Ho deixa caure el professor Enrique Vidal en un episodi de Pioners del futur, aquest programa que À punt manté en la semiclandestinitat segurament perquè té por que la seua audiència no siga prou intel·ligent per a entendre'l: l'anomenada intel·ligència artificial aconsegueix paréixer cada vegada més intel·ligent a costa de rebaixar les capacitats de la humana. L'exemple que posa Vidal és molt senzill. Quan en la pantalla de l'ordinador apareix una mal anomenada «finestra de diàleg» que ens demana acceptar o cancel·lar una operació, la nostra sensació és la d’estar tractant amb una màquina que raona, però, en realitat, el que aquesta ens planteja és una qüestió binària que està molt per davall de les capacitats intel·lectives d'una mona: si vols la banana, prem el botó de la dreta; si prems el de l’esquerra, ja saps que passaràs gana. I si el que vols és una poma, et fots. El «sí, però…» no s’hi contempla, no hi ha possibilitat de diàleg possible. A una màquina no li vages amb romanços. Ara com ara —i no falta qui creu que sempre serà així—, la dialèctica complexa està fora de la nostra relació amb qualsevol andròmina, per molt que alguns siguen capaços de divertir-se fent preguntes pretesament enginyoses a aquests «assistents intel·ligents» com Siri, Cortana o Google Assistant. No cal dir que això els diverteix perquè els fa sentir-se superiors al trasto en qüestió. L’anomenada intel·ligència artificial seria, doncs, un pervers conjunt de mecanismes que ens fa sentir més intel·ligents a força de minvar la nostra capacitat de raciocini.
Armats amb el fotimer creixent de dispositius que hem d'utilitzar cada dia, renovem la fe en la superioritat de la raça humana i en la de cada un de nosaltres en particular. Algú deu estar pixant-se de riure amb això. El lector granadet probablement recordarà la pel·lícula Bienvenido Mr. Chance. El seu protagonista és un jardiner, un home major, bonhomiós però una mica escàs d’enteniment, que havia passat tota la seua vida entre els murs d'un casalot, entre el jardí i la seua habitació, que era la seua particular cova platònica. El seu únic contacte amb el món havia sigut el televisor, que havia fet de paret en què es projectaven les ombres de la realitat. Quan els amos moren i és desallotjat de la casa, fica les seues escasses pertinences en una maleta, i en la butxaca el seu objecte més preat: el comandament a distància. Quan, tot just girar el cantó, ensopega amb una colla de busca-raons i aquests l'amenacen amb una navalla, trau el comandament i tracta de canviar de canal. Per al seu desconcert, aquells paios incòmodes no desapareixen per molt que prem els botons. En 1979, quan es va estrenar aquesta pel·lícula, ja feia dècades que sentíem les alertes provinents de l'àmbit acadèmic sobre els efectes de la cultura de masses, però, que jo recorde, encara ningú havia aconseguit sintetitzar, en un senzill gag, el patètic desemparament en què estàvem caient. La cultura de masses sempre s'ha caracteritzat per una aparent paradoxa en què quedem atrapats i inermes, com un tros de ferralla suspesa entre els pols d'un potent imant: alhora que reforça la nostra individualitat, ens uniformitza; alhora que ens fa sentir lliures, ens esclavitza. Ens dóna un poder que només està en la nostra imaginació.
En aquell temps en què els mitjans eren encara unidireccionals, encara hi havia un marge aparent per a escapar d'aquesta trampa a través de la deserció. Era quan molts proclamaven, amb tant d'orgull com d’innocència, que no tenien ni tindrien mai un aparell de televisió a casa. Ara els mitjans han esdevingut multidireccionals i omnipresents. Pareix una conseqüència lògica del desenvolupament tecnològic, però el fenomen té una arrel política, més o menys oculta, que el sosté i el nodreix. De la mateixa manera que hem anat acceptant dòcilment les regles de l'explotació econòmica, fins al punt de fer innecessàries les cadenes i l’assot, fins al punt de convertir-nos en apòstols del mateix sistema que ens esclavitza, a poc a poc s'ha anat veient que, en tant que consumidors, tampoc no representem cap perill sempre que el nostre comandament a distància, que s'ha multiplicat en un univers de botons, pantalletes, càmeres i micròfons, execute les nostres ordres i ens proporcione el que creiem voler en cada moment. La qüestió és fer-nos creure que el món és una gran llàntia meravellosa i nosaltres el reconsagrat Aladí. El consumisme ens ha tornat inofensius, uns hedonistes de pa i figa, uns nihilistes esbalaïts amb la voluntat hipotecada i sense les més mínimes ànsies de transcendència, uns narcisistes agraïts, extremadament fàcils de complaure, uns individus passius i irresponsables que veuen vindre les catàstrofes pròpies i alienes com si formaren part d'un espectacle permanent i ubic. Si no fórem així d'innocus, els mitjans continuarien tenint una aparença unidireccional. Però ja no cal. Ha quedat clar que l'important no és la direccionalitat de la comunicació, sinó el control dels canals pels que circula, i aquests continuen estant en mans de qui convé.
Les noves tecnologies no estan complint el paper prometeic que se'ls suposava. Internet és menys i, al mateix temps, més del que ens deien. Ens han deixat els nostres blogs, els nostres fòrums, els nostres xats, però ells controlen el trànsit i regiren les mercaderies com i quan volen. Ens deixen anar pel carril bici, però es reserven el gros de la infraestructura, que sovint ens oblidem que és de pagament. I gràcies al simulacre de la democratització de la cultura i el flux de la informació, la paradoxa entre la uniformitat i la individualització es reforça, i això significa que es fa cada vegada menys visible. Qui juga al pito pito gorgorito entre la variada oferta d'entreteniment a la carta creu estar exercint el seu lliure albir, sense adonar-se que està sent guiat curosament en la seua elecció, que les seues opcions són escassíssimes i van cap a ell amb una estranya precisió. Com Mr. Chance en la seua habitació, exerceix la seua «claustrofília» estiga on siga —el terme fou encunyat per Romà Gubern fa ja vint anys—, consumint el que li aboquen, però creient haver-ho triat. Ara no sols prem els botons dels diversos comandaments a distància que es veu obligat a utilitzar. Creu dialogar amb ells, els hi parla, literalment, i creu tindre-ho tot sota el seu domini, mentre aquests assistents «intel·ligents», aquests genis que viuen dins de la llàntia, envien tota la informació que arrepleguen a la cuina on li preparen el pinso. No és gens estrany que li semble cada vegada més deliciós.
0