Comunidad Valenciana Opinión y blogs

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

El tot en la part

Escher - Plane Filing, 1957.

0

Tots ens adonem, tard o d’hora, que tots i cadascun d'aquests personatges odiosos —públics i privats— que enverinen les nostres vides, van ser uns xiquets de bolquers adorables a qui sa mare comprava sabatetes, unes indefenses criatures per les quals la majoria de nosaltres hauria arriscat la vida per tal de salvar-les d'un perill imminent. Percebem en els infants una fragilitat i una innocència que pareixen redimir la humanitat de totes les seues perversitats. Observem en ells una candidesa davant de les amenaces del futur que activa un complex mecanisme emocional, un sentiment de redempció que renova, amb una certa hipocresia per la nostra part, la fe en l’ésser humà, una tendresa mitjançant la qual, en el fons, el que fem és perdonar-nos a nosaltres mateixos pel que hem arribat a ser.

Sovint, sobretot en arribar a una certa edat, un es pregunta qui i com serien els seus avantpassats. Per pura estadística segur que hi va haver de tot. I el mateix cal dir de la nostra descendència. Què eixirà d'ací? Quina classe de monstres? Quina classe d'herois? Nosaltres formem part de tot això, si no encarnant-ho directament, almenys com a conseqüència i com a condició necessària respectivament. Ningú no pot dir, excepte algun egòlatra insensat, que és ell sense ser també l'altre, sense formar part d’aquest ens holístic que sorgeix de la suma de tots els que han sigut, són i seran que anomenem humanitat. Som un bocí d’un immens organisme fractal que es reprodueix en cada una de les seues parts, i cada una somnia la seua pròpia individualitat. Tot el que no entenem de l'altre forma part del que desconeixem de nosaltres mateixos, tot el que diem no entendre de l'altre, o que diem no entendre i fem com que ens és alié, forma part de la nostra ignorància o del nostre cínic discerniment.

Aquesta societat és bàsicament injusta perquè la suor d'uns engreixa les butxaques d'altres. Però aquest mecanisme pervers no sols actua en l'àmbit de l’economia, encara que és l'economia qui l’institucionalitza. També opera en l'àmbit estrictament personal. Qui no s'ha adonat que estava alimentant un escurçó sense saber-ho? I al revés. Qui no s'ha adonat, tard, que no va saber reconéixer-li a algú el que aquest va fer per ell alguna vegada? Tots hem patit el desagraïment i tots l'hem practicat d'una manera o d'una altra. De vegades rebem perquè altres són instintivament generosos —la generositat calculada és una altra cosa, un préstec pel qual tard o d’hora se'ns demanaran interessos—. Altres vegades rebem perquè hi ha algú que, sense ser necessàriament generós, potser fins i tot gràcies al seu egocentrisme, ha deixat un patrimoni que acaba beneficiant els altres. Veiem velles pel·lícules interpretades per uns que no són ja sinó difusos fantasmes, contemplem pintures executades per gent que ens és completament desconeguda, escoltem la música que algú, sovint anònim, va deixar gravada alguna vegada, llegim llibres escrits, no importa quan, per autors que tant dóna el que creiem saber d'ells. Ens alimentem amb tot això i els nostres dies es beneficien del consol que ens proporciona. I si nosaltres mateixos arribem a deixar alguna cosa que no siga simple bava de caragol, no serà sinó la continuació d'aquest rastre benèfic.

És un llegat pel qual, encara que inevitablement la suscita, encara que de vegades ens delim per manifestar-la, ningú deu gratitud, i menys una gratitud servil. Exigir-la és mesquí, esperar-la és una insensatesa, fer-ne gala és sospitós i inelegant, i rebre-la pot arribar a ser enormement enutjós. La prudència aconsella mostrar-la de la manera més discreta possible. Caldria preguntar-se per què l'afalac resulta de vegades tan insuportable per part de qui el rep. Vull creure que quan Fernando Fernán Gómez va enviar a la merda a aquell admirador seu, ho va fer mogut per la consciència que la seua fama, la de Fernán Gómez, es fonamentava en la neciesa d'aquell home que l’adulava entregat. Vull pensar que el va enviar a la merda perquè odiava aquesta mena d'actituds i les vivia amb incomoditat, no per un excés d'ego, sinó per tot el contrari. «Jo a vosté l'admirava», exclamava despitat i queixós el seu devot, a la qual cosa Fernán Gómez contestava indignat i segurament avergonyit: «Doncs no m'admire vosté tant». A no ser que esdevinga també un cretí, tot el que esdevé un personatge d'anomenada acaba sabent perfectament l’abast real del seu mèrit.

Ho acabaria sabent abans si no fóra pel trampós concepte de propietat intel·lectual i les lleis a què dóna peu, que mercantilitzen el que naix del substrat comú del coneixement. Un substrat que no es nodreix únicament d’allò que prové de l'àmbit cultural, cada vegada més difús i ridículament sobrevalorat. Estem envoltats d'invencions anònimes i d'aportacions col·lectives en tots els àmbits de l'existència, i un no pot sinó sentir menyspreu per aquells que intenten fer-les passar per pròpies, privatitzar-les i traure’n profit mitjançant aquesta argúcia anomenada «patent». Fet que arriba a la vilesa, si no al crim de lesa humanitat, quan ens endinsem en el terreny, també cada vegada més difús, de la ciència i la tecnologia. Especialment quan parlem de medicaments, i no cal dir de vacunes, on tot aquest mecanisme d'apropiació no hi ha tramoia que el dissimule. A hores d’ara tothom sap que, com passa amb la majoria de fàrmacs, és el coneixement acumulat i els diners públics qui les possibilita en una primera i decisiva instància. I seguint el rastre d'aquests diners, per cert, s'arriba a la suor d'aquell bengalí que fa camisetes en un taller sense ventilació i serà l'últim a rebre-la.

És molt difícil obviar tot el que l’ésser humà cova. Sentir amor pels altres en temps present és una cosa extremadament difícil, només a l'abast de persones dotades d’una estranya virtut anomenada santedat. En el nostre superjò, en el concepte ideal que tenim de nosaltres mateixos i determina la nostra conducta moral, el que més compta són els morts que ens han llegat allò de què ens alimentem. Ens dol fallar-los a ells abans que als vius. A ells, als morts, i als que encara no han aguaitat el cap, en funció del patètic sentiment d'esperança que susciten els passerells acabats d'arribar a aquest món amb la innocència intacta. Tots graviten sobre la nostra consciència amb més pes que els nostres contemporanis, amb els quals mantenim una bel·ligerància vigilant. Pel que fa als que no van deixar cap empremta, les nostres vísceres opten per la pietat, fins i tot sabent que entre ells va haver-hi éssers abominables. L'oblit absolut cap al qual caminen és un castic massa categòric per a pretendre incrementar-lo amb una malvolença que, d'altra banda, no podem dirigir sinó en abstracte. 

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

Etiquetas
Publicado el
22 de junio de 2021 - 10:16 h

Descubre nuestras apps