Tots els colors dels Octubre

«Octubre dolç encenia colors/ que lentament escampava l’atzar» diu una cançó de Raimon, uns versos que convoquen les olors i tonalitats de la tardor, records i moments de goig del passat. Anit, mentre assistia al lliurament dels cinquantens Premis Octubre, els ulls em volaven de tant en tant per les filigranes de l’enteixinat del Saló Noble del Palau de l’Exposició de València, on es celebrà l’acte, i recordava que durant molt anys per a mi, com per a tanta altra gent, la tardor valenciana era sinònim dels Premis Octubre, i aquests volien dir moments de goig i aprenentatge i coneixences. No és que ara no ho siguen, però aquells anys en què ja pensava anit, van ser uns anys intensos  esplendorosos per als Octubre.

Després jo m’absentaria de la ciutat i la vida cultural valenciana durant un parèntesi llarg, però recorde amb una estima especial quan de ben jove  vaig prendre part en l’organització dels Premis Octubre, treballant en el gabinet de premsa o en la logística dels diferents congressos i cursos que convocaven centenars de joves estudiants i desenes d’escriptors, intel·lectuals i artistes de tot arreu dels països catalans al nostre Cap i Casal. 

Passada una estada a l’estranger, hi tornaria anys més tard com a corresponsal de Com Ràdio. Eren encara aquelles edicions en què una setmana d’activitat cultural intensa omplia el claustre, el Paranimf i l’Aula Magna de la Universitat de La Nau, i arribat el dissabte, els autobusos marxaven cap a un saló immens de celebracions al recinte ferial valencià o a l’Alameda Palace, segons els anys. Eren els anys «àlgids» en què TV3 va arribar a retransmetre la gala en directe,  «l’oportunitat per als valencians d’entrar en l’imaginari cultural català» en paraules de l’editor i activista cultural, Eliseu Climent, ànima dels Octubre. 

Després vingueren els anys de nits al Centre Octubre de Cultura Contemporània, l’obra més ambiciosa de Climent, i el darrer 2018 al Palau de l’Exposició de la ciutat, un palau restaurat amb encert i encara molt poc conegut pels valencians –jo mateixa hi havia passat per davant centenars de vegades i mai no hi havia entrat– però que sorprèn la vista i els sentits. Els Premis Octubre encara continuen ensenyant-me coses.

Dic tot això perquè la nit de dissabte, després de divuit anys d’absències diverses per la meua part, vaig tornar a la gala cultural, coneguda com la Nit dels Octubre, i hi vaig veure rostres coneguts, tot i que difícils d’identificar darrere de les mascarets, espectadora d’un nit especial i emotiva, una nit de balanç, mig segle, un cinquantè aniversari que arribava, a més, després de dos anys de silenci per diverses circumstàncies: primer polítiques i de “justícia” el 2019 –en protesta de la sentència del Tribunal Suprem contra els impulsors del referèndum de l’1 d’octubre del 2017–, i després l’imperatiu pandèmic del 2020. Amb tot, feia dos anys que els Premis Octubre no havien estat celebrats com tradicionalment acostumaven, amb festa i companyonia. Una harmonia que arrenca de lluny, que es remunta a 1971 amb el Premi d’Assaig Joan Fuster, impulsat per Enric Tàrrega i la Societat Coral el Micalet, i que ben aviat, l’editorial Tres i Quatre, amb Eliseu Climent i Rosa Raga al capdavant, van transformar en certamen més ambiciós –a suggeriment del mateix Joan Fuster, qui volgué introduir la narrativa i la poesia en els premis, tractant de donar-li una normalitat cultural al País Valencià– i així van nàixer els Premis Octubre, els quals han anat incorporant guardons i modalitats, segons els temps.

En tot cas, anit, mig segle després d’aquell iniciàtic 1971, tenia jo un any!, la gala i el sopar dels Octubre van pujar de nou a escena amb la força i la il·lusió de sempre, primer en aquesta sala solemne i després, en un pati bonic i acollidor on poguérem, literalment, desemmascarar-nos, i alçar la copa entre amics i coneguts.  I molts saludats.

Com és habitual en la Nit dels Octubre, hi hagué una representació important institucional i del teixit social i cultural, encapçalada pels presidents de les Corts Valencianes, Enric Morera, i del Parlament de Catalunya, Laura Borràs; Vicent Marzà, conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana;  Natàlia Garriga, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Miquel Àngel Maria Ballester, el conseller de Cultura del Consell de Menorca. També hi van assistir representants de les diputacions de València i Barcelona; Josep Lluís Albinyana, president del Consell Pre-autonòmic; Jordi Cuixart i Francesc Mauri, president i vice-president d’Òmnium Cultural; Josep de Luis, president de l’Obra Cultural Balear, i Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, entre moltes més personalitats de la cultura i la política. Així mateix, el teixit cívic i cultural valencià va estigué també present en una nit especial amb molts rostres coneguts i estimats que seria ara exhaustiu esmentar, però que feia goig veure.

Amb Reis Juan conduint l’acte –solemne i emotiva, com és ella– la nit va començar   recordant l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, de qui hem celebrat el centenari el 2021, guanyadora del premi Andròmina el 1975 amb Matèria de Bretanya, un llibre que va marcar un abans i un després. També s’hi van evocar els noms de l’escriptor i pedagog, Joan Triadú, i la poeta 

Felícia Fuster, guanyadora el 1987 del Vicent Andrés Estellés amb I encara, una de les primers dones en guanyar el guardó. I com no, Joan Fuster en la memòria, de qui se celebrarà el centenari el 2022, amb la reivindicació de la figura i obra de l’assagista de Sueca, impulsor també dels Premis Octubre, i alhora la reedició de la seua obra, com és el cas dels seus diaris, per part de l’editorial Tres i Quatre, entre tantes altres iniciatives.

Evocats aquests noms, la sala va emmudir i l’esperit i la corporeïtat de Lucrècia de Ferrara – impulsora de la cultura i les arts del Renaixement, estigmatitzada per la llegenda negra de la família Borja, i de qui  el 2019 es complia el 500 aniversari de la seua mort– ho va omplir tot. Lucrècia Borja arribava a través del muntatge dramatitzat Les lucrècies sobre un text de Sònia Alejo, una idea de Toni Pastor amb les veus de les actrius Paloma McAllister, Empar Oltra i Inés Gómez, les quals ens van transportar a la Roma del Renaixement. 

El moment més espiritual de la vetllada, però, arribà amb la interpretació, per tercera vegada en la història i primera al País Valencià, del Cant de Coronació papal de Roderic de Borja,  Alexandre VI, el 1492, una peça composta per Marbriano de Orto, a càrrec del cor Francesc Gamón. Un moment esborronador seguit pel volteig de campanes basat en un toc medieval i recuperat pel Gremi de Campaners de la Ciutat de València. 

Mig segle en imatges commovedores i un repte pendent

La solemnitat va donar pas al record, i un audiovisual de Ramón Jiménez –amb la col·laboració de TV3 i À Punt– va repassar els 50 anys dels Octubre amb un collage d’imatges ràpides. Un compte enrere des d’avui fins als inicis, un degoteig intens i emotiu de la memòria amb molts rostres, alguns malauradament absents des de fa temps i altres avui treballats pel pas dels anys. Són cinquanta anys. L’esperit, però, intacte. Impossible fer-ne balanç ara i ací, només recordar-ho i celebrar-ho.

Amb una sala emocionada, la nit anava arribant al seu clímax, al moment previ en què s’atorgarien els premis, i com cada any, Eliseu Climent pujà a dirigir unes paraules. Enguany, però, tots els assistents es van alçar en un grandiós i emotiu aplaudiment en reconeixement de la seua tenacitat i la tasca feta durant aquests cinquanta anys. Un Eliseu emocionat a qui li tremolava lleugerament la veu va fer una mirada cap a enrere i va evocar els millors i els pitjors moments viscuts, els entrebancs, però també els èxits: els atemptats a la llibreria Tres i Quatre, les censures o les sancions –el cas de 1976 amb una multa de 500.000 pessetes per haver interpretat durant el certamen La Internacional i Els Segadors. Mig milió de d’antigues pessetes que va ser  solidàriament pagat per part dels premiats, amb els diners del seu guardó, i la venda d’obres fetes per a l’ocasió pels artistes Tàpies i Viladecans. Recordant-ho amb agraïment i emoció, Eliseu Climent va dir que aquell: «havia estat la primera vegada que les institucions de tots els països catalans es van posar d’acord per pagar junts una multa imposada per l’estat espanyol».

L’entusiasme i valor simbòlic de la nit no li van impedir a Eliseu Climent, però, un toc d’escepticisme i fins i tot «pessimisme», davant de la «màquina repressiva» activada des de l’1 d’Octubre del 2017 i del futur incert del català. Climent va instar els polítics d’arreu dels països catalans a una acció conjunta i immediata, reclamant la reciprocitat audiovisual i treballant per evitar caure en la «desertificació lingüística». Ho va dir amb contundència: «La reciprocitat és qüestió de voluntat política», i evocant les paraules de Joan Fuster, apel·la l’auditori: «O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!».

I per fi va arribar el moment que tots esperàvem: els premiats

Ser premiat en la cinquantena edició tenia, sense dubte, un valor i afegit. Potser per això, l’allau d’obres presentades en aquesta edició, o senzillament perquè els Octubre són uns premis que no han perdut vitalitat, atractiu ni prestigi, ans el contrari. Dit això, enguany hi havien arribat 99 obres de narrativa (74, el 2020), 116 de poesia (97, l’any anterior), 51 peces de teatre (per 59 de la passada edició) i 27 assajos (dos menys que la convocatòria precedent). No era fàcil ser guardonat!

Una lectura en clau mallorquina de Nosaltres els valencians va rebre el premi Joan Fuster

L’historiador medievalista mallorquí Gabriel Ensenyat –autor amb una obra assagística relativament extensa,centrada en aspectes com la reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona d’Aragó o la literatura medieval– va guanyar el premi d’assaig amb l’obra Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista. «Una relectura de l’obra més coneguda de Fuster, en paraules del mateix autor, a partir de dues realitats mallorquines. Primer, el fet que la societat mallorquina mantingué la seua catalanitat quasi intacta des del segle XIII, amb el repoblament català. I d’altra banda, el contrast colpidor que va suposar l’arribada del turisme entre els anys seixanta i setanta del segle passat, i la conseqüent arribada d’emigració en busca de treball o per instal·lar-s’hi a viure». Tot plegat, dos fets que van capgirar la societat mallorquina i que van suposar un «primer atac contra aquesta identitat i un debat engrescat i engrescador per part dels intel·lectuals de l’època, en gran part, al recer i l’ombra de l’obra de Joan Fuster, Nosaltres els valencians». El debat identitari a la Mallorca tardofranquista, com el mateix autor apuntà, mostra també matisos i deferències d’actuació política entre les Illes i el País Valencià en quant al debat d’identitat.

En tot cas, una lectura que despertà interès i serà valorada com una possibilitat d’obrir noves perspectives i generar reflexions històriques i socials. Un assaig que, alhora, vincula la realitat dels mallorquins a la del País Valencià al voltant de l’obra de Fuster en el marc de l’any dedicat a la figura de l’assagista de Sueca, una circumstància, més que benvinguda, si realment creiem que la cultura la fem tots junts i a una veu, com diu el famós eslògan.

El jurat, que va premiar l’obra amb unanimitat de criteri, el formaven Lluís Calvo, Martí Domínguez, Marina Massaguer, Jordi Muñoz i Carme Vidalhuguet. Un jurat que va ressaltar l’altíssima qualitat d’uns quants textos, però que també va lamentar que entre trenta-dues obres presentades, tal sols una estigués signada per una dona. Potser és una assignatura encara pendent, la consolidació d’un assaig amb veu i mirada de dona. No obstant això, vull pensar que totarribarà, és qüestió de temps i treball.

Els versos colpidors de Ricard Ripoll guanyen l’Estellés

Ricard Ripoll (Sueca, 1959), valencià arrelat al Principat, professor de literatura francesa a la Universitat Autònoma de Barcelona, fou el guanyador del guardó Vicent Andrés Estellés de poesia amb l’obra Fènix. Un llibre «colpidor, profund i estremidor», segons el jurat, integrat pe Lluïsa Julià, Jordi Marrugat, Ricard Mirabete, Jaume C. Pons Alorda i Ester Xargay. En paraules de l’autor: «un llibre que té com a rerafons el suïcidi, tot i que no en parla de manera directa, però sí ho fa del dolor, la solitud i la malaltia». No obstant, Ripoll va destacar que el llibre té un acabament optimista: «cercar l’infinit, mirar l’horitzó, raons per a continuar vivint». 

Per la seua part, el jurat va parlar d’una escriptura «d’investigació moderna que connecta la literatura catalana amb els corrents europeus del segle XX“. En paraules de Lluisa Julià, «un llibre profund i concret, equilibrat i sense punts febles». Segons Ripoll, un llibre molt personal que té com a base una experiència viscuda i on també hi ha un component d’assaig quasi filosòfic al voltant del fet que «l’adversitat de la vida de vegades no ens deixa reaccionar fins que potser un atzar ens ajuda a alçar el vol. «Aquests poemes, va dir, són un homenatge a les persones que no han vist una sortida i hanacabat suïcidant-se com va ser el cas del meu avi».

Ripoll, d’educació francesa i traductor de Lautréamont, ha reconegut que la seua obra sempre ha estat marcada per aquest autor, per les proses poètiques de Rimbaud  i pel simbolisme de Mallarmé, aquell «croiser les vers» qui parlava de «la lenta deriva dels mots que no s’aturen a la pell».

La sorpresa de la nit la va dur el Premi Andròmina de narrativa

«Desert d’amics de béns e de senyor» parafrassejant els versos de Jordi de Sant Jordi, però també desert de premi. No és la primera vegada que l’Andròmina no troba obra on recaure, es va quedar sense adjudicar els anys 1978, 1986, 2000 i 2013. Enguany, tot i l’abundosa nòmina d’aspirants, un total de 99 originals!, el jurat va decidir declarar-lo desert, argumentant que el prestigi del guardó agraeix de tant en tant uns moments de reflexió. Per això, després d’una llarga deliberació, i tot i destacar “els valors parcials d’algunes obres presentades”, el jurat -integrat per Borja Bagunyà, Manuel Baixauli, Núria Cadenes, Marina Porras i Anna Punsoda- va considerar que cap de les obres assolia “l’excel·lència requerida per meréixer el Premi”. 

Segons el jurat, sens dubte un jurat exigent, “és una decisió arriscada, però dona valor als premis, a les obres, als autors i a l’editorial. De vegades, s’opta pel mal menor, però això no li fa cap favor a ningú”, així ho va argumentar Maria Porras, com a portaveu. Dos missatges implícits darrere d’aquesta decisió: una ocasió per a la reflexió i una invitació a una major autocrítica. En tot cas, una llàstima!

El Premi Pere Capellà de teatre ex-aequo: dues obres i tres autors

L'obra de Pedro Montalbán-Kroebel i Antonio Cremades, dos autors ja han format tàndem en més ocasions, Retrat de Juan Piqueras realitzat per Josep Renau és un homenatge al crític cinematogràfic valencià Juan Piqueras, membre del partit comunista que va ser afusellat a començament de la guerra del 1936-1939, «víctima de l’odi i de la intolerància, en paraules de Pedro Montalbán, i mai no se’n va recuperar el seu cos». La trama de l’obra la protagonitza una jove investigadora que vol saber qui és el personatge de Juan Piqueras, a partir d’un retrat fet per Josep Renau que no està catalogat. A mesura que la jove coneix els detalls de la vida de Piqueras, canvia el seu punt de vista sobre el món i sobre ella mateixa. Com a «anècdota» recordem ací que el Partit Popular valencià va canviar la sala de la Filmoteca que duia el seu nom pel nom de Luis García Berlanga.

Per la seua banda, Rafael Fabregat, amb Procés a Margarida Porete, és l’altra guanyadora del premi Pere Capellà de teatre. En paraules de Fabregat: «es tracta d’una obra de format molt clàssic amb la qual vull retre homenatge a Margarida Porete, una mística del segle XIII, un personatge oblidat que vaig descobrir per casualitat.» L’autor va comentar que «és un personatge heroic, a l’altura de les grans místiques, com ara Santa Teresa, però que ningú no coneix i que va ser cremada a la foguera per haver escrit un llibre sobre què considerava que era l’espiritualitat.» El jurat del premi de teatre el formaven Francesc Foguet, Andreu Gomila, Manuel Molins, Fanny Tur i Aina Tur.

Per la unitat de la llengua

Amb el darrer guardó, el reconeixement a l'Actuació Cívica, premiat amb una obra d'Andreu Alfaro que porta com a nom “La unitat de la llengua”, s’arribava al segon moment àlgid de la nit, també en quant a emoció i parlaments. El premi va ser recollit per la Federació Llull a través Jordi Cuixart (Òmnium Cultural), Anna Oliver (Acció Cultural del País Valencià) i Josep de Luis (Obra Cultural Balear). Cuixart, president de la federació, va donar les gràcies «a tota la família del País Valencià», però va recordar que «la felicitat d’anit no podia ser absoluta, mentre hi hagués persones a l'exili, com ara el president Carles Puigdemont». 

Cuixart va destacar la continuïtat dels “50 anys de Premis Octubre”, davant d’“un Estat espanyol que encara entén la diversitat com una amenaça”. I va parlar també de «voluntat d’existir», recollint les paraules d’Eliseu Climent a l’inici de la nit: «la reciprocitat és una qüestió de voluntat política i depèn dels nostres governs“,  referint-se de nou a l'intercanvi pendent de senyals entre les televisions dels territoris de parla catalana. I va tancar el seu parlament assegurant que ”la futura llei de l’audiovisual és un atac a la diversitat, i no renunciem a ser existents“.

Després dels discursos d’Anna Oliver, Josep de Luis, Fanny Tur, Natàlia Garriga, Vicent Marzà, i Laura Borràs, la nit la va tancar Enric Morera, president de les Corts Valencianes, que va ser molt crític amb la visió d'un Estat que “no reconeix la diversitat cultural i lingüística”, però va voler ser optimista “sobre el futur del País Valencià i de tots plegats. Un País que, va dir, no hauria estat el mateix sense els Premis Octubre». Morera va demanar la unitat de treball perquè «dividits i enfrontats no tenim possibilitats de futur”. 

Ens acostàvem així al final de la primera part de gala, una gala concebuda a partir d’un guió que -a pesar de demanar brevetat en les intervencions, tres minuts per discurs- es va allargar fins a quasi les deu de la nit. 

Era l’hora de sopar, i es podia intuir un cert neguit en els assistents. No obstant això, es va fer el silenci més absolut en la Saló Noble del Palau de l’Exposició quan van començar a sonar els acords de La Muixeranga, en aquesta ocasió interpretada per Borja Penalba (guitarra), Miguel Ángel López (violí), Clara Dolç (cello), Xavier Richart i Cristina Martí(dolçaina). Una versió inèdita que va despertar emocions. 

Interpretada en bucle, amb la melangia i la cadència que provoquen les cordes, i la força de la dolçaina, aquesta versió melòdica amb certs tocs moruns, deixà surant en l’ambient una melodia d’aires de llibertat i de voluntat de ser poble que arribà al cor de tots els assistents. I finalment, baixàrem a sopar i a brindar per molts anys!