La fotoperiodista Eva Máñez (València, 1971) ha retratat des de fa més de 15 anys les exhumacions de víctimes del franquisme en les fosses del cementeri de Paterna. Máñez, que ha treballat per a mitjans valencians i internacionals, ha presentat Paterna, la memoria del horror, una antologia del seu treball editada amb la col·laboració de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica que agrupa els retrats de les dones que han aconseguit exhumar els ésseus sers estimats de les fosses comunes del cementeri. “Són processos molt lents, complicats i dolorosos, però summament importants i necessaris no sols per a aquestes famílies sinó per a la societat”, explica la fotògrafa a elDiario.es.
Máñez ha entrevistat i ha retratat al llarg dels últims anys un centenar de dones descendents de víctimes de la repressió franquista enterrades en les fosses comunes del cementeri de Paterna, que acull les restes de més de 2000 afusellats. El seu llibre segueix el deixant dels treballs que, des de disciplines com l’antropologia o la ciència forense, han seguit el complex procés d’exhumació d’una fossa comuna. “És interessant que molts artistes, gent del cinema, del teatre o de les arts plàstiques s’hi estan acostant”, apunta la fotògrafa.
Eva Máñez, de família republicana represaliada per la dictadura, va nàixer a València, però es va criar a Paterna, tocar del cementeri. “La nostra generació ni tan sols hem arribat a la Guerra Civil en el col·legi, el nivell de desmemòria en aquest país és impressionant”, lamenta. Del seu treball va nàixer la proposta del festival Imaginaria de Castelló de muntar una exposició amb retrats de dones vinculades a les associacions de familiars. “En retrospectiva veig que tinc fotos boniques, però que eren molt de premsa i que calia mostrar una cosa més personal”, explica.
La fotoperiodista s’havia topat amb “dones molt valentes” i des d’una perspectiva de gènere i feminista va decidir centrar l’objectiu de la seua càmera i de les seues “ulleres violeta” en l’experiència de les que han bregat perquè les víctimes del franquisme pogueren ser exhumades i enterrades dignament. Es va centrar en Paterna, epicentre de la repressió franquista de postguerra al País Valencià: “A vegades mirar un punt ens fa adonar-nos de la magnitud d’un problema”, assenyala.
Durant els últims anys, i especialment des de l’espenta a les exhumacions amb la injecció d’ajudes públiques, Máñez s’ha ficat de ple en un fenomen amb complex que ha requerit submergir-se en les experiències de les associacions de familiars de les fosses. “Llegir molt, formar-me molt i conéixer molta gent”, són les tres claus amb què explica el seu treball.
Del centenar d’històries que ha traçat, el llibre recull 60 entrevistes. “Hi ha gent que no ix en el llibre perquè continuen tenint por, han sigut molt valentes i generoses a l’hora de compartir la història amb mi i amb tothom”, afirma l’autora de Paterna, la memoria del horror.
Eva Máñez ha seguit el llarg i complicat procés d’exhumació de diverses fosses des del prolegomen fins al lliurament dels ossos. “Cal deixar clar”, remarca, “que l’Estat, malgrat tindre una llei que ens ha costat Déu i ajuda, no exhuma d’ofici. Ací les famílies s’han d’organitzar en una associació, cadascú son pare i sa mare i amb les seues limitacions i conciliacions, una cosa molt complicada”.
Les dones, especialment de la segona i la tercera generació de les famílies, han tingut un paper fonamental. De fet, la major part de les associacions de les fosses de Paterna estan presidides per una dona. “S’ha d’organitzar legalment una associació, convertir-se pràcticament en investigadors per buscar més familiars en Facebook o en els registres i sol·licitar subvencions”, enumera. “Poden passar anys fins que es fa l’exhumació i després les famílies es fan les proves d’ADN, són processos llarguíssims i complicadíssims amb persones que són octogenàries”, lamenta Máñez.
La fotògrafa també incideix en com de dolorós que resulta per als familiars haver de tornar a enterrar els ossos de les víctimes no identificades davant la falta d’un memorial o una ossera en el cementeri de Paterna, una reivindicació que les associacions fa anys que batallen davant les administracions públiques. “És tan important que hi haja osseres, perquè la genètica és una ciència que avança a ritme vertiginós”, destaca Máñez, que també incideix en la importància d’un banc d’ADN públic “perquè es tinga el rastre per quan avance la ciència”.
L’exposició ha fet un itinerari a l’estranger (aquest estiu a l’Havana). “M’han entrevistat a Dinamarca i no s’entén fora d’aquest país perquè hi hem tardat tant”, assenyala la fotoperiodista, que abunda en el paper de les dones retratades com el de “guardianes o hereues de la memòria”. “En un futur en què tenim les amenaces del feixisme i de la guerra, tancar bé el passat i tindre memòria només pot beneficiar-nos per a tindre una societat més democràtica, lliure i igualitària”, conclou Eva Máñez.
Sobre este blog
Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
0