Antigament, només cada un sabia el que feia depenent de la seua habilitat per a passar desapercebut o, donat el cas, del seu talent per a delinquir. Per això ens amenaçaven amb allò que Déu tot ho veu i tot ho sap. Ens van convéncer que el seu ull —per alguna estranya raó un fa més por més que dos— no deixava de vigilar-nos amb independència del que estiguérem fent o tramant, i ho coneixia fins i tot abans que succeïra. «Descobreixes de lluny estant els meus propòsits, veus si camine o si repose, et són coneguts tots els meus passos. Encara no tinc als llavis la paraula, que tu, Senyor, ja la veus pronunciada.» (Salm 139:1-4). Era un farol, però funcionava, tots ens sentíem vigilats per aquell ull panòptic. Ara ha deixat de ser un farol i funciona millor encara. Ara estem exposats a cada moment a la mirada i el control d’altri, però no per part de Déu. Aquest cada vegada lluca menys, com el Vaticà, que no les va veure vindre. La cúria pontifícia, en comptes de dedicar-se a fer webs amb l'esperança de captar algun internauta despistat, hauria d'haver demonitzat Internet i totes les seues pompes des del primer moment, com va fer amb Satanàs, hauria d'haver-li fet la guerra frontal a aquesta hidra anomenada xarxa de xarxes que no para de créixer i d'augmentar el seu poder. Ara ja és tard i li han passat al davant.
A la majoria mai no ens va arribar cap prova d'aquell superpoder diví. Contràriament, del fet que ara ens vigilen tenim tota mena d'evidències. Fa poc es va difondre un vídeo en què es podia veure una senyora fent de cos en el vàter. Li l'havia fet el seu robot aspirador mentre agranava (el robot; ella estava asseguda en la tassa). Segons el fabricant, aquestes imatges s'obtenen i s'analitzen per a millorar l'eficàcia de l'electrodomèstic en tota circumstància. Potser serà veritat. El que no se sap és per què ens donem per satisfets amb aquesta explicació i no els diem que entrenen el trasto espiant els seus parents més estimats. És un misteri, però la veritat és que ningú pot al·legar engany. Fiquem aquests voyeurs en casa i ens sotmetem al seu control tot sabent-ho. A partir d'aquest moment ja no podem dir que som espiats. O ens hem tornat uns exhibicionistes, o resulta que la privacitat, aquesta preciosa criatura que sorgeix del vincle entre la soledat i la llibertat, era una càrrega amb què ja no podíem més, i la quarta revolució industrial ha vingut a alliberar-nos-en. Possiblement, aquesta era una de les moltes coses que fallaven en el paradigma diví. Déu ens amenaçava amb el castic, i aquests no. Aquests diuen que, fem el que fem, no passa res. No ens censuren, tan sols volen conéixer-nos a fons per a ajudar-nos a canalitzar els nostres desitjos i millorar la nostra existència.
Potser hauràs oblidat on estigueres la setmana passada, com s'anomenava aquell bar, quina ruta vas seguir, on vas posar benzina, quant vas tardar a arribar, on vas aparcar o a quina hora vas tornar. Google no oblida res, ells registren cada moviment que fas gràcies al mòbil que portes a la butxaca, i tenen una cosa que s'anomena historial d'ubicacions. Tot ho saben i ho enregistren, en quin lloc del parc t'asseus a tirar pessics de pa als coloms, o quan sols anar a Alcohòlics Anònims per a compartir intimitats amb els teus col·legues, i sobre cada un d’ells també ho saben tot. I creuant aquestes dades amb les del GPS i les que proporciona el programari del teu cotxe, els de la teua targeta de crèdit, les teues visites recurrents a certes webs, els comentaris que deixes als fòrums, la teua llista de desitjos d'Amazon, les teues valoracions en les pàgines de serveis, les enquestes en què participes, les teues subscripcions, allò que li dius al teu assistent virtual, la teua llista de contactes, o les dades que voluntàriament deixes en les xarxes socials, més les que et pispa algun cracker d'aquests que després fan phishing, vishing, scamming i smishing, esdevens un llibre obert, una d'aquestes aus anellades pels biòlegs, un d'aquests dofins a qui han empeltat un xip. I ets tan feliç com ells. No has de patir les sinistres amenaces d'aquell Déu inquisitiu i ets tractat pels teus monitors amb una amabilitat exquisida.
El que amb tant de zel intentàvem ocultar a la mirada d'aquell que es feia escriure el nom amb majúscules, ara els ho oferim sense reserves als nous Polifems omnividents, molt més discrets i aparentment humils. Per molt que s’hi entesten certs esperits catastrofistes, no els percebem com a enemics. No ens jutgen, i en aquesta falta de judici moral està la clau del seu èxit. Mentre que Aquell feia que mirares a banda i banda abans d'actuar, aquests et demanen tot el contrari, que fem com que no els veiem, és a dir, com que no ens veuen. Molt més relaxat. I ells, molt més llestos que l'estafa aquella de l’altiu ull diví. Que t'escruten i t'escodrinyen té uns avantatges que estan ben a la vista. Desapareguda la privacitat, la intimitat, el pudor, ha desaparegut també la por. Tindre por que t'observen ha esdevingut un escrúpol anacrònic. Hem acceptat el fet que no tenim res a amagar, i salta a la vista que és un alliberament. Aquell, amb el seu morbós interés per saber què féiem i què pensàvem fer, ens feia creure que teníem alguna cosa valuosa a amagar, alguna cosa sagrada, i intentàvem preservar-la amb un zel paranoic. Afortunadament, cada vegada són més els que saben que la caixa forta de la seua ànima està buida, que la seua vida és insignificant, tan sols un grapat de dades en un mar estadístic, i s’enfronten a aquesta veritat sense por. Ens hem llevat un enorme pes del damunt. I tot gràcies a ells, als moderns i benèvols ciclops que ens custodien.
Antigament, només cada un sabia el que feia depenent de la seua habilitat per a passar desapercebut o, donat el cas, del seu talent per a delinquir. Per això ens amenaçaven amb allò que Déu tot ho veu i tot ho sap. Ens van convéncer que el seu ull —per alguna estranya raó un fa més por més que dos— no deixava de vigilar-nos amb independència del que estiguérem fent o tramant, i ho coneixia fins i tot abans que succeïra. «Descobreixes de lluny estant els meus propòsits, veus si camine o si repose, et són coneguts tots els meus passos. Encara no tinc als llavis la paraula, que tu, Senyor, ja la veus pronunciada.» (Salm 139:1-4). Era un farol, però funcionava, tots ens sentíem vigilats per aquell ull panòptic. Ara ha deixat de ser un farol i funciona millor encara. Ara estem exposats a cada moment a la mirada i el control d’altri, però no per part de Déu. Aquest cada vegada lluca menys, com el Vaticà, que no les va veure vindre. La cúria pontifícia, en comptes de dedicar-se a fer webs amb l'esperança de captar algun internauta despistat, hauria d'haver demonitzat Internet i totes les seues pompes des del primer moment, com va fer amb Satanàs, hauria d'haver-li fet la guerra frontal a aquesta hidra anomenada xarxa de xarxes que no para de créixer i d'augmentar el seu poder. Ara ja és tard i li han passat al davant.
A la majoria mai no ens va arribar cap prova d'aquell superpoder diví. Contràriament, del fet que ara ens vigilen tenim tota mena d'evidències. Fa poc es va difondre un vídeo en què es podia veure una senyora fent de cos en el vàter. Li l'havia fet el seu robot aspirador mentre agranava (el robot; ella estava asseguda en la tassa). Segons el fabricant, aquestes imatges s'obtenen i s'analitzen per a millorar l'eficàcia de l'electrodomèstic en tota circumstància. Potser serà veritat. El que no se sap és per què ens donem per satisfets amb aquesta explicació i no els diem que entrenen el trasto espiant els seus parents més estimats. És un misteri, però la veritat és que ningú pot al·legar engany. Fiquem aquests voyeurs en casa i ens sotmetem al seu control tot sabent-ho. A partir d'aquest moment ja no podem dir que som espiats. O ens hem tornat uns exhibicionistes, o resulta que la privacitat, aquesta preciosa criatura que sorgeix del vincle entre la soledat i la llibertat, era una càrrega amb què ja no podíem més, i la quarta revolució industrial ha vingut a alliberar-nos-en. Possiblement, aquesta era una de les moltes coses que fallaven en el paradigma diví. Déu ens amenaçava amb el castic, i aquests no. Aquests diuen que, fem el que fem, no passa res. No ens censuren, tan sols volen conéixer-nos a fons per a ajudar-nos a canalitzar els nostres desitjos i millorar la nostra existència.