La política catalana està tan accelerada, camí del referèndum de l'1-O, que tots els codis tradicionals han saltat pels aires. Això dificulta molt la comprensió del que està succeint més enllà de les proclames i la propaganda, i, per tant, també complica la eficiència de les respostes que puguin donar-se’n. El Govern espanyol sembla no haver-se adonat de la voladura dels codis tradicionals: està responent just com desitja la coalició independentista.
En conflictes com aquest, la part suposadament forta pot amenaçar l'altra amb aplicar-li tot el pes de la llei, amb aixafar-lo fins i tot advertir-li que, si segueix així, s’estimbarà pel barranc. I segons els codis tradicionals, la part amenaçada farà tot el possible per evitar in extremis el desastre i aquí rau en bona mesura la clau de la guerra de nervis habitual: fins a on aguantar per evitar el càstig anunciat? No obstant això, aquest comportament clàssic aquí no regeix: els principals actors que condueixen el procés a Catalunya no volen evitar aquests càstigs, sinó que en realitat semblen desitjar-los, cada un amb el seu propi motiu. D'aquí que la resposta del pal clàssica no només no funcioni, sinó que fins i tot sigui contraproduent, per molt que tingui formalment de la seva banda la llei, Brussel·les i, si s'escau, fins el Papa de Roma.
La vicepresidenta del Govern, Soraya Saénz de Santamaría, ha viatjat molt a Catalunya en els últims mesos, però sembla que no ha estat capaç de captar aquesta voladura dels codis tradicionals i per això el Govern respon segons el manual legalista clàssic. I això que la CUP ha reflectit la situació amb tota cruesa a l'impressionant vídeo del mambo, en què els seus principals dirigents empenyen el Procés cap al barranc i l'estimben al buit sense miraments. És evident que si el Govern ha vist el vídeo no ho ha entès, aferrat com està a les taules de la llei i als seus prejudicis, i deu haver tancat la seva incomoditat deixant-ho com una excentricitat més dels “radicals”. I aquí segueix: advertint els impulsors del referèndum que, si segueix així, es s’estimbaran pel barranc ... Justament el que aquests volen fer!
¿I per què voldran estimbar-se pel barranc? És una prova més de què s'han tornat sonats? En absolut: a diferència del Govern espanyol, saben què fan. Per molt que se'ls ridiculitzi, les elits independentistes no esperen que el 3 d'octubre arribi la independència. Però no perquè ho impedeixi la Constitució, sinó perquè són molt conscients que no tenen prou amb la meitat del país per aconseguir-la ara. El referèndum no és l'instrument per aconseguir la independència avui, sinó una oportunitat única per fer el salt d'hegemonia que necessiten cap a una majoria social incontestable. I, evidentment, com més repressió per part de l'Estat, millor per a aquest objectiu: el somni és una portada a The New York Times amb la Guàrdia Civil retirant urnes i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, entrant a Soto del Real.
Aquest és l'insòlit frame que comparteixen el president de la Generalitat, Esquerra Republicana (ERC) i la CUP. Després, cada un dels actors que empeny té les seves pròpies lògiques, però totes acaben coincidint en la mateixa direcció: ara mateix, quan pitjor, millor.
Puigdemont és certament el que menys motius tindria per empènyer cap al buit sent militant del PDeCAT, l'hereu de la històrica Convergència, que sortirà triturat de tota aquesta aventura. El partit és ja una ombra del que va ser, però encara no ha tocat fons: ¿algú creu que pot tenir algun futur com “partit d'ordre” després de semblant període de rauxa? És probable que a Puigdemont li sàpiga greu la voladura del seu propi partit, però ell ha estat sempre un militant per la independència més que de Convergència. Sent independentista es va afiliar a Convergència, que no ho era, fa més de 30 anys simplement perquè era la casa comuna del nacionalisme i, per tant, el lloc ideal per influir des de les seves posicions. Si ara es dinamiten aquestes sigles per ajudar a fer un gran salt que acosti a la independència i la casa comuna canvia de domicili, què més dóna? I per a un creient fervorós com ell, hi ha millor recompensa que la de convertir-se en un màrtir (polític) i futur Sant?
Esquerra Republicana i el seu líder, Oriol Junqueras, també guanyen amb l'1-O fora de control. La responsabilitat recaurà en primer lloc sobre el partit que dirigeix el procés (PDeCAT) i després del referèndum s'obrirà per fi una nova etapa en què l'hegemonia del camp nacionalista-independentista passarà amb tota seguretat a Esquerra Republicana (ERC), un tomb llargament esperat pels estrategues del partit. En el cas de Junqueras, totes les amenaces d'inhabilitació seran necessàriament paper mullat: passi el que passi, després de l'1-O serà necessari negociar i és impensable que no hi sigui Junqueras, líder ja del principal partit del sí, el que piloti la nova fase del costat de l'actual majoria de govern a Catalunya. Això sí ho sap el Govern i, per estrany que sembli, li suposa un alleujament: Junqueras és un polític pragmàtic i dirigeix un partit independentista pota negra que, a diferència del PDeCAT, no ha d'actuar amb la fe del convers per fer creïble la seva aposta independentista. L'horitzó per a la independència de Junqueras no és demà, sinó en una generació.
Finalment, la CUP és una formació molt poc entesa a Madrid. Evidentment és independentista, però aquesta no és la prioritat de la facció que domina la coalició, vinculada a una tradició revolucionària que beu alhora de Nin i de Garcia Oliver, de Marx i de Bakunin. Com revolucionaris -per estrany que els sembli a molts, ho són-, la seva prioritat és la destrucció del “partit de la burgesia” i realment estan a punt d'aconseguir-ho després d'haver enviat ja al seu líder, Artur Mas, a “la paperera de la història” i a les sigles històriques al museu. Com no els va a arribar el mambo després de l'1-O si a Occident fa dècades que cap avantguarda leninista aconseguia ni tan sols fer-li pessigolles al “partit de la burgesia”?
L'1-O és el moment perfecte perquè Puigdemont s'erigeixi en el màrtir que l'independentisme anhela per fer el salt cap a una majoria incontestable, Junqueras salti a la presidència de la Generalitat i la CUP remati el que queda de l'històric partit de la burgesia catalana. Tots guanyen amb l'aplicació estricta de les taules de la llei i la repressió. Quan se'n va camí al barranc, les amenaces avisant que cauràs no fan efecte. Al contrari: són l'estímul necessari per sortejar els dubtes en el tram final.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
