Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

Panxo (ZOO): "És un disc que hem fet pensant en el que la banda ja era"

Els membres de la banda valenciana ZOO.

Després de set anys musicant el vers, el grup valencià ZOO llança el seu nou àlbum Llepolies (ZOO Records). Un tercer treball per primera volta autoproduït què, en paraules del cantant Toni Sánchez, Panxo, “és el disc que els altres dos volien ser”. La banda va anunciar el 2019 una aturada temporal “per respirar una mica” després de cinc anys ininterromputs damunt dels escenaris, duent les seues cançons des de Gandia fins al Japó. Un camí “molt intens” que “tanca un cicle i obri el projecte al que puga vindre”, diu el vocalista.

Al llarg del 2020 el grup ha creat les dotze noves cançons de Llepolies, en què ha dedicat un temps a la creació que ha permés compondre un disc amb més girs d’estils, més presència de vents, “més arranjat” i “acolorit”. Van complir la promesa de tornar aquest 2021 i el resultat va ser esgotar les entrades dels concerts de presentació en poques hores a València i Barcelona. Les dues primeres cançons publicades al gener i al febrer, Avant i Llepolies, van arribar a ser número 3 en tendències en YouTube España, amb més de 100.000 reproduccions en menys de 24 hores. La resta de les cançons s’estrenen el divendres 26 de març, amb un preestreno aquest dijous.

Març del 2020. Dues setmanes abans del decret de l’estat d’alarma i el confinament posterior, vosaltres us vau autoconfinar voluntàriament en una casa rural per pensar i crear. Com va ser aquest moment?

Molt bonic. Teníem des de feia temps aquesta fantasia de tindre les possibilitats econòmiques i de temps per tancar-nos en una casa rural, en un espai creatiu, amb tots els instruments i que les cançons anaren parlant-nos. En compte de dir “hem de fer una cançó per a aquest dia”, doncs, volíem tancar-nos sense pressió, gaudint-ho, discutint-ho. Abans cadascú ho feia a sa casa i, bé, vam intentar crear aquest ambient que moltes vegades hem vist en documentals de grups que ens agraden. Va ser una experiència que al grup li dona una cohesió molt gran en el terreny artístic, perquè les cançons naixen d’una manera més coral.

Totes les cançons d’aquest disc són resultat de la convivència que vau fer?

No, a Carrícola vam fer sis cançons. En el nostre calendari el que ens havíem dit era que al març, en aquesta preproducció, intentaríem fer sis cançons i, des de març fins a estiu, les altres sis. Quan vam tornar de la casa amb les sis cançons van passar dues coses: el confinament, que accelera molt el procés de producció de les altres sis, perquè estàvem tancats a casa; i, després, quan tu ja tens sis cançons, el disc ja et diu què hi falta. Ja no són cançons que naixen perquè si, sinó perquè tu dius “doncs, en falta una d’aquest tipus o d’aquest rotllo”. Aquest procés es va accelerar tant que vam arribar a fer 14 cançons i en vam descartar un parell, cosa que mai ens havia passat i que és una cosa bonica, poder descartar-ne o guardar-ne alguna per a més avant...

Has dit alguna volta que aquest és “el disc que els altres volien ser”. A què et refereixes?

És un disc que hem fet amb molt de temps. Hem pogut fer una cançó, desfer-la, tornar-la a fer, corregir-la, canviar-ne la temàtica, canviar els arranjaments. Hem pogut digerir les cançons, reinterpretar-les, buscar-hi mil matisos. El temps ens ha permés vestir-les molt més. En el grup tenim dos instruments de vent que estan presents pràcticament en tot el disc. En els anteriors potser no donava temps a traure arranjaments de vents per a totes les cançons. És un disc que hem fet pensant en el que la banda ja era. El primer disc ix abans de la mateixa existència de la banda. En el segon, la banda existia, però encara estava formant-se. En aquest ja sabíem qui eren els músics, què li va bé a cadascú i què no. Hem evitat buscar coses que un no sàpia fer, començant per mi. Crec que és el disc que els altres dos volien ser i el disc que qualsevol grup aspira a fer.

Un disc que heu tret al cap de quatre anys del vostre últim treball. No sé si comparteixes que els grups cada volta estan més obligats a publicar un disc per any per tocar cançons noves en cada edició dels festivals. Potser amb l’aturada per la pandèmia aquesta dinàmica ha canviat...

Crec que abans sí que passava això. A nosaltres ens va passar molt els quatre primers anys. També crec que depén de com de consolidat estiga el teu projecte per a respondre d’aquesta necessitat de consum tan efímer i mediat que hi ha. Nosaltres, al principi, només teníem un àlbum i volíem estar tot el temps donant coses a la gent perquè no s’oblidaren de nosaltres. Si la gent s’oblida de nosaltres, nosaltres ja podíem oblidar-nos de tocar. Crec que és comprensible que hi haja aquesta urgència i crec que no és una cosa que siga molt bona, però és el que hi ha. No hem aconseguit aprendre cap altra manera de consumir la música. Ara, en això que dius de la mort dels festivals, potser naix una altra forma de consumir la música. Però això em sona un poc a allò que deien que “n’eixiríem millors persones i tot això” que no em fa molt la sensació que haja de passar.

El disc Llepolies té més textures, més sabors. Fins i tot hi sentim els Beatles… Com el descriuries?

Per a mi és un disc molt elaborat, més divers. Sobretot pel que va als vents i a l’àmbit vocal crec que hem arriscat més. Hem fet més coses noves, ens hem endinsat en coses a què abans no ens atrevíem. Ens hem sentit molt més lliures. Això pel que fa al nivell compositiu i tècnic. I en el terreny conceptual, crec que és un disc més colorit, més desenfadat, més desdramatitzat. No abandona el posicionament polític, que crec que és molt evident. Hui ja no enganyem ningú i saben a quina banda estem. Ens apetia sentir-nos un poc menys lligats a certes fórmules discursives que han sigut molt predominants en el nostre circuit.

Un disc que, abans de l’estrena, va aconseguir que s’esgotaren les entrades per als concerts de presentació en ciutats com València o Barcelona. Com ho expliqueu?

Esperàvem resposta, perquè, quan vam acabar la gira fa un any i mig, vam tindre molt bona sensació. Vam tindre la percepció que el grup s’aturava en el millor moment i això generaria el que buscàvem, que quan tornàrem la gent ens haguera trobat a faltar. En aquest sentit, crec que s’ha complit, però molt més del que esperàvem. La gent està comprant el disc sense haver-lo sentit.

Les primeres notes les vam conéixer amb ‘Avant’, una celebració d’aquest retorn. Tot un èxit que va ser top 3 tendències en YouTube España.

Va ser flipant. La vam anunciar l’1 de gener i la vam llançar el 7 de gener, una data poc habitual. Va ser una maniobra atrevida, però immillorable. Vam acompanyar l’impacte de l’any nou amb el missatge de la cançó i un videoclip en què vam voler marcar un estil molt propi, intentant diferenciar-nos del que estava fent-se en el nostre circuit, en un sentit estètic.

En una altra de les cançons del disc, en Sereno, sentim la teua veu juntament amb la de SFDK. Quin significat té per a tu aquesta cançó?

La cançó és molt bonica. Intente parlar de les bones amistats i de la gent que sempre està fent una metàfora amb la figura del sereno. A banda, pel que fa a la col·laboració, per a mi és una fantasia sincerament, perquè ha sigut un grup referent tota la meua vida. I de sobte trobar-te un dia dins del seu estudi, fent una cançó amb ells, que ells et tracten de tu a tu, mostrant-te admiració pel teu projecte... Doncs, no t’ho creus, és molt emocionant. Un somni complit.

Amb la cançó Llepolies es veu un gir de registre clar. Un estil més fogós, més graciós. Una cançó que potser és la més transgressora sense necessitat de ser explícita en el contingut polític.

És una cançó molt revolucionària políticament, però des d’una òptica que no estem acostumats a treballar, que és el tema de la sexualitat. Sempre que pensem en política pensem en ideologia i en economia i no pensem en la política sexoafectiva. És un tema molt transgressor, la sonoritat és molt diferent al que veníem fent. És molt acolorida.

Per què la vau triar com a títol del disc?

Perquè la paraula em semblava molt bonica. Tenia un punt de poca serietat o solemnitat i divertit. Era l’esperit amb què volíem fer el disc. Llevar solemnitat al procés creatiu, i fer-lo més desenfadat. Representa molt bé aquest moment que viu la banda.

En el tema Deixa’m que caiga ens parles de “fantasmes”, de monstres, de soledat. Potser és també el disc més transparent?

No sé si el més transparent, però aquesta cançó i l’última tenen un toc més introspectiu o més íntim. La veritat que en tots els discos sempre he intentat donar un rotllo un poc més personal, que tu quan escoltes la cançó et siga complicat pensar que podria haver-la escrita qualsevol altra persona, perquè et conta una vivència particular. La veu d’algú. A mi és el que sempre m’ha agradat quan m’he apropat a un grup: veure què li passa al que canta, què hi ha dins del seu cap.

També hi ha espai per a homenatges, com per exemple en la cançó Diània.

Faig un recorregut pel territori dianià, que és com s’anomenava abans, o bé, poca gent l’ha anomenat així, però és el que hui s’anomena les Comarques Centrals. És d’on som la major part de la banda. Fa uns quants anys que explore molt en profunditat aquest territori, intentant entendre’l en totes les seues dimensions històriques i antropològiques, que són molt grans, àmplies i singulars.

En l’última del disc, La cançó pòstuma, sembla que t’acomiades. Què vol dir?

Vol dir que jo he estat set anys vivint aquest projecte d’una manera molt intensa, per com ha anat anant el projecte, però també per la meua manera de ser i de viure estes coses. Hi ha un moment en aquest disc en què, quan veig que per fi hem fet el disc que a mi m’hauria agradat fer des de sempre, entenc que a partir d’ara m’agradaria viure aquest projecte d’una altra manera i que tot el que jo volia fer i ser ja ho havia aconseguit amb aquests tres discos. I també viure sense la sensació d’haver de fer un altre àlbum ni res. És una mica tancar un cicle i obrir el projecte al que puga vindre, que, sincerament, ara no vull ni saber què serà. No vull pensar-hi. Quan vam acabar el segon sabia que volia fer-ne un de tercer. Ara no vull saber què vindrà. És una mica un ritual de finalització, de dir: ‘Va, fins ací’. Vull viure açò d’altra manera, gaudir-lo més i no patir tant. M’ho dic a mi mateix.

L’autocrítica està feta?

Sí, i està en aquest disc.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
25 de marzo de 2021 - 16:03 h

Descubre nuestras apps

stats