Un quinqui dels baixos fons s'encapritxa d'una nena de papà de la zona alta que coqueteja amb la revolució, en els anys 70. Sona a Marsé. “Totalment”, proclama Giancarlo de Cataldo (Taranto, Itàlia, 1956). “També a Vázquez Montalbán li dec molt, però sobretot m'ha influenciat la prosa de Juan Marsé”. Tot i això, no podem dir que el Libanès, protagonista de Roma criminal (Roca Editorial), estigui inspirat en el Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa. Per començar, De Cataldo no l'ha llegit perquè no està traduït. A més, el lladre romà vol dominar Roma, té ànsies de controlar els baixos fons i teixir una xarxa de delinqüència que el converteixi en l'amo i senyor de la capital. Després guanyar-se la llibertat, no dubtarà a utilitzar els contactes i favors prestats a la presó per embarcar-se en un assumpte de drogues que hauria de ser el definitiu. En el camí coneixerà Giada, una nena dels barris alts il·lusionada amb fer la revolució i fascinada pel Libanès.
Estem a mitjans dels anys 70 però el ritme de la novel·la és absolutament actual. “Això he pretès”, explica De Cataldo, sense deixar de fumar una toscà. “M'interessa que es llegeixi com una cosa actual però que es vegi que el teixit social d'avui en dia és un altre, molt més classista: fa 30 anys hi havia il·lusió per ser tots iguals. El criminal dels 70 somiava morir al seu llit com un burgès. Els delinqüents d'ara estan orgullosos de ser bandits mentre que els acomodats han fet seus principis que -se suposa- no li corresponen. Ho veiem en l'evasió d'impostos, en l'arrogància, en els robatoris i en tantes injustícies”. Cal ressaltar que Giancarlo de Cataldo és jutge.
El protagonista del llibre és conegut. Era un dels personatges d'Una novel·la criminal (Roca), el gran èxit narratiu de l'autor, més de sis-centes pàgines que expliquen la història de la banda de la Magliana, que es va fer amb el control de la droga a Roma entre finals dels 70 i principis dels 90. Roma criminal , en canvi “és una novel·la que es llegeix en una tarda”, avança l'autor. D'alguna manera és una preqüela de la primera. “Volia lliurar-me de l'ombra dels personatges d'Una novel·la criminal però el Libanès em perseguia, no volia anar-se'n”, se sincera De Cataldo. Llavors, en un festival literari, va explicar un conte inèdit en què el Libanès, el quinqui, el processava a ell, el jutge. L'entusiasme del públic el va fer adonar-se que aquest personatge tenia més coses per explicar. I en un rampell, es va posar mans a l'obra: “El vaig escriure en poquíssims dies, amb fúria”. L'única crítica (negativa) que hem llegit es basa en que és un llibre massa curt... “Havia de ser-ho”, justifica el jutge. “ Allargar hauria estat manierisme; així, en canvi, és sincer”.
La llei del carrer
De fet, és la sinceritat de la llei del carrer la que impregna aquestes intenses i addictives 150 pàgines. El Libanès és un criminal, però noble. “És dolent, és un fill de puta a qui no li importa gens la seducció del bé sinó la del mal. Ell té clar que li agrada Giada, però li agrada més diners de la noia. I punt”. És fidel... a la llei del carrer. “Des de nen havia après d'una mestra que no perdona: el carrer. Aquí, on et miren i immediatament saben si ets xai o lleó”.
Però, sobretot, “el Libanès no és un assassí, encara no ha travessat aquesta porta que condueix a la foscor; per tant, encara pot ser irònic”. De fet, renúncia a matar quan el cap mafiós li dóna una pistola perquè acabi “un treballet'.
A De Cataldo el preocupa com han canviat les coses. “La llei del carrer s'ha prostituït. Avui els joves criminals són violents perquè sí i molt més perillosos. La generació dels que ara tenen 30 anys és filla del seu temps i no té cap sentiment de solidaritat. Pensa en el món laboral: qui és solidari quan cal arrossegar per treballar per una misèria? La Magliana tenia certes regles...”
Tot troba el seu contrapunt en els baixos fons. “Està molt bé la revolució en els llibres, però el carrer, ai, el carrer és una bèstia espantosa”, escriu De Cataldo quan Giada participa en una manifestació de la qual li haurà de treure el seu amant. “Em fascinen les històries que barregen els baixos fons amb les altes esferes. És una de les característiques del gènere negre per explicar tota una societat”, diu. No és per casualitat que el Libanès i Giada es coneguin a la Suburra, el barri on antigament es barrejaven plebeus i patricis. “Jo vaig conèixer Giada ” , revela De Cataldo. “El 1976, era la filla d'un ric comerciant de catifes que va mantenir un idil·li amb un delinqüent”.
D'alguna manera, Giada testimonia que “certa part de l'esquerra en aquella època va estar encegada pel mite del criminal i aquest va saber aprofitar-se de la situació”. El Libanès, per la seva banda, plasma la vida que li ha tocat viure i que vol esprémer al màxim fins al final: Millor morir al carrer que al sofà.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
