Govern de l’Estat fos estrictament tolerant perquè el poble català no senti discriminat.

A Catalunya no té les mateixes influències un nen que neix a Vic que un de l'Hospitalet. Fins a qui punt et condiciona la mirada el fet d’haver crescut a Cornellà?

Som la suma de moltes influències. A Cornellà podríem trobar fills de pares immigrats que són independentistes. No sé si en trobaríem molts, però sí que n’hi ha. Vull dir que a cadascú li afecta d’una manera diferent. Per mi ha estat una riquesa haver nascut a Cornellà, un indret amb una enorme barreja. La meva mare és granadina i el meu pare extremeny i encara viuen a Cornellà, i jo hi visc molt a prop. Sempre m’ha agradat més la barreja que la puresa. M’agradava anar a la bodega de sota a casa, on tots eren del Madrid, i defensar el Barça. La cultura de barri influeix molt. I, en concret, la cultura de barri de Cornella ajuda a ser més espavilat. El més semblant que conec a una pàtria és Cornellà.

Decidir-ho tot també inclou optar entre República o Monarquia. Què preferiries?

Depèn qui fos el president de la República potser fins i tot em fa més por que la Monarquia. Però és evident que el republicà és un règim molt més modern. Ser el cap de l’Estat per una qüestió hereditària o sanguínia no em sembla un motiu suficient per ocupar un càrrec. Preferiria triar el cap de l’Estat directament o, com a mínim, que el triés el Govern escollit d’unes eleccions.

Abans, quan parlaves d’en Llach, no té fet la pregunta del milió: Llach o Serrat?

Els estimo molt a tots dos. Penso que haurien de ser declarats Patrimoni de la Humanitat.

I qui és més útil per a teixir ponts de diàleg?

Com em va dir en Llach: “Que mala que eres!”. Penso que tots dos són útils per comprendre i fer-nos entendre. Amb el Llach, des d’aquell dia, ha quedat una relació molt maca. És l’única persona que m’envia missatges de veu. Enlloc d’escriure’m, em parla i m’explica coses. I jo faig el mateix amb ell.