“Si féssim una Sicav a cada barri, es prendrien seriosament la lluita contra el frau fiscal”

“Si els veïns féssim una Sicav a cada barri, es prendria seriosament la lluita contra el frau fiscal”. Amb aquesta frase un pèl provocadora reblava, Jordi Giró, president de la Confederació d'Associacions de Veïns de Catalunya (Confavc) la seva intervenció en una jornada per analitzar la fiscalitat a Espanya. Contra el que es pogués pensar, el líder veïnal no defensava l'elusió fiscal, sinó una fiscalitat realment progressiva, que contribuís a lluitar contra l'austericidi i incrementés la recaptació posant l'èmfasi en aspectes diferents als de la política oficial espanyola.

La intervenció de Giró cloïa l'Àgora Veïnal, un cicle de xerrades iniciat amb la primera, titulada “Fiscalitat justa?”. En ell hi van participar Miguel Ángel Mayo, delegat a Catalunya del sindicat de tècnics d'Hisenda (Gestha); Ariadna Trillas, representant de la revista (Alternativas Económicas) i Jordi Giró, que va ser moderat pel director de la Fundació Periodisme Plural i de CatalunyaPlural.cat, Josep Carles Rius.

Miguel Ángel Mayo va ser molt il·lustratiu en la seva aportació. Destacà, per exemple, que des de l'inici de la crisi la recaptació fiscal a Espanya s'ha enfonsat mentre que la despesa pública s'ha disparat en una gràfica de boca de peix. Això, si es mira amb més detall, indicava, mostra els desequilibris del sistema fiscal espanyol pel que fa a la recaptació. La part més gran dels diners públics l'aporten l'Impost de la Renda i l'IVA, mentre que d'any en any ha disminuït progressivament l'aportació d'impostos com Societats. Des de 2008 la recaptació de l'impost de Societats ha baixat en dos terços, des dels 44.000 milions fins poc més de 14.000 milions. Això passa perquè el tipus nominal de l'impost de Societats i el realment pagat tenen una diferència de gairebé 10 punts especialment per a les grans empreses. Dit d'una altra manera, la columna vertebral de la fiscalitat té, per a Mayo, com a subjectes, els assalariats i els consumidors, mentre que el pes de les aportacions empresarials s'han reduït clarament.

La defraudació fiscal a Espanya suposa, va dir Mayo, uns 80.000 milions anuals. Si s'aconseguís reduir aquesta diferència, fins a situar aquest apartat en la mitjana d'Europa, s'aconseguirien 38.000 milions de més. I on se situa la defraudació fiscal? Es va preguntar. Doncs, un 72% a la gran empresa; en un 17% a les petites i mitjanes empreses i només en el 9% estaria originada per pràctiques irregulars de treballadors o autònoms. Però, és que fins i tot en l'IRPF es veu com el pes recau cada cop més sobre els treballadors. La mitjana que declaren els assalariats en l'impost de la renda, va dir Mayo, és de 19.359 euros l'any, mentre que empresaris i professionals declaren 11.036 euros a l'any, és a dir, que els empresaris afirmen ser a Espanya molt més pobres que els treballadors.

Mayo va remarcar que des de l'inici de la crisi només hi ha una dada econòmica que mostra la recuperació. I és la del nombre de Sicavs, societats d'inversió que tributen només un 1% dels beneficis, que ha recuperat el nombre que hi havia l'any 2008. I va vincular la recuperació d'aquestes curioses figures fiscals al retorn de capitals emparat per l'amnistia fiscal del PP: “tornen pagant el 10% i quant es queden aquí tributen a l'1%” va puntualitzar Mayo.

Però, a més hi ha l'economia submergida. Quantificada per Mayo entre un 22 i un 25% del Producte Interior Brut (PIB).

Sobre l'evasió fiscal, el tècnic d'Hisenda la va xifrar en 355.000 milions d'euros des de l'inici de la crisi, i va dir que s'ha fet via Londres i Suïssa. En el primer cas, capital financera europea i, en el segon, lloc amb especial opacitat fiscal.

Mayo va ser bel·ligerant respecte a les multinacionals tecnològiques que tenen el seu mercat a Espanya, però tributen en altres llocs on tenen millor tracte fiscal. Hi va posar xifres. Les grans empreses d'aquest àmbit tributaven a Gran Bretanya per valor de 45 milions d'euros. A França paguen a l'any uns 37 milions mentre que a Espanya només paguen entre totes un milió d'euros. “Per aquí es podria aconseguir increment important de recaptació” va dir el funcionari.

Mayo diagnosticà què significa el desfasament entre la menor recaptació i l'augment de la despesa. Més deute públic, més morositat i més problemes per finançar-lo, cosa que té com a corol·lari la política de retallades aplicada pel govern conservador espanyol.

Quin Estat volem?

Ariadna Trillas va començar la seva intervenció plantejant que la societat ha de decidir quina mena d'Estat vol i adequar a això la fiscalitat. Va constatar la necessitat d'incrementar la recaptació i hi va aportar alguns punts per on es podria produir el reequilibri. Revisar algunes deduccions de plans de pensions fiscals. Eliminar deduccions de 'impost de societats. Fer que les multinacionals tributin allà on generen els guanys. Pujar la fiscalitat mediambiental i revisar a fons la tributació per mòduls dels autònoms van ser alguns dels elements posats sobre la taula per la periodista. Tot plegat es podria emmarcar en una frase lapidària. “la gran bomba contra la consciència fiscal ha estat la darrera amnistia fiscal”. La lluita contra el frau també seria una bona arma per millorar la recaptació. Això implicaria reforçar l'Agència Tributària: “a l'oc De hi ha un inspector per cada 700 persones, mentre que a Espanya n'hi ha un per cada 1.900”, va dir Trillas.

Giró crida a reaccionar

Finalment, el líder veïnal, Jordi Giró va fer una crida a la reacció de la societat civil. Recordant la denominada guerra de l'aigua, quan milers de veïns es van negar a pagar l'augment desmesurat del rebut de l'aigua, es va plantejar què passaria si a cada barri els veïns constituïssin una Sicav. Potser així l'Estat reaccionaria, va dir. Giró va reclamar un sistema fiscal més equilibrat, que recaigui especialment en els que més tenen i no com ara. Va defensar incrementar la recaptació recuperant figures com l'impost del patrimoni. Més durament, va instar al desmuntatge dels paradisos fiscals i demanà l'aplicació de taxes com la de transaccions financeres, aprovada a Europa però sense data de posada en pràctica. Perquè, va dir Giró “els diners que marxen als paradisos fiscals, retornen molts cops en forma del que es diuen els mercats, que financen els dèficits públics, causats prèviament per l'evasió i que ens tenen, finalment, lligats a tots al pagament del deute públic en un cercle infernal”.