Al·leluia! No sé si el debat de Política General al Parlament pot haver servit d’alguna cosa, però de tots els enunciats més o menys previsibles que s’hi van sentir n’hi ha un que no ha passat del tot inadvertit en tant que bon titular, i que, alhora, ha aportat llum a un fenomen (paranormal?) que ha afectat durant anys les pràctiques comunicatives d’aquest país nostre. La frase és del president Mas: “Catalunya estima Espanya, però no confia en l’Estat espanyol”.
És ben sabut que durant anys un bon nombre de mitjans de comunicació, públics i privats, han practicat la sinonímia entre les expressions Espanya i Estat espanyol, en una dinàmica esotèrica com si el nom no fes la cosa, com si evitant Espanya fóssim menys partícips d’Espanya, i s’han publicat autèntics disbarats, almenys lingüísticament parlant. Algun diari publicava enumeracions de països de l’estil “França, Itàlia, Grècia i l’Estat espanyol”, i era fàcil –i ho és– sentir els meteoròlegs anunciar pluges a tot l’Estat espanyol. Fins i tot el diccionari castellà-català d’Enciclopèdia Catalana comet la calamitat de donar com a equivalent d’España totes dues formes, una cosa, no cal dir, filològicament absurda.
No és difícil adonar-se de la diferència entre els dos termes. N’hi ha prou de canviar de país, per exemple l’Uruguai, per percebre que no és el mateix parlar de l’Uruguai que de l’Estat uruguaià, i qualsevol parlant competent de la llengua intuirà que la primera expressió fa referència a un país sobirà (a un estat reconegut internacionalment, per entendre’ns) mentre que la segona al·ludeix a l’estructura o la forma en què s’organitza aquest país. I que Uruguai, en tant que topònim, té la mateixa validesa que pot tenir Nova Zelanda, Vietnam o Madagascar. O Espanya, és clar.
Però, ai las!, l’absència dels mitjans de comunicació del terme Espanya ha estat sempre denunciada pels partidaris d’Espanya, i això no ha fet més que refermar durant anys els partidaris de l’eufemisme estatal, en un despropòsit secundat pels mateixos lingüistes dels mitjans implicats, seduïts per la capacitat d’influir en el públic a través de la tria de llenguatge. Fins al punt que algun mitjà díscol que es va atrevir a no secundar aquesta pràctica va ser titllat immediatament d’espanyolista per la crítica.
Ara el sobiranisme està maldant per corregir el despropòsit. La raó és simple: davant la possibilitat que els partidaris de la unió amb Espanya apel·lin al factor emocional per retenir els indecisos, s’ha provat d’esmenar de seguida l’equivalència entre els dos termes, tot dirigint hàbilment les simpaties cap a Espanya però carregantdurament contra l’Estat espanyol, en una dualitat lèxica del tot innovadora a casa nostra. Ara, ves per on, els termes ja no són sinònims, sinó gairebé antònims.
Potser és que Mas incorre, de nou, en una manipulació del llenguatge per fer-s’ho venir bé. O potser és que ara tot el sobiranisme es posarà a pronunciar Espanya a l’uníson i veurà que no li passa res. Uruguai, Madagascar, Espanya. I no, no passa res.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
