Visca la Setmana de la Poesia (i per què)

Aquests dies se celebra a múltiples escenaris de la ciutat la 16 edició de la Setmana de la Poesia de Barcelona, naturalment amb un programa retallat i un pressupost municipal limitat a 238.000 euros, una goteta d’aigua per a una iniciativa d’important rendiment ciutadà. També s’ha reduït el format de la 29 edició del Festival Internacional de Poesia que omple al Palau de la Música de públic i de veus internacionals com a cloenda de la Setmana. No s’ha pogut tirar endavant la fira d’editors de poesia que els organitzadors desitjaven.

Tant se val, ni l’escapçada de la Setmana no arriba a doldre’m del tot davant la magnífica continuïtat d’una iniciativa que treu per uns dies la poesia viva i els poetes vius als carrers que tant ho necessiten. La poesia no és ni ha estat mai un vici solitari de quatre estetes parnasians reclosos als seus temples exquisits. És una matèria bàsica de la vida col.lectiva, un art de primera necessitat, una expressió de vitalitat ciutadana que ocupa oficialment les places durant unes dates per demostrar-ho amb permís institucional, en viu i en directe. Benvinguts siguin aquests dies de normalitat excepcional, de llicència poètica a l’espai col.lectiu, d’ocupació del carrer i els escenaris per la poesia.

La Setmana programa tot un ventall de recitals, actuacions, concerts, conferències, trobades. La pluralitat dels més de vuitanta poetes participants em continua semblant esplenderosa, aquest any amb homenatges especials a Salvador Espriu, Joan Teixidor, Joana Raspall, Marià Villangòmez, Vicent Andrés Estellés i Carmen Amaya. Arribo a pensar que si el pressupost oficial de la Setmana de la Poesia de Barcelona es veiés retallat fins a programar un sol poeta, un sol dia, a un sol indret de la ciutat, continuaria representant una iniciativa indispensable. Sense poesia no hi hauria vida ni hi hauria ciutat.