Raimon, diguem sí

Ramon Pelegero i Sanchis, de nom artístic Raimon (1940), ve d’un silenci antic i molt llarg. Un silenci que el cantant va saber trencar amb la seva música, les seves lletres, les que manllevava de grans poetes, i la seva veu, ferma i reivindicativa. Raimon ha estat un dels cantants de la llibertat. Amb Serrat i Llach, ha internacionalitzat una llengua abans i a voltes oprimida i ha sabut cantar com els àngels a Espriu.

Un grapat de cançons de Raimon han deixat de ser-ho per convertir-se en himnes de lluita per la llibertat: Al vent, Diguem no, Jo vinc d’un silenci... Al vent, sorgida de l’experiència d’anar de paquet en un trajecte amb moto, va obrir foc en la intensa trajectòria d’un xativí que punxava discos a l’emissora de la seva ciutat i estudiava historia. El va descobrir Josep Maria Espinàs, per aquells temps ànima dels Setze jutges. Raimon era un cantant diferent als ‘jutges’, cantava alt i reivindicatiu, i va agradar ràpidament, i fins avui que no ha deixat de fer-ho.

Amb coratge i astúcia lluita per les llibertats durant els anys de repressió franquista. La subtilesa esdevé la seva millor arma de construcció massiva. Mort el dictador, Raimon va haver de lluitar llavors contra una transició fonamentada en pilars d’anestèsia política; ell i d’altres lluitadors antifranquistes lluiten ara per no ser arraconats i se’n surt amb prou èxit i esforç.

La seva vocació internacional queda palesa amb l'edició de discos i la celebració de recitals a diferents països arreu del món. A part dels nombrosos discos editats a Espanya, hi ha set LP i set CD editats a França, dos a Uruguai, un a l'Argentina, un a Bulgària, un al Japó i dos als EE.UU. No sols la premsa catalana i espanyola en general, sinó també diaris de prestigi internacional com el New York Times, Le Monde o Frankfurter Allgemeine Zeitung li han dedicat crítiques elogioses.

La seva trajectòria ha estat llargament guardonada, i ha rebut, entre molts d'altres, el “Gran Prix Francis Carco, Académie Française du Disque” (Paris, 1967), el Premi Ciutat de Barcelona (1982), el Premi Nacional de la Música de la Generalitat de Catalunya (1994), el “Palmarés des Palmarés, Nouvelle Académie du Disque” (Paris, 1994), i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1997). L'any 2000 és nomenat soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana en reconeixement com a escriptor i per la seva tasca de difusió arreu del món dels poetes clàssics catalans, el març del 2007 rep el Premi d'Honor de l'Acadèmia de Música Espanyola, l'octubre de 2012 la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, i el març de 2014 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Recentment, ha estat d’actualitat. Raimon ha tornat a dir ‘no’. En aquest cas, un no personal a la independència. En un país amb la sensibilitat a flor de pell, l’adverbi negatiu lligat a les aspiracions independentistes alça més pols de l’habitual. Decebuts, aprofitats i incondicionals prenen partida davant l’anunci; se’l crucifica i defensa a parts iguales. Els decebuts perquè el feien independentista, els aprofitats perquè el voldrien a la seva causa tot i ser conscients que no n’és i els incondicionals el defensen perquè respecten la seva expressió. I, total, només ha estat una opinió que, si alguna cosa té de reprotxable, deu ser la sinceritat. El xativí no ha dit no a la consulta i, com a bon demòcrata, acatarà la majoria; només ha dit que ell no ho veu bo pels valencians, que és d’on és, i per la relació d’aquests amb Catalunya.

Salvador Espriu va reconèixer que Raimon ha estat el cantant que millor ha sabut musicar les seves poesies. Aviat és dit.