Dins de les seves col.laboracions habituals a El País, Ignacio Vidal-Folch feia un article en estat d’emprenyament. Ell mateix ho deia. Havia acudit a Madrid a parlar d’un seu llibre i havia hagut d’aguantar que una bona part de la curiositat dels periodistes i de coneixences conjunturals s’encaminés a parlar de política catalana. Ignacio Vidal-Folch és un home seriós, tranquil i assenyat. Però aquell dia es va emprenyar. “Nunca me habían preguntado tanto por semejantes chorradas”. Las “chorradas” són les qüestions relacionades amb el que passa a Catalunya, és clar. Ell anava a Madrid per una altra cosa i es va trobar que li preguntaven “chorradas”.
I es va emprenyar. I va agafar l’AVE i, encara emprenyat, va començar a escriure. I la pena és que li van sortir un raig de banalitats. I em sap greu considerar-ho, però l’hi haig de dir pel respecte que m’inspira. Un home racional com Vidal-Folch davant la irracionalitat de l’ideari nacionalista, s’emprenya. I retreu totes les banalitats folclòriques, puerils i pocasoltes d’aquest ideari. Però fa trampa, perquè no és just. Cau ell mateix, en la pueril.litat de generalitzar qüestions que es poden circumscriure a persones i moments concrets i de cap de les maneres es poden elevar d’anècodota a categoria.
Si l’Ignacio Vidal-Folch fos de barri, com jo, i s’hagués criat entre nens andalusos, extremenys, murcians, aragonesos, etc. sabria que mai de la vida hauria sentit, ni de lluny, les adjectivacions que aquests dies es fan córrer sobre ells (consideracions, d’altra banda, compartides per totes les elits barcelonines: les catalanoparlants i les castellanoparlants) de manera demagògica i clarament interessada: aquí és on, estimat amic, trobem de debò el que ens dius de “business as usual”. Per què no dius, també, que la retòrica per distreure el personal i ficar-li per on sigui, d’amagat, nous impostos i retallades, és típica de qualsevol nacionalisme/patriotisme? (espanyol, francès, etc.), exactament igual. Per què no ho dius?
Som molts els que vam creure que una Espanya plurinacional era possible. I som aquests mateixos els que, després de trenta anys, ja no ho veiem possible. A tu potser no t’interessi, o t’interessi poc. I em sembla bé. Però que, per exemple, un país com Espanya no s’adoni que tracta els ciutadans catalans catalanoparlants com a ciutadans de segona classe no modificant l’organització de l’aparell judicial és molt greu. I això no és victimisme, amic Ignacio. És demanar justícia. Les barbaritats que es diuen sobre el sistema educatiu català estan basades en el desconeixement i la mentida interessada. I t’ho diu algú que ha estat molts anys professor a l’ensenyament públic. I et podria explicar per què no hi ha hagut mai cap problema amb els pares. Mai. Cap ni un (tret dels exemples puntuals insignificants que ja coneixem). I et parlo de les magnífiques generacions d’immigrants dels anys vuitanta, ja arrelats, i que van entendre perfectament que donar una mica de prioritat al català a l’escola era treballar a favor dels seus fills. I de tots plegats. I els resultats es veuen avui en dia, quan milers i milers de catalans, catalanoparlants o castellanoparlants, fills de catalans o fills d’andalusos, tenen les mateixes oportunitats de viure la vida a casa seva sense que la llengua en sigui un impediment (això, a les elits barcelonines, els és bastant igual, eh que sí?).
No sóc dels que em sento “colonitzat” per Espanya. Són molts anys vivint junts i intercanviant fins i tot salives. Però sí que és veritat que, en molts aspectes, l’Espanya democràtica sorgida del franquisme conserva tics concrets clarament colonials. Per exemple, i torno a l’organització de la Justícia, que el jutge que ve a Catalunya no tingui l’obligació de conèixer la llengua. És colonial, em sap greu dir-ho, però és així. I només cal comparar-ho amb legislacions franceses o angleses de l’època colonial de debò: posa el dret del funcionari (que haurà de servir el poble) per damunt del dret del ciutadà, que pot arribar fins i tot a situacions d’indefensió. El jutge espanyol, que no està obligat a res, arriba a un destí que no li agrada, menysprea una característica sentimental bàsica d’aquest destí, la llengua, i, a la pràctica, força el ciutadà a no parlar-la davant l’obligació de demanar la presència d’un intèrpret o fins i tot d’un traductor. Amb els retards i el neguit que tot plegat pot provocar. Tot perquè sa senyoria es trobi bé.
Vas anar a Madrid, Ignacio, i vas tornar emprenyat. Què més voldríem, tu, jo i moltíssims més, no haver d’estar per, com tu dius “chorradas”. Però el que no pots fer, encara que estiguis emprenyat, és un cop més ficar-nos a tots dins el mateix sac: penso que el millor per tothom, ara, és la separació entre Espanya i Catalunya, però mai de la vida compartiré, ni em farà la més mínima gràcia, i rebutjaré tal com faig ara, que algú del carisma de Justo Molinero afirmi que “cal penjar” Jiménez Losantos, una persona que, en el seu dia va rebre un tret al genoll per part de Terra Lliure. No pots fer-ho, això, Ignacio. I si ho fas, presenta al costat la llista inacabable d’insults grollers, casposos i malparits que vénen de la premsa i dels mitjans polítics espanyols. I que, curiosament, no són contestats amb la mateixa contundència. No et descobreixo res de nou, però sí que et demano que, per més que donis per sentat que tothom ho sap, que en facis un article. Per exemple, denunciant que Vidal-Quadras digui a esRadio que tots som com gossos de Pavlov, salivant davant la senyera. Ja sé que són figures retòriques –jo també vaig a Madrid a parlar dels meus llibres- però caldria que algú com tu, i tants com tu, sense màcula nacionalista, també ajudéssiu en aquest sentit. Perquè una cosa no treu l’altra.
I igual que dic que el president Mas pagarà cara l’estupidesa del cartell electoral messiànic, cal algú –algú com tu- que expliqui que la bandera gegant espanyola en una plaça de Madrid respon exactament a la mateixa motivació. I que els “bramidos futboleros” que esmentes, quedi clar que són a tot arreu. També cal, encara que sigui des de l’emprenyament, que el “victimismo exigente” de què parles al teu article, sigui matisat perquè sovint és considerat així sempre en bloc, per una de les parts. Si tu tens tot el poder, Ignacio, sempre trobes que el que tens per sota “demana” i es fa la víctima. T’emplaço, doncs, a la reflexió sobre el tema ja que deixar-ho tancat en una generalització del “victimismo exigente” ens deixa en un estat dialèctic molt precari i mediocre. Cal matisar, cal no generalitzar si no es vol caure en el que és molt pitjor: la injustícia.
El moment històric que ens ha tocat viure és el que és. I emprenyats o no, ens hi hem de posar de la millor manera, per tal que un cop esquerdada l’amistat, poguem tornar a posar els fonaments, ben aviat, d’una nova relació.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
