No exagere si dic que visitar la FIL de Guadalajara –ciutat meca del tequila i de la literatura– hauria de ser un pelegrinatge indefugible al llarg de la vida d’una escriptora. I ho dic per dues raons: primera, perquè  d’ací estant prens consciència de la dimensió i el poder de la paraula escrita i parlada, i segona, perquè t’hi adones que els llibres, la lectura i la literatura no són “aficions” de minories, com sovint pensem o volen que pensem, sinó que convoquen i mouen masses, en el millor sentit de la paraula. Enguany, a més, hi havia una altra raó per visitar la FIL, la seua convidada d’honor: Barcelona i la literatura catalana en un sentit ampli.

Arribar a la FIL per primera vegada és una experiència que no s’oblida: les dimensions del palau d’exposicions, la música al carrer, la gent, de totes les edats i d’allò més heterogènia, fent cua, “formant”, com en diuen els mexicans, per a entrar-hi. Però sobretot, baixar els primers graons i veure la llibreria i l’auditori destinats a Barcelona i la seua literatura amb aquell Vindran les roses de Rodoreda que llueix a tot arreu de Guadalajara, també coneguda com la ciutat de les roses. Tot això són coses que passen una volta en la vida, sensacions que no s’obliden.

Diumenge passat vaig desembarcar en la FIL en companyia de l’escriptora Núria Cadenes. Només baixar del taxi, i no eren encara les deu del matí, la gent, molts d’ells joves, ja esperava en una renglera llarga per a poder entrar-hi: agafar lloc en algun dels nombrosos actes del dia i escoltar els autores convidats, aconseguir un exemplar signat o, simplement, caminar i mirar llibres entre centenars d’estands plens de literatura.