Educació emocional versus violència

Vivim temps violents. A la vida quotidiana, a través de la paraula i dels nostres comportaments en les relacions personals, socials i professionals, legitimem i no sempre aturem l'agressivitat i la violència que ens envolta.

Odi, ràbia, ira, incomprensió, frustració, són alguns sentiments que cada dia podem experimentar davant diferents situacions o vivències i que alliberem reactivament; i açò es tradueix en conductes violentes i agressives cap als altres i, en conseqüència, cap a la nostra persona.

La realitat és que trobem violència a l'àmbit familiar, a l'escola, al treball, a l'àmbit polític, a l'esportiu, als mitjans de comunicació i, com no, als carrers i a les xarxes. Segons el Ministeri de l'Interior, en 2017 han augmentat els delictes més greus, aquells contra la integritat de les persones.

Per violència entenem qualsevol fórmula intencionada on una o més persones fereixen, ataquen o danyen la sensibilitat, dignitat o integritat d'una o més persones, física, moral, sexual i sempre psicològicament parlant. I per no deixar-nos cap tipus al marge, direm que també s'exerceix violència a través de les institucions, les polítiques o les lleis.

La violència masclista, l'assetjament escolar, la violència per la condició sexual, l’exercida políticament i social o l’originada amb motiu de la raça o la religió, defineixen una societat on la violència té el seu lloc i això, necessàriament, ens porta a viure amb por.

La por entesa des de dues vessants distintes i complementàries. La que la persona agressora exerceix sobre la víctima o víctimes per aconseguir els seus propòsits; i la que sent la pròpia agressora a perdre allò que vol, a no aconseguir els seus propòsits o a deixar al descobert la seua pròpia vulnerabilitat.

És possible que totes les persones puguem ser víctimes i agressores a l'hora? I si la violència té la seua arrel en la por, serà imprescindible fer conscients eixes pors per poder-les superar?

En aquest punt, l'educació emocional juga un paper essencial, ja que a través de les seues competències podrem aconseguir aquests objectius.

Diu Rafael Bisquerra que “una persona que gaudeix de benestar emocional no té necessitat d'adoptar comportaments violents”. És a dir, una persona feliç, satisfeta i orgullosa d'ella mateix i de la seua vida intenta mantenir eixe estat emocional de benestar, i no crea ni fomenta conflictes. Tot el contrari, s'esforça per minorar-los.

L'educació emocional és una forma de prevenció primària inespecífica dels problemes de convivència. A través del coneixement i assoliment de les seues competències, els membres de la societat estarem més preparats per gestionar amb èxit les nostres pors individuals, però també col·lectives. Així mateix serem capaços de canalitzar adequadament l'energia que prové d'emocions com l'odi o la ira.

A nivell personal, haurem de treballar i assolir estratègies de regulació emocional que ens permeten reconduir les emocions citades anteriorment i que, com sabem, poden desencadenar en comportaments violents. Serà molt important també desenvolupar la nostra autoestima, conèixer i fer nostres estratègies de vida i benestar que ens permeten focalitzar en aquells aspectes més positius de la vida per fomentar-los i donar-los força, en detriment de les rancúnies, la ràbia o l'odi.

A nivell col·lectiu i, en concret, en el context educatiu, volem fer ressò del model dialògic de resolució de conflictes. La proposta tracta de conscienciar sobre la no naturalització de la violència en cap context ni a cap edat; es coneix amb el nom de ‘Violència 0 des dels 0 anys’. Açò ens porta a la necessitat de crear espais lliures de violència, on es treballe la no acceptació de cap tipus de comportament violent i s'ensenye a rebutjar-los. A més, es reforcen aspectes importants, com els comportaments igualitaris, respectuosos, d'ajuda, i s'aprofundeix en el concepte d'amistat, donant valor al bon tracte entre iguals.

I si totes comencem a fer alguna cosa al respecte? I si totes ens responsabilitzem dels nostres actes i assumim amb dignitat els errors? I si totes fomentem la vida i comencem a tenir cura de nosaltres? Aleshores, l'esperança formarà part del que sentim en relació a aquesta problemàtica i l'èxit estarà més a prop.