Cada cop més sentim a parlar de la resiliència com un concepte aplicable als estudis urbans. El terme fa referència a la capacitat d'un territori (una ciutat, un barri, una comunitat) per fer front a una amenaça externa. Les catàstrofes naturals (huracans, inundacions, terratrèmols), o l'esgotament de recursos naturals (el petroli, l'aigua), són potser els casos més significatius. Més recentment, però, el terme s'ha relacionat també amb les conseqüències de la crisi econòmico-financera. Els analistes ens diuen que les ciutats i els barris resilients són aquells que millor han “resistit” els impactes de la crisi, o els que han sabut “adaptar-se” al nou escenari; mentre que els estrategues ens adverteixen que, d'ara endavant, hem de construir entorns urbans resilients i intel·ligents (smart cities), que siguin capaços “d'anticipar-se” a les futures pertorbacions.
Des dels seus orígens en l'Ecologia, on s'associa la resiliència d'un ecosistema amb la seva capacitat per retornar al seu equilibri inicial, el terme ha evolucionat i ha incorporat la idea de l'adaptació. És a dir, ser resilient no només vol dir resistir davant d'un canvi, sinó també adaptar-se al nou escenari, assolint un nou equilibri que mantingui les funcionalitats del sistema.
Aplicar aquesta noció de la resiliència a les ciutats, tal i com fan els discursos dominants d'institucions com el Banc Mundial o la Comissió Europea però també moltes de les ciutats que han incorporat el concepte en la seva planificació estratègica (Londres, Leeds o Hong Kong, entre d'altres), implica dues grans assumpcions. S'assumeix, primer, que existia un equilibri econòmic i social desitjable abans de la crisi i, segon, que és possible o bé retornar a aquesta situació (persistir) o bé assolir un nou equilibri (diversificació dels sectors productius, noves formes de relació entre Estat, mercat i societat civil, etc.), sense posar en dubte les bases, els valors i les funcions del sistema (adaptació). Entesa així, la resiliència ens pot abocar cegament a retornar a aquell model de ciutat en el qual hi resideixen, precisament, les causes de la bombolla inmobiliària i de la posterior crisi econòmico-financera.
Només des d'una repolitització del concepte, qüestionant-nos la seva finalitat en cada cas i obrint el debat sobre quin model de resiliència volem, podrem anar més enllà d'aquesta visió restrictiva. Des d'aquesta perspectiva, no ens podem preguntar només quins són els factors de resiliència urbana d'un o altre territori, sinó que ens hem d'interrogar també sobre els objectius, els valors, els guanyadors i els perdedors que hi ha al darrere de cada model de resiliència. Només així podrem donar cabuda a una resiliència realment transformadora, que vagi més enllà de la persistència i l'adaptació i aposti per una transformació profunda del sistema, del model de ciutat i de les funcionalitats associades a l'etapa pre-crisi.
Certament, estudis com el “Barris i Crisi” impulsat per l'IGOP (http://barrisicrisi.wordpress.com) demostren que la crisi no ha afectat per igual a tots els territoris i que, efectivament hi ha uns barris que són més resilients que d'altres. Factors com les pròpies característiques sòcio-urbanes d'un barri, les inversions públiques rebudes, l'històric de mobilització veïnal, la capacitat de col·laboració entre els actors governamentals i no-governamentals, o la construcció d'un sentiment d'orgull de barri són, en efecte, factors de resiliència urbana que expliquen que mentre uns territoris han vist multiplicar la seva vulnerabilitat (més atur, més desnonaments, més exclusió social, més problemes de convivència, etc.), altres han tingut una major capacitat per contenir els efectes de la crisi.
Ben segur que podem aprendre molt dels factors que expliquen la resiliència de barris com Bellvitge (l'Hospitalet de Llobregat), Pardinyes (Lleida) o Santa Eugènia (Girona). Ara bé, són factors que ens condueixen a un canvi de model? Qüestionen les funcionalitats del sistema? Són replicables en l'actual context post-crisi? No serà que les dinàmiques transformadores no es donen en aquests barris “resistents” sinó que es produeixen a partir de l'auto-organització ciutadana en barris com Ciutat Meridiana? Potser és en els barris més vulnerables on, precisament per la magnitud dels impactes de la crisi i per la incapacitat de les institucions públiques per fer-hi front, trobem pràctiques alternatives, socialment innovadores, basades en la solidaritat i la cooperació, que poden alimentar un nou model de resiliència realment transformador. Com afirmen Peter Hall i Michèle Lamont en el seu darrer llibre (Social Resilience in the Neoliberal Era, Cambridge, 2013) potser és l'actual context post-crisi el que pot fer emergir noves oportunitats, noves eines i noves alternatives per respondre, qüestionar i transformar el projecte neoliberal avui dominant.
