Sí… Per què?

Fa dies que penso en com enfocar aquest article. Conec diversa gent que participa de Catalunya Sí que Es Pot i sé de bona fe que tenen voluntat de canvi encara que malauradament la seva comunicació parli de validar-lo i no d'impulsar-lo. Alguns en clau més socialdemòcrata, la majoria, i d'altres de base rupturista, la minoria. En tot cas, bona part d'ells tenen pretensions de tombar l'status quo des de posicions d'esquerres. Això fa que ens hàgim trobat en mobilitzacions els últims mesos i que compartim bona part de la crítica a les polítiques econòmiques desenvolupades pel PP, el PSOE i CiU en els últims anys i avalades també, en una primera ronda, pel Tripartit (2006-2010). També és probable que coincidim en propostes polítiques en més d'un àmbit en els programes electorals que tant la CUP-Crida Constituent com ells puguem presentar les setmanes vinents. No en totes perquè una part de les formacions de la coalició de partits Catalunya Sí Que Es Pot (Podemos) prefereix no definir-se a l'esquerra de l’espectre polític i, a més a més, considera que Catalunya és una regió. Tanmateix és innegable que a partir del 27-S certes lluites les farem plegats. Benvingudes. Benvolgudes.

És en aquest context, el de la sinceritat de la militància d'esquerres, que no puc entendre què porta a Catalunya Sí Que Es Pot a tenir no pas una actitud d'indiferència sinó un posicionament contrari a la defensa del fet plebiscitari, a més de constituent, del 27-S així com de la independència de Catalunya. M'explico. O ho intentaré encara que els arguments de l'antropòleg Manuel Delgado siguin tan concloents que potser no cal afegir-hi res més. Si de forma reiterada l'Estat espanyol ha negat la possibilitat d'un referèndum d'autodeterminació per activa i passiva. Si les opcions que les forces polítiques d’àmbit estatal (IU) que avui defensen sense por el referèndum d’autodeterminació no arriben ni tan sols al 5% dels vots segons les últimes enquestes. Si una majoria social catalana ha decidit que és el moment de trencar amb un Estat per iniciar la consecució d’un nou projecte polític on podrem disputar amb més força i sobirania el poder a la classe dominant. Si aquesta classe dominant, la gran patronal, els Fòrums de servei a la monarquia i tota la regentocràcia catalana defensa el projecte estatal, inclòs el federal, i està movent tots els fils perquè la independència no sigui possible. Si la marginació de la cultura i llengua catalanes són un fet històric contrastable que cap Govern espanyol ha estat capaç d’alterar de forma permanent i voluntària. Si el procés independentista s’ha endut per endavant el partit que representa amb força la dreta al país (CiU) i ha reduït a misèria la influència política del vell socialiberalisme (PSOE) i de la vella extrema dreta espanyolista (PP) amb més força que en cap altre indret de l’Estat. Si fins ara ha estat la pressió del carrer i de la gent amb les manifestacions i la desobediència del 9-N el que ha fet moure tot aquest camí. Si la incorporació de CSQEP a l’opció de ruptura, constituent i independentista situaria l’hegemonia del procés més cap l’esquerra. Si, si i si unes quantes vegades més.

Si tot això sembla contrastable i tens una posició reivindicada d’esquerra internacionalista amb els pobles del món, què et porta a no defensar la ruptura necessària aquest setembre? Què és el que frena als companys de CSQEP? La presència d’Artur Mas en una de les llistes? Si ells se sumen a la proposta de ruptura, és prou segur que el canvi de correlació de forces també portarà a un canvi de lideratges. Una sola persona pot frenar tot un procés històric que ha de servir per desllorigar democràticament un model que es va imposar en el seu moment per les armes? El “personalisme” no ha estat mai un argument pel suport de l’esquerra a moviments d’alliberament nacional d’arreu del món. Per què aquí sí que serveix com a únic argument per no sumar-s’hi? Preguntes que em ronden aquests dies d’agost i que segur que l’amic Lluís Rabell o Albano Dante ens sabran respondre les properes setmanes. O això espero. Perquè sinó, al final, un pensarà que darrere de tot plegat simplement hi ha la voluntat de mantenir un status quo espanyol on cadascú ja sap amb quines cartes juga. Una simple estratègia per jugar una altra competició. I jo, burro de mi, tenia entès que aquesta etapa ja l’havíem superada.