Primer va ser l'aparició de les televisions privades: un desengany, excepte per a alguns avisats. Més quantitat, però menys qualitat i, el que era més sorprenent, menys varietat. Quasi al mateix temps va arribar la tele codificada. Allí s’agrupaven els continguts temàticament, se segmentava l'audiència —ens separaven per a emportar-nos al mercat; era una espècie de triatge—, però encara no es creaven productes ad hoc. També era un xantatge: paga si no vols publicitat, però, tal com s'estaven posant les coses, no era un mal tracte. Quan va arribar Internet pareixia que les coses seguirien igual, però, deixant de banda alguna excepció, les plataformes d’entreteniment van començar a crear productes ajustats al perfil dels seus abonats, a subministrar-los droga específica, i amb el temps van acabar arraconant la indústria independent, que per a sobreviure es va haver de posar al servei d'aquestes noves companyies. Els cineastes —paraula antiquada: creadors de continguts— es van quedar sense l’escàs marge de llibertat de què disposaven. La crítica professional es va adaptar al joc —per això és professional—, i va crear clons entre un exèrcit emergent de comentaristes aficionats. Les seccions especialitzades dels mitjans estan ara a càrrec d’una legió de flautistes d'Hamelín dels quals no et pots fiar. I els que escriuen en pàgines com Filmaffinity ben sovint s'assemblen als cecs que va pintar Bruhegel guiant altres cecs.
Aquest procés va tindre lloc a redós d'una consigna, la de donar-li al públic allò que li agrada. No sé jo. En algun temps, presumptament més grosser i endarrerit que aquest, l'audiència veia en massa documentals de Félix Rodríguez de la Fuente i programes com Estudio 1 (teatre televisat, majorment clàssic), que era el que s'emetia, i això era perquè les autoritats competents tenien un concepte formatiu de l’entreteniment. Ara (o fa una estona) el públic es deleix per l'anomenada telerealitat i les sèries de zombis, que és el que li donen. Es deleix per les sèries sobre qualsevol cosa, val a dir. Veure sèries ha esdevingut una manera d'estar en el món, i no veure’n cap és convertir-se en un pària, algú socialment inexistent, sense tema de conversació. Aquestes sèries són el producte d'un model de negoci molt concret. Venen en cascada, pegant-se colzades per l'interior del cable o de la xarxa sense fil, es prolonguen o es cancel·len segons el seu grau d'acceptació, és a dir, el seu rendiment econòmic, i unes donen lloc a altres, per imitació o per gemmació. La seua vocació sol ser la de durar anys, que són anys de subscripció assegurada, encara que la major part de les vegades se les empassen uns espectadors bulímics d’una tacada, fet que accelera la carrera de rates en què estan implicades les plataformes de streaming, que s'han convertit en uns basars plens de quincalla, cada vegada més indiferenciats.
Ens donen a entendre que la llibertat d'elecció està en la quantitat, i així justifiquen els seus catàlegs aclaparadors. Però aquesta llibertat consisteix a agafar un comandament i mirar tot de caràtules fins que ens deturem en una que ens sona d'alguna cosa. Per a alguns ni això, es queden amb allò que els recomanen en funció de «decisions» anteriors —ho anomenen oferta personalitzada—, amb la qual cosa, l'únic que fan és triar el mateix una vegada i una altra. Ja no ens fem, ens fan. O, vist des d'una altra perspectiva, que potser és la correcta, ens desfan. Amb la recol·lecció de dades s'ha acabat la llibertat d'elecció, de creació i, fins i tot, de vot. La democràcia mateixa es va acabar el dia en què els polítics van començar a saber què volíem sentir i, per tant, què estàvem disposats a votar. El més extraordinari és que tot això s’esdevé amb la nostra connivència, amb la nostra cooperació conscient, voluntària, no fem més que constatar-ho i repetir-ho en va. Fet que porta a pensar que aquest concepte, el de voluntarietat, necessita una bona revisió. Fa la impressió que tots els filòsofs de la voluntat van pecar d'optimistes. Des del que considerava que aquesta facultat era el motor de les nostres accions (Kant), fins aquell per a qui la voluntat era voluntat de poder, la ferramenta de l'autoafirmació (Nietzsche), passant pel que l'entenia com un impuls cec de la vida, de manera que l'home, la seua raó i els seus sentiments eren meres manifestacions seues (Schopenhauer). No comptaven amb el Big Data, no imaginaven que fins i tot aquesta voluntat cega es podia alienar i ser instrumentalitzada pels mercaders de l'escapisme i del desig. I que, lluny de rebel·lar-nos-en, anàvem a facilitar-los la tasca.
Ens han reduït a un conjunt predicible de patrons de comportament. No són els espectadors-consumidors els que escullen, ni tampoc uns dèspotes il·lustrats o uns malvats executius (tant de bo; sempre podríem comptar amb la possibilitat que es colara entre ells algun geni). I molt menys són els anomenats creadors els que trien (i menys encara els que s’anomenen així ells mateixos). Són els algoritmes als quals els donen a digerir la informació que van recaptant de nosaltres sobre nosaltres, són aquestes operacions de càlcul programades per a saber en quin valor convé invertir avui en borsa o quina sèrie de televisió li agradaria veure a Francisco Ullanes. Són aquests procediments matemàtics que, ben sovint, si no sempre, acaben alimentant-se dels seus propis resultats, que creen cercles viciosos en què acaben atrapats tant els mateixos logaritmes com les seues víctimes, que som nosaltres. De manera que l'oferta i la demanda acaba fluint per un circuit tancat, sense eixida, en què cada vegada és més difícil que entre aire fresc. Aquests logaritmes són l’ànima d’un mecanisme que ens alimenta amb la mateixa substància que ens extrau, que s'alimenta i fa que ens alimentem dels seus propis excrements, que són també els nostres. Serà que ens agrada, i per això ens ho donen.
0