La gentrificació de les ànimes

Durant els darrers mesos i setmanes estem assistint a un flux continu de mobilitzacions socials, no només als diferents barris de la ciutat de Barcelona, sinó també al llarg de tota l'àrea metropolitana. A les protestes d’aquest estiu a la Barceloneta han seguit manifestacions i concentracions a l'entorn de la Sagrada Família i el Paral·lel, o més recentment, a ciutats com Esplugues de Llobregat.

Presentades per les instàncies municipals com activitats desenvolupades per “grups crítics al servei de noves organitzacions polítiques” o, des d'alguns mitjans de comunicació, com “problemes de convivència”, escenifiquen, més bé, aquells conflictes inherents a tot espai urbà i, en aquest cas, al model de ciutat promogut des de l’Ajuntament durant les darreres dècades. Barcelona ha canviat i molt. De ciutat industrial ha passat a metròpolis terciària, veritable epicentre de poder polític i econòmic, i això comporta, no només transformacions urbanístiques, sinó veritables canvis en allò urbà, és a dir, en aquelles formes en què es viu la ciutat.

Aquesta aparent intensificació de les mobilitzacions porta en si noves formes de participació i articulació social. Les noves plataformes són més horitzontals, amples i transversals que les clàssiques associacions de veïns, que van desenvolupar un paper molt important fa pocs anys. Comporten, a més, un nou llenguatge, termes com smart cities, turistificació, resiliència, etc., formen ja part del nostre llenguatge quotidià, noves vestidures amb les quals es vesteixen velles lluites.

Entre aquest nous conceptes trobem el de gentrificació, un anglicisme que prové del substantiu gentry, la traducció del qual podria ser alta burgesia o classe alta. Segons la definició clàssica, la gentrificació seria aquell procés en el qual el resultat final comportaria l’aburgesament, o elitització, d’una àrea determinada a causa de canvis succeïts en el mercat immobiliari. Encara que en el món acadèmic no hi ha un consens absolut al respecte, els processos de gentrificació suposarien, resumidament, el desplaçament de les classes populars i la seva substitució per noves classes mitjanes i altes, amb major poder adquisitiu i diferents formes de viure i consumir l’espai, el que comportaria una completa transformació del caràcter d’un barri. En realitat, ens trobaríem davant d’una altra de les conseqüències de la conversió de la ciutat en un producte de consum, i on només aquells grups socials que poden permetre-s'ho, sobreviuen i són benvinguts, al més pur estil del darwinisme social. A Barcelona existeixen exemples sobrats i demostrats al Born o a Gràcia, i processos incipients al Poblenou o Poble Sec.

No obstant això, sóc de l’opinió que les dinàmiques de gentrificació són per naturalesa heterogènies i, encara que el desplaçament pot estar present, es troba operant paral·lelament a un altre tipus de canvis socials més íntims, subtils i perillosos. Segons aquests, serien les mateixes classes populars les que es gentrificarien, modificant les seves pautes de vida i consum, en una vana aspiració per convertir-se en mel·líflues classes mitjanes, encara que únicament sigui en el nivell superficial que engendren les aparences.

Ens trobaríem, així, davant d’un procés de gentrificació on el desplaçament ja no és exterior, sinó interior, i on la gentrificació s’estaria produint en la nostra pròpia essència. És aquí on resideix la veritable lluita, potser aquestes noves formes d’organització política puguin aconseguir el poder de les instàncies municipals, però, com podran lluitar contra la gentrificació de les ànimes?