Naina, atrevida i sense manies

Ens trobem davant de l’estació del Nord. Naina —nom artístic d’Aina Escrivà— arriba en tren des d’Algemesí, el seu poble. Camina amb seguretat i lleugeresa alhora, amb la gorra girada a l’estil rebel, unes ulleres de montura metàl·lica petites que li donen aire de xica tímida, pantalons amples, sabates esportives, dues arracades daurades no massa grans i un rostre fresc, sense maquillatge, que atresora tota la naturalitat d’un matí de dilluns. Anem directes a prendre un cafè. Cal despertar i encarar la setmana, i Naina —després d’un any de debut en l’escena musical i un primer disc— ha reprès els estudis i ho compagina tot. Estudia Educació Infantil: “sempre has de tenir un pla B —diu— i m’agradaria molt treballar amb els xiquets”. No descarta estudiar Magisteri després: “voldria ser mestra de música, una manera de posar juntes les meues dues passions”. Les coses clares i els peus a terra.

Aquest jove cantant, que s’ha enlairat com un coet, parla amb una calma i una maduresa poc habituals per a la seua edat. Entrà en la música per la porta gran, amb un sold out a la sala 16 Toneladas de València ara fa un any, i amb l’estima i suport d’artistes com La Fúmiga. Des d’aleshores no ha parat d’actuar i fer camí. És conscient de l’estrella que du al darrere: “Tot ha anat tan ràpid que quasi no he tingut temps d’assumir-ho, i m’ha costat creure que tenia ja un disc a la mà”. “Soc autodidacta, no he anat al conservatori, però vinc d’una família de músics. A casa cantàvem tots al voltant del piano per Nadal. Mon pare és director de coral, la meua iaia pianista, la meua tieta ballarina, el meu tiet professor de música, la mare artista i cuinera, la creativitat em ve de lluny”.

Diu que de menuda tirava més cap al vessant plàstic, com sa mare, que li agradava dibuixar, però que a poc a poc va anar veient com cantant s’explicava millor: “m’agradava crear i contar històries quan cantava, i avui escric lletres que em naixen a partir d’un sentiment o una situació. Venen quan volen, i de vegades les atrape al vol. Després ens ajuntem amb els productors a fer uns dies de composició, a veure què ens agrada, què volem fer i dir, què creem”.

Aina arriba a l’escena musical valenciana en un moment ple de propostes noves: La Xica, Abril, Malifeta i d’altres que es renoven i consoliden, Esther, La Maria, el mestratge de Sandra Monfort. Totes juntes fan tremolar: “La música en valencià viu un moment ple de diversitat i força. Hi ha molt de talent, però no li prestem l’atenció que caldria. Les dones estem fent ara el que volem en música, cadascuna amb projectes i personalitats ben diferents i és això el que ens caracteritza. La música és encara una indústria molt masculinitzada, i volen fer-nos creure que només hi ha lloc en un cartell per a una de nosaltres, però estem intentant no caure en el joc de competir i demostrar que una és millor que altra. A les dones se’ns demana molt més i se’ns intenta equalitzar molt sovint. En algunes reunions professionals he arribat a sentir que la meua opinió valia menys que altres pel fet de ser dona i jove, una adolescent en línia de transició”.

Una irrupció fulminant

Després d’un any sonant en festivals i concerts, conquerint seguidors en les xarxes, amunt i avall d’escenaris del País Valencià i de Catalunya, Naina sedueix el públic allà on va i a les primeres fileres dels seus concerts hi ha sovint xiquetes i xiquets que la canten, la ballen i l’admiren: “M’enorgulleix molt saber que el futur de la música en valencià està en les primeres files dels meus concerts perquè elles són el futur de la nostra llengua i que bé que els pares els hi duguen, és important”.

Naina canta a l’amor amb naturalitat i gràcia, amb un punt de revenja i “maldat”, una mena de “Pecat mortal”, com diu una de les seues cançons. Canta als amics, a l’amor i als seus orígens: “La manera de mantenir la nostra llengua és parlant-la i cantant-la, i és també un favor que li estem fent a la nostra música”. El compromís amb el seu país el va plasmar en “Al meu país” amb la veu, també, de Ginestà, una declaració d’amor als paisatges, a la gent i la llengua que l’han vista i l’han feta créixer.

Vives o mortes

El seu primer treball, Atrevida (Halley Records, 2025), assentava les bases de la seua música. A partir d’ell i amb temes nous, arriba Vives o mortes (Halley Records, 2026), on s’acompanya de grans figures de l’escena, com La Fúmiga, els seus “padrins” musicals, però també Figa Flawas i Ginestà: “Són els grups i músics que jo he escoltat i admirat des de fa anys i els estic molt agraïda que hagen confiat en mi quan jo estava en la partida. Haver pogut remar i avançar amb ells, ja grans i consolidats, ha estat importantíssim”.

La cantant d’Algemesí ha crescut envoltada de música: “M’agraden molts estils i ara estic tocant l’ukelele, és facilet i em dona molt de joc. Des de menuda ha escoltat Els Beatles i Lluís Llach, però també Pau Alabajos, La Fúmiga, Ginestà i tants altres. Artur (La Fúmiga) ha estat un regal en la meua vida, era el meu ideal i ara és com un germà gran. He crescut vitalment i profundament gràcies a ell”.

Rebutja les etiquetes en la música, però si ha de triar-ne alguna, Naina parla de la seua música com pop amb tocs urbans i electrònics, però també ritmes disco, o la bachata del, ja mític, “No sé ballar”. Els seus directes tenen una posada en escena lluminosa i dinàmica: dues ballarines, un DJ, un xic que l’acompanya amb el fraseig i, sobretot, molta energia i un punt de provocació i rebel·lia.

Quan li pregunte a què respon el títol del seu disc, Vives o mortes, comenta que és una reflexió sobre si allò que fem i triem en el dia a dia ens dona vida o ens la treu. Un debat intern: dubtes, creences, emocions i contradiccions.... Tot això es destil·la per les seues cançons, paral·lel a la intensitat amb què es viu als 19 anys, quan en un sol dia anem de dalt a baix, amb pujades i davallades: “Vives o mortes” és precisament la cançó que obre el seu primer LP, i ve acompanyada, entre altres, de “Tot o res”, i de les ja conegudes, “Atrevida”, “Enamorar-se de mi”, “Tabú” o “No sé ballar”, una cançó que encomana ganes de viure i ballar.

Li dic que cada vegada que l’escolte em puja l’ànim “Me n’alegre, per a mi és especial perquè la gravar-la amb La Fúmiga fou com un somni, a més, [riu]: és cert que no sé ballar, però mira... Qui ho diria! [li comente i riem totes dues]: ”Sempre he sigut molt vergonyosa i a casa no es podien ni imaginar que anés a traure un disc i actuar en públic perquè sempre havia sigut tímida i callada, però la veritat és que a casa m'han recolzat i han cregut en mi, fins i tot quan vaig deixar temporalment els estudis per centrar-me en el meu projecte musical, i els estic molt agraïda. El regal més bonic que puc tindre en la via és veure els meus contents i orgullosos“.

Però no tot és bufar i fer ampolles: “Quan estàs de gira hi ha un gran contrast perquè a dalt de l’escenari et sents la més estimada del món i quan vas a l’hotel a dormir i et trobes sola a l’habitació és ben diferent. Els pares m’ho van dir, que havia d’estar preparada per a viure moltes experiències i emocions noves, però el que m’aporta la música passa per damunt d’això. Em dona moltes coses bones i el que més m’agrada és poder musicar històries reals que he viscut”.

Aina torna al tren i Algemesí, té classe a la vesprada, i aviat molts assajos perquè l’estiu ve carregat de festivals i actuacions, “mire el calendari i estic al·lucinada”, diu. Haurà de renunciar a anar d’acampada en Pasqua amb els amics. Sap que cal triar, que no es pot tenir tot, i ara ella viu un moment dolç d’èxits i compromisos, com els d’aquest estiu al festival Pirata Beach a Gandia i el Portal Blau a Empúries. Aneu prenent-ne nota, amb tots vosaltres: Naina, pur voltatge musical.