Vicent Olmos: “No renegue de cap dels llibres que he publicat”

Vicent Olmos (Catarroja, 1954), fundador i editor de la revista i l’editorial Afers, és historiador de formació i amic de la reflexió. Nascut a l’Horta Sud, en un ambient molt rural, entre anguiles i arrossars i en una dècada gens fàcil, els cinquanta, aquest editor amb moltes inquietuds, és, sobretot, un esperit feiner fins al moll dels ossos, compromés amb la llengua i la cultura catalana, i last but not least, un home de negocis, que no és poca cosa.

Amb una idea clara de la comptabilitat i del tràfec empresarial –abans de complir catorze anys començà a treballar en l’empresa Organització Hostalera de València i acudia a l’acadèmia Cots per fer-hi uns cursos de càlcul mercantil i de comptabilitat– Olmos no ho va tenir fàcil, els avatars familiars i l’època que li van tocar viure el van fer haver d’arromangar-se des de ben jove i deixar els estudis temporalment, alhora, però, que creixia en ell la curiositat en majúscules per la cultura i una inquietud ben gran per història, i la vida dels llibres, en general.

Home seré, prim i primmirat –només cal veure com té la casa i el despatx d’endreçats i impol·luts– ens rep a la seu de l’editorial, al número 55 del carrer del Dr. Gómez Ferrer de Catarroja. En entrar-hi, de seguida s’hi ensuma un gust exquisit, la qual cosa es reflecteix, no només en els llibres impecables i de bona factura que edita des de fa més de trenta anys, sinó també en el seu aspecte personal polit –avui vesteix una camisa blanca nuclear sense una arruga ni mitja– i en cert minimalisme dins de la seua llar, ben proper al bon gust, l’elegància, i el sentit pràctic de la vida. En definitiva, Vicent Olmos és un home acurat, sensible, un tant perfeccionista, i que té un sentit admirable de l’estètica.

Uns dels trets que ha caracteritzat la revista (1983) i l’editorial (1993) Afers des del primer moment ha estat, d’una banda, publicar exclusivament en català, i d’altra, configurar-se des de la perifèria mig urbana mig rural en una realitat editorial de referència per a la historiografia catalana. I això ho ha fet Olmos des del País Valencià, i més concretament des de Catarroja, que no és precisament bufar i fer ampolles. En tot cas, amb tenacitat, tossuderia, els bons consells d’amics entesos en la matèria, una dosi forta d’optimisme i un bon sentit empresarial, ha consolidat el seu projecte editorial. I ho ha fet atorgant-li a tothora un pes important a la recerca historiogràfica i a la prosa acadèmica de qualitat i intel·ligible, deixant oberta una escletxa a la literatura, i amb una visió moderna, flexible i integradora de l’edició.

Avui hem vingut Jesús Císcar i jo a conversar amb ell sobre llibres, història, art, negocis i tants altres temes. Com que és dilluns no podrem anar a menjar anguiles perquè el restaurant on ho teníem previst tanca avui, Vicent, però, ha deixat una porta oberta perquè hi tornem, i no en tinc dubte, ho farem.

Gustau Muñoz l’ha definit en La vida dels llibres (Afers) com un editor “vocacional i obstinat, arriscat i metòdic”. ¿Quin d’aquests adjectius el defineix millor o és, potser, un còctel indivisible i infal·lible?

Els compliments de Gustau Muñoz me’ls valore molt, però, ja sabeu...Som amics. En certes coses té raó. Sóc metòdic, m’agrada seguir pautes en el treball. Abans tots els oficis –editors, periodistes, filòlegs, llanterners, paletes, llauradors– tenien un gust per la feina, i ara això s’ha diluït bastant. A mi m’agrada la feina ben feta, i sí, sóc obstinat. Més de trenta anys editant llibres n’és la prova.

Vosté naix en un ambient molt rural, la Catarroja dels anys cinquanta. ¿Quins són els seus orígens i que li va dur al món dels llibres? 

Jo tinc una biografia peculiar, estranya. Mon pare era llaurador. Quan jo tenia deu anys ell va tenir un accident greu que ens va condicionar a tots, com a família, i jo vaig haver de posar-me a treballar sent un adolescent incipient i vaig estudiar comptabilitat. Anys després, en tornar de la mili, vaig reprendre els estudis i vaig fer l’ingrés a la Universitat per a majors de vint-i-cinc anys i vaig començar a estudiar història, perquè era el que m’atreia amb força des de feia temps. D’altra banda, a mi m’agradava molt llegir, llegia des de ben xiquet, i com que sempre he sigut poc dormidor, amb quatre o cinc hores de son en tinc prou, al punt que la meua mare de menut em va dur al metge a veure si allò era normal [riu recordant-ho], doncs llegia per les nits. A casa van acabar per posar-me un bon grapat de tebeos damunt del llit i apa, malaltia resolta!

Senyor Olmos, quasi diríem que Afers va nàixer de l’insomni, o encara més, d’una combinació entre l’insomni i el seu domini dels números.

En part sí [i torna a riure]. Però el meu interès per editar llibres ve de dos camins, fonamentalment. Un, que vaig estudiar Història i em semblava que els historiadors no escrivien llibres per tal que la gent (els lectors en general) els llegira amb gust i els entenguera, sinó que els escrivien per a citar-se entre ells i jo pensava que la història s’havia de divulgar al màxim i fer-la entenedora i atractiva. L’altre camí és la conjuntura, el fet que jo vinga d’una generació molt polititzada per la lluita contra el franquisme. Jo en aquells anys vaig llegir molt. Trobar-me a les mans els llibres de Fuster, sobretot Nosaltres els valencians, va marcar un punt d’inflexió i tot això em va dur a pensar que podia convertir-me en editor de llibres d’història i assaig.

¿Què recorda amb més estima dels seus anys d’estudiant?

Jo vaig deixar l’institut, el de Benetússer, en quart de Batxiller. La meua generació era la primera que omplia els instituts, i haig de dir que per aquells dies vam tenir una fornada de professors molt bons, la majoria d’ells acabarien fent classe a la Universitat de València. Em referisc a professors com ara César Simon, que ens ensenyava Francés i Literatura, María Fernanda Mancebo, una estudiosa molt bona del franquisme i de l’exili, que ens donava Història i Geografia, o l’historiador Enric Sebastià, qui ens va posar al cos el cuquet de la història i la consciència política antifranquista i ens va fer veure la injustícia darrere de la lluita de classes.

Fa uns anys, Enric Sebastià, en un sopar que li vam fer amb antics alumnes, hi va traure les fotos d’aquella època de nosaltres que tenia ben arxivades, i va ser un moment ben bonic de retrobament.

Després, quan vaig passar a la Universitat, jo ja era gran i no era un estudiant com molts avui, sinó que estudiava i treballava, tot i que passava moltes hores al bar.

En això sí que s’assemblava als d’avui.

[Somriu de nou i se li encenen una mica els ulls recordant]. En tot cas, continua, aquells que jo he considerat els meus mestres, no van ser precisament els meus professors a la Universitat, sinó que per a mi el mestratge va venir de persones com Sebastià Garcia Martínez, primer director de la revista Afers. García Martínez era alumne de Joan Reglà i un dels professors que prometia. Malauradament, va morir molt jove, just en haver guanyat una càtedra a Múrcia. De tot això en farà ja trenta-cinc anys, el temps fila... Un segon gran mestre per a mi va ser Manel Ardit, també deixeble de Reglà, i segon director de la revista.

“Aquells que jo he considerat els meus mestres, no van ser precisament els professors a la Universitat. A mi el mestratge em va venir de Sebastià Garcia Martínez i de Manel Ardit, directors tots dos de la revista Afers i deixebles de Joan Reglà”

Estem parlant d’un fons editorial important, molt nodrit i divers, amb més d’un miler d’autors, entre ells. sociòlegs, historiadors, filòsofs, antropòlegs, geògrafs, filòlegs, periodistes, crítics literaris, etc. ¿Quins han estat els seus criteris a l’hora de publicar els llibres?

Primer que res, començar a editar llibres d’història a través de la col·lecció “Llibres del contemporani”, amb una major i més directa intervenció meua sobre els llibres, i després, va ser el torn de “Recerca i pensament”, fonamentalment dedicada a la historiografia. Més tard, vaig crear, amb coedició amb la Universitat de València, la col·lecció “El món de les nacions”, que pretenia oferir una visió sobre els nacionalismes d’arreu del món. Ara tinc al damunt de la taula dos originals pendents d’una possible publicació [i ens els ensenya amb un cert somriure que es pot traduir per: “feina no me’n falta!”]. Un és de Joan Francesc Mira, i l’altre d'Arnau Pons. Però també tinc en ment llibres com el d'Antoni Rico sobre Joan Fuster. O un sobre el debat que va generar el llibre de Michale Bilig, 'Nacionalisme banal', que vaig publicar a la col·lecció “El món de les nacions”, en coedició amb la Universitat de València. Per a mi hi ha una qüestió fonamental, per òbvia que semble, i és que no edite mai cap llibre que no haja llegit abans.

Insinua que alguns o algunes sí que ho fan...

Jo no dic res, però... En tot cas, trobe que sóc un editor molt intervencionista i m’agrada intervenir en el llibre, fent suggeriments, donant consells, fent correccions, retocs, etc...

¿A la manera anglosaxona?

Sí, probablement, i com entenc jo que hauria de ser. Ara mateix estic preparant un llibre sobre la Barcelona literària, amb moltes referències a llibres i autors que parlen de Barcelona, i estic en un diàleg constant amb l’autor, refent, canviant alguns detalls.

Jo diria que vosté té una visió de l’edició flexible i cooperativa.

Els meus interessos com a editor són molt variats. De fet, ara estic preparant una col·lecció de narrativa, dedicada tant a la ficció com a la no ficció. Es dirà “Afers narrativa” i té en el consell assessor Josep Alapont i Clàudia Serra. Els primers tres títols projectats, que ja estan en camí, eixiran en primavera, entre ells, un llibre de l’escriptor de Sueca, Xavier Serra, qui ja ha publicat en Afers una obra de gran volada, com són els quatre volums de les Biografies parcials.

¿Aquest col·lecció entraria, doncs, en els seus projectes de futur?

Sí, d’un futur ja immediat. De moment no pense parar.

I fa bé! En tot cas, el seu poble, Catarroja, té ja una certa solera en material editorial: Afers, Perifèric...

Sí, és curiós. Es donen certes circumstàncies. Hi ha gent que escriu, escriptors amb trajectòria, com ara Ramon Guillem, Pasqual Alapont, Albert Hernández i Xulvi, i Ramon Ramon, un bon escriptor del País Valencià i una peça fonamental de l’editorial, un gran corrector, meticulós, professional. Quasi tots els llibres que jo he editat, i gran part de les revistes, han passat per les seues mans. Són ja més de vint-i-cinc anys treballant junts. De totes maneres, pel que fa al “fenomen Catarroja”, amb bons escriptors i molts llibres, segurament aquesta és una coincidència que passa a més pobles [somriu amb discreció i sospite que en el cap té Sueca]. En tot cas, a partir dels seixanta, i sobretot després del franquisme, hi va haver una eclosió, al País valencià. Malgrat Barcelona i els barcelonins, que es pensen el melic del món, a casa nostra i a les Illes s’estan publicant llibres magnífics. Pense ara en el darrer llibre d’Antoni Martí Monterde, Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, editat per Lleonard Montaner des de Mallorca, o Els murs fràgils dels calls. Jueus i jueves als Països Catalans, el llibre de Ferran Garcia-Oliver, un llibre magnífic, que acabem de publicar a Afers.

Editar és... ¿ofici, passió, obsessió, o de tot un poc?

És una faena un poc obsessiva, però jo parlaria més aviat de persones obsessives que de feines obsessives, o d’una combinació de com fer certa tasca. Com a editor, reconec que de vegades em passe tot el dia donant-li voltes al mateix, als llibres, o a un llibre en particular, i és clar, arriba a ser una mica obsessiu.

No en va Xavier Serra va escriure a propòsit de vostè en Impuls, quart volum de les Biografies Parcials: “les úniques biografies narrables són les que responen a una obsessió real, a un propòsit deliberadament mantingut al llarg dels anys”.

Xavier ha fet un treball lloable amb les Biografies Parcials, jo el valore molt. Ara el tornaré a publicar.

I tornant a l’obsessió, aquesta feina d’editar és full, full time.

Sí, és una feina de quasi vint-i-quatre hores.

Total, com que vosté dorm poc, ja li està bé.

[Riu i assenteix amb el cap]. El que vull dir és que els editors hem d’estar pendents de què fan altres editors, atents a allò que es publica ací i fora, als catàlegs, de com i on es publica, i així a tothora. Es tracta d’estar al dia en allò que surt, almenys en les llengües que podem llegir amb més facilitat, com ara italià, francés o anglés, i pensar si apostaries per traduir-lo, o no. És el cas d’un dels llibres que publicaré pròximament en la nova col·lecció de narrativa, Mauvis juif, de Piotr Smolar, un periodista de Le Monde, autor d’un llibre que ha tingut molt bona acollida a França.

I per descomptat, les negociacions per als drets de traducció, les fires, les promocions, les presentacions...

I tant. Sembla que el llibre és l’objecte i punt, imprimir i distribuir, però els qui s’hi dediquem sabem que hi ha molta feina prèvia i posterior, feina invisible quasi, que costa de veure. El llibre sovint comença sent una idea, un projecte, d’altres un original que t’arriba, d’altres una traducció que desitjaries encarregar i publicar, i al darrer un procés llarg i treballós. És el cas de la col·lecció “El món de les nacions” on hem publicat moltes traduccions d’autors d’arreu del món. I en aquest procés hi ha els amics bon lectors que t’informen, et donen pistes.

La millor tarja de presentació d’un editor és el catàleg de la seua editorial, ¿no troba? És com una mena de currículum ocult. Per exemple, si hom mira el catàleg d’Acantilado, Quaderns Crema, Anagrama o editorials mexicanes com ara Sexto Piso, es queda embadalit i encuriosit a la primera. ¿Perseguia Afers aquest objectiu?

Jo he perseguit la perfecció a l’hora de crear el catàleg d’Afers, per descomptat, no sempre assolida. El meu objectiu era crear un bon catàleg en temes d’història, d’assaig i reflexió, i fer-ho en català. Aquesta ha estat la meua dèria. I a hores d’ara el catàleg és llarg. He estat vint anys treballant com a editor a PUV, al servei de publicacions de la universitat de València, en companyia d’Antoni Furió, Gustau Muñoz i Maite Simon, entre altres, de manera que el catàleg d’Afers va fer créixer també el catàleg de PUV, és a dir, van créixer junts, com era el cas dels llibres d’assaig, amb l’assessorament modèlic de Muñoz, però també amb molts llibres d’història i el treball d’edició de Furió. La meua satisfacció és poder dir que no renegue de cap dels llibres que he publicat.

Afers publica molts llibres i ho fa acuradament, tot això, amb un equip humà molt reduït, bàsicament vosté i l’escriptor i corrector Ramon Ramon. ¿Quina és la importància d’un bon corrector per a una editorial?

Un dels problemes del món de l’edició avui és l’abaratiment de costos. Potser fa uns anys, abans de la primera crisi important del sector, ara ja en parlem d’una segona, s’havien tornat bojos els editors, es publicava molt, i de sobte el món editorial va comença a travessar una crisi i tot d’una els editors van començar a perdre el control sobre el llibre. Si abans un llibre el llegia l’editor, el corrector, el traductor, si eren traduccions, el caixista, etc, ara, des que es treballa sobre la pantalla, el llig menys gent. Abans se’n llegien les primeres proves, les segones, i a poc a poc han anat reduint-se les despeses a base d’eliminar controls de qualitat i supervisions, i això ha estat terrible per al llibre i el món de l’edició. Si bé, he de dir que hi ha moltes editorials independents que ho estan fent molt bé, i que han tornat a treballar així, d’una manera més acurada i artesanal. Posem per cas Club Editor, Males Herbes, Quaderns Crema, Acantilado i al País Valencià, Pruna llibres, Edicions del Buc,  i altres que ara tampoc és el cas de citar una a una, però que estan editant molt bé i llibres molt interessants. Hi ha una preocupació, en general, per recuperar traduccions i actualitzar-les, i això està bé perquè moltes han quedat desfasades. En tot cas, jo diria que torna a haver-hi editorials amb ofici i savoir faire.

¿És Afers una editorial coneguda a Catalunya?

A poc a poc ens hi hem fet un lloc i ara ja penetrem millor en les llibreries. És el cas de la llibreria Ona, que ha obert recentment, i on Afers té una prestatgeria exclusiva per als nostres llibres. Tota una alegria i satisfacció. En tot cas, els llibres d’història sempre tenen menys glamur i tiró que la narrativa, sort que hi ha historiadors com Garcia-Oliver i Toni Furió que, a més de ser bons historiadors, saben escriure i narrar la història d’una manera atractiva i magnètica. Però tornant al tema de Catalunya, el que ocorre és que a Catalunya hi ha més diàleg i una discussió oberta sobre el món dels llibres, una cosa que no ocorre a casa nostra, tret d’articles com els que escriu Gustau Muñoz i tu mateixa.

Gràcies per la part que em pertoca, però el que ocorre també és que cada dia hi ha menys plataformes on parlar de llibres i de literatura, en general.

Aquest és un problema greu. Hem anat perdent espais, i això per no parlar de la televisió valenciana. Ara resulta que el poc que havíem aconseguit durant els darrers dos anys en matèria de programes dedicats als llibres i a la cultura, ve un equip nou i ho fulmina. Això sí, el programa estrella és l’humor d’Eugeni Alemany.

Un humor un tant indigest, però deixem-ho córrer, no hi ha remei. En tot cas, tornant a la seua biografia, que vosté titlla d’estranya: si Vicent Olmos no hagués estat “un home de negocis amb una idea clara de la comptabilitat”, com ha escrit Xavier Serra, ¿com i on hauria acabat l’editorial Afers?

Igual ni hi hauria començat. No ho sé, però segurament hauria necessitat algú més treballant amb mi, i no sé si hauria pogut pagar tots els sous. A mi m’ha ajudat molt saber com funcionava una empresa, saber planificar un pressupost, quins marges de beneficis tindràs, quant costarà cada llibre, entre altres qüestions.

Darrere d’Afers hi ha hagut sempre un enfocament d’obertura mental i d’integració, potser esquivant també no pocs elements proclius a la crispació. ¿És difícil, desgasta nadar contracorrent i dur endavant un projecte civilitzador i integrador?

En aquest ofici has de fer una mena de bombolla i anar a la teua. Aquest país és difícil, sí, però no en tenim altre. Ara et contaré una anècdota. A partir del número 10 de la revista, jo vaig demanar la col·laboració d’artistes, pintors, escultors, fotògrafs i dissenyadors, entre altres, amb una peça per a cada revista. A hores d’ara, en són més de noranta les obres d’art que hi ha col·leccionades a l’editorial. Així que, arribat un moment, i veient el volum, la vàlua i l’interès de les obres ben diverses vaig pensar: ¿què en faig jo, d’aquestes obre? I vaig pensar en fer-ne un regal al Govern del País Valencià, a la Generalitat Valenciana i que en fera el que creiés oportú, dur-les al MUVIM, a l’IVAM, o on fos, per tal que estigueren a l’abast de tots els valencians. Bé, d’això ja fa un temps, i en un moment vaig tenir un parell de converses amb alguns directors generals, no diré quins, i amb el Conseller de Cultura, que només n’hi ha un, doncs encara estic esperant-hi una resposta, un sí, un no. Mentrestant, i cansat d’esperar, em vaig posar en contacte amb una institució de Barcelona que hi va mostrar molt d’interés i sembla que les obres viatjaran finalment a Barcelona. Tot plegat, una llàstima.

Supose, a més, que a l’hora de decidir i consolidar la línia editorial que volia seguir Afers, vosté es va escoltar unes quantes veus.

Primer que res et diré que vaig elegir una professió amb la qual ja sabia que no em faria ric. I que sempre he tingut cert gust per la feina ben feta, que al meu parer, entenc que és allò que tothom hauria de tenir. Per mi era essencial crear i tractar de consolidar una bona editorial, privilegiar els llibres d’història. He primat la història, l’assaig i la reflexió sempre en els llibres que he editat. I sí, i tant, he tingut la sort d’estar molt ben envoltat i fer amics mestres com van ser Sebastià Garcia Martínez i Manel Ardit, i persones que han estat clau per a mi, com ara Antoni Furió i Gustau Muñoz, entre altres.

Parlem, com dèiem abans, sobretot de vocació.

Trobe que sí, per mi editar és una feina molt vocacional. Durant anys tenia una doble jornada laboral. De matí anava a treballar a PUV, a València, i de vesprada ací, a Catarroja. Però és que, a més, he de dir que he tingut molta sort muntant aquesta editorial perquè fonamentalment m’he envoltat d’amics que m’han aconsellat molt bé. Escoltar-te la gent que sap i està disposada a ajudar-te és important. L’altre dia llegia una entrevista amb Jordi Casassas, President de l’Ateneu de Barcelona, i pensava en què les discussions sobre literatura entre els historiadors no van, ni de lluny, igual que les discussions dels novel·listes o poetes. Som mons diferents.  Afers (crec, si m'està bé dir-ho a mi, que és una editorial consolidada entre els historiadors. Entre els historiadors dels Països Catalans). Una altra cosa és l'edició de llibres de literatura, de narrativa, de poesia. En aquest àmbit sí que hi ha més interés per part dels crítics literaris i dels escriptors. No és fàcil editar els llibres que jo edite. Per dir-ho d'alguna manera, són 'menys glamurosos', però què vols que et diga, algú els hauria d'editar. I crec —n’estic convençut— que són molt necessaris en una cultura 'normal' que és el que jo pense quan trie i edite llibres: que som una cultura 'normal'. Veurem quan aparega la nova col·lecció “Afers narrativa” de la qual ja tinc tres títols a punt, com hem comentat abans.

Hi ha qui s’entesta en dir que l’assaig no es ven, que és difícil de promocionar i de fer circular. ¿Hi està d’acord?

L’assaig té un públic i un interès concret i reduït. Se’n venen menys que de certa literatura, com ara la ficció, però en canvi se’n parla molt.

Hem parlat de projectes de futur immediat, a molt curt termini, però i a més llarg termini: ¿Per a quan un llibre amb la seua correspondència amb altres editors i autors, després de tants anys?

És una possibilitat oberta i està sobre la taula, una gran temptació, a més. Hi ha gent que m’ho suggereix perquè durant tots aquests anys editant he anat acumulant molt de material, cartes, correus electrònics, etc. Sobretot jo em centraria en les cartes amb altres editors, com és el cas de Núria Sales, i alguns autors, sobretot historiadors, com ara James Casey, Josep Fontana, o el pare Batllori, les quals són per a mi un llegat molt preuat. Considere que els llibres de correspondència són clau perquè expliquen una època i ens en descobreixen molts aspectes, de fet, els francesos, els anglesos i els americans, entre altres, en publiquen sovint. Casey, per exemple explicava en una carta que allò que més el va impactar quan va arribar a Espanya en moto i va travessar la frontera va ser trobar un cartell de propaganda franquista amb el missatge de “25 años de paz”. Trobe que recuperar la correspondència d’una època ens ensenya molt. De fet, a Afers hem publicat diversos llibres de correspondència, com ara, la de l’historiador medievalista nord-americà Thomas Glick, les cartes de Sanchis Guarner, la correspondència del periodista Domènec Guansé o la del polític i escriptor Jordi Arquer. Per mi, els epistolaris tenen una vàlua especial i important.

Què ha significat treballar colze a colze amb Ramon Ramon, corrector i segona ànima d’Afers. com el definiria, a Ramon?

És un amic, després de tants anys treballant junts, hi va arribar tan jove. Ramon és una persona insubornablement honesta, tant en la seua faena com en la seua manera de pensar, coherent sempre amb la postura que té davant la vida, la literatura i la cultura, és molt íntegre. Alguna cosa, potser, dic jo, haurà aprés a i d’Afers.

¿Es publiquen massa novel·les?

Se’n publiquen moltes, però hi ha moltes maneres d’enfocar-ho. Per a mi no es publiquen mai massa llibres. El que ocorre és que tenim un desert de crítica i crítics, hem travessat uns anys de desert, i això ha canviat una mica. Ara hi ha gent que ho fa molt bé, escriu amb criteri, però resulta que no tenim tribunes ni plataformes on escriure.

En un article de la revista L’Illa, publicat fa un parell d’anys per Carles Fenollosa, hi havia una reflexió sobre la narrativa actual en català: “Seria una errada pensar que la narrativa actual no conviu amb problemes estructurals importants. Si el dels lectors n’és un –el més profund, potser–, el de la desconnexió interterritorial n’és un altre. Diguen el que vulguen, per tant, els discursos més o menys institucionals: actualment, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears no es llegeixen entre sí.” ¿Vostè què en pensa?

És clar que des del País Valencià seguim de més a prop el que escriuen, diuen i fan a Catalunya, que no al contrari. Nosaltres hi estem al dia del que ells fan, ells no tenen aquest interès per saber què fem nosaltres. No hi ha reciprocitat ni interès. I és una llàstima...