Pep Guardiola, més que un entrenador

Inesborrable la imatge d’aquell aplegapilotes nap-buf que en acabar una semifinal de Copa d’Europa entre el Barça i el Goteborg l’any 86 reclamava a Víctor Muñoz la samarreta. Vint-i-dos anys després aquell mateix nen, fent ara entrenador del primer equip del FC Barcelona, demanava, al marge del resultat, intensitat als aplegapilotes d’un Barça-Madrid. Un poètic bucle que resum la intensitat d’un futboler de cap a peus: Pep Guardiola (1971).

Entremig, aquell nen que idolatrava Michel Platini, de qui tenia un pòster penjat a l’habitació, s’ha fet gran i en més d’un sentit. Del Gimnàstic de Manresa va passar a la Masia. Després de créixer en les categories inferiors del Barça, va debutar al primer equip el 16 de desembre de 1990 contra el Cadis, i ho va fer com a titular. A partir de l’any 1991, Johan Cruyff el va seleccionar com a mig-centre del primer equip. Immediatament es va convertir en el director d'orquestra del memorable Dream Team. Després de la retirada de José Mari Bakero, Guardiola va esdevenir el capità de l'equip.

La segona part de Pep Guardiola al Barça comença el juny de 2007, quan es posa al davant del Barça B, i un temporada després, el dia 5 de juny de 2008, signa amb el president del Barça de llavors Joan Laporta, un contracte per entrenar el primer equip, en substitució de Frank Rijkaard. A partir d’aquí i fins el 2012, el Barça viu un dels períodes més reeixits de la seva història, assolint dues campions i tres lligues, entre d’altres trofeus i disputant el joc més vistós que se li recorda.

Però, i com el Barça, el santpedorenc ha estat per al futbol més que un jugador i més que un entrenador. Com el seu mestre Cruyff, Guardiola s’ha convertit en un autèntic filòsof del futbol. Diu l’entorn que la seva afonia característica indica passió; és a dir, si perd la veu és que tot va bé. I la perd sovint parlant de futbol, però també del seu país, Catalunya, que el fa llevar ben d’hora ben d’hora perquè acabi sent imparable. Guardiola s’ha significat a favor de la independència i de la cultura catalana.

Ara, el fill pròdig ha tornat a casa, però no per quedar-se. Ha vingut amb l’uniforme del Bayern, a disputar a l’equip de la seva vida el trofeu més preuat de futbol, la Champions League. Ha estat la primera vegada que ha actuat com a rival del Barça, l’equip del seu cor, i al Camp Nou, l’escenari de la seva vida. I a Barcelona i a Munich ha viscut Segurament un dels pitjor dels seus malsons quan recollia pilotes per estar a prop dels seus ídols. Ha estat més que una eliminatòria per al més que un entrenador. I al final el constructor del millor Barça a acabat sent víctima de la seva obra. Segur, que en el fons, n’està orgullós.

Inesborrable la imatge d’aquell aplegapilotes nap-buf que en acabar una semifinal de Copa d’Europa entre el Barça i el Goteborg l’any 86 reclamava a Víctor Muñoz la samarreta. Vint-i-dos anys després aquell mateix nen, fent ara entrenador del primer equip del FC Barcelona, demanava, al marge del resultat, intensitat als aplegapilotes d’un Barça-Madrid. Un poètic bucle que resum la intensitat d’un futboler de cap a peus: Pep Guardiola (1971).