Aquest dimecres la Presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va nomenar cap de l’oposició a Oriol Junqueras, líder d’Esquerra Republicana i president del seu grup parlamentari. Aquest nomenament segueix la normativa vigent al respecte, per tant no hi ha res a dir-ne a nivell legal, malgrat que per a alguns és una decisió controvertida degut a que ERC garanteix el suport parlamentari al Govern d’Artur Mas i ha pactat amb CiU un programa de govern. El problema en qüestió és la poca idoneïtat del càrrec en si en un parlament que sempre té una oposició diversa. Caldria que ens preguntéssim si té sentit la figura del cap de l’oposició o bé és un símbol de caràcter bipartidista poc adient per a la composició del sistema polític català?
Anem a pams, el càrrec de cap de l’oposició fou creat l’any 2004 durant el mandat del primer Govern Tripartit. El president Maragall, que instaurà la figura, havia reclamat aquest reconeixement durant l’anterior legislatura en què es trobava a l’oposició malgrat encapçalar la candidatura que obtingué més vots. Es nomena cap de l’oposió al president del grup parlamentari de l’oposició amb més escons. I en cas d’empat en el nombre de diputats entre diversos grups, se n'escull el grup parlamentari sorgit de la candidatura que ha obtingut més vots. El cap de l’oposició compta, formalment, amb més capacitat de proposta en vers el Govern i el president, se’l tracta amb distincions protocolàries pròpies i disposa d’un sou equiparable als consellers i la potestat de nomenar personal de confiança.
En la composició actual del Parlament en que la figura de cap de l’oposió correspon a Oriol Junqueras, líder del Grup Parlamentari que ha fet President a Artur Mas i ha pactat un programa de govern en diferents matèries, xoca una mica en tant que no coincideix en el que tots tenim en ment com a funcions de l’Oposició. Esquerra Republicana manté una coalició parlamentària amb CiU i el seu Govern per tant no exerceix d’oposició sinó d’aliat de l’executiu. Maltgrat tot no està governant, podem acceptar que forma part de l’oposició en un sentit ampli del concepte. De fet, altres vegades partits de l’oposició, en aquest sentit extens, han aprovat pressupostos o han donat suport al Presidents (els aliats progressistes del primer govern ZP: ERC, IU, ICV-EUiA, o els aliats populars de diversos governs convergents). Però fins i tot, el Partit dels Socialistes, que després de les eleccions autonòmiques de l’any 2010, ostentava la figura de cap de l’oposició i ningú dubtava que exerciria d’oposició al Govern, va acordar unes línies programàtiques amb Artur Mas i es va abstenir en la votació d’investidura.
Per tant, el debat no és si Oriol Junqueras pot ser el cap de l’oposició donant suport al Govern i tenint només un escó més que el següent grup parlamentari, sinó que ens hauríem de centrar en si la pròpia figura del cap de l’oposició té sentit en un sistema polític com el català que sempre genera una composició parlamentària plural. El cap de l’oposició té sentit en un règim polític bipartidista, on només dues formacions polítiques ocupen el conjunt del parlament o la pràctica totalitat del mateix. Un dels partits és majoritari i nombra el seu govern i l’altra resta a l’oposició. En aquest cas tindrà tota la lògica la figura del cap de l’oposició, quan només hi ha un partit a l’oposició o hi ha una oposició molt uniforme (com per exemple ens tenia acostumats el Congrés dels Diputats fins a les darreres eleccions, amb un partit a l’oposició a una gran distància de la resta de grups) perquè realment el seu discurs i al seva proposta del cap de l’oposició representa l’oposició en el seu conjunt.
En el sistema polític català és molt plural i acaba generant una composició parlamentària amb múltiples grups importants. Això és degut a dos motius, primer: la política catalana es regeix per un doble eix: l’eix esquerra dreta i l’eix nacional, i segon: al aplicar la divisió en províncies es compta amb una circumscripció molt gran, Barcelona, en que s’escullen molts diputats amb una fórmula proporcional fet que permet que entrin molts partits per aquesta circumscripció. El Parlament català, sempre ha estat composat per un mínim de cinc grups i un màxim de set, dipositats en diferents punts de l’eix esquerra-dreta i de l’eix nacional. Si això li sumem, que només hi ha hagut tres governs que n’hagin format part més d’un grup parlamentari, sempre hi ha hagut dos o més grups a l’oposició.
Malgrat que fins a les últimes eleccions hi ha hagut un primer partit de l’oposició bastant per sobre del segon, no es donen les diferències que podem trobar en d’altres parlaments com és el cas del Congrés dels Diputats. Els grups que composen l’oposició en el sistema polític català són diferents i sempre tenen un pes rellevant, més encara amb la composició actual on hi ha sis grups fora del Govern, entre els que trobem opcions tant dispars com el PP o la CUP. A nivell numèric, el primer grup parlamentari de l’oposició només té vint-i-un diputats, un més que el següent partit i dos més que el tercer.
Els resultats de les eleccions del 25 de novembre han portat la figura del cap de l’oposició fins a una situació extrema, en que Oriol Junqueras lluny de ser el cap com a molt pot aspirar a ser un primus inter pares, un primer entre iguals. Cal posar en qüestió la idoneïtat de la figura en el cas català, en el que segurament no hi ha encaixat mai. En el moment actual amb una oposició més plural que mai i on no hi ha un clar primer partit, caldria que ens plantegéssim si el cap de l’oposició només tenia sentit en l’ideari polític de Pasqual Maragall on es dissenyava un gran Partit Demòcrata de centre esquerra que copés bona part de l’arc parlamentari.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
