Durant molts anys l’editorial Ruedo Ibérico, amb seu a París, estigué envoltada d’un halo mític. Una editorial independent i de qualitat que proveïa tota mena de materials en el camp de la història, l’anàlisi i el pensament polític per a un públic antifranquista sotmès a una dieta estricta i a grans penúries i privacions. Tingué èxits esclatants, que començaren amb el primer llibre que publicà, La guerra civil española, de Hugh Thomas. I que continuaren amb El laberinto español, de Gerald Brenan, Falange, historia del fascismo español, de Stanley G. Payne, El mito de la cruzada de Franco, de Herbert R. Southworth o -sobretot- La prodigiosa aventura del Opus Dei: génesis y desarrollo de la Santa Mafia, de Jesús Ynfante. També varen fer forat els volums miscel·lanis España hoy (1963) i Horizonte español (1966, dos volums, i 1972, tres volums), muntats i dissenyats amb cura i un desplegament gràfic extraordinari que denotava el gran ofici editorial de José Martínez Guerricabeitia, l’inventor i artífex de Ruedo Ibérico. Una editorial que tingué al seu catàleg obres de Salvador Espriu i de Blas de Otero, de Max Aub i de Castelao, de Joaquín Maurin i d’Andreu Nin, de Juan Goytisolo, de Joan Martínez Alier, de Trotski, de Bujarin, de Kautsky, de Fernando Claudín, de Claude Lefort, d’Ian Gibson, de Franz Borkenau, de Manolo Vázquez Montalban (El pequeño libro pardo del general) i de Rafael Calvo Serer, de Carlos Franqui, d’Alfonso Sastre... entre desenes més.
A més, l’editorial publicava una revista bimestral amb el mateix nom -Ruedo ibérico- que resultava irresistible per als antifranquistes més inquiets, perquè era molt moderna en la seua concepció i respirava llibertat i independència de criteri. No estava sotmesa a cap ortodòxia de partit, era plural i oberta. Se’n fotia de Franco i el franquisme a consciència i aportava materials d’anàlisi i de debat a càrrec d’autors de l’interior (sovint amb pseudònim, tot i que no sempre) i de l’exili. Estava molt al cas de les “contradiccions” del règim i seguia el fil dels esdeveniments -el moviment obrer, la protesta dels estudiants, la correlació de forces dins del franquisme, l’evolució de l’economia- en un temps que es feia intolerablement llarg. (El franquisme va durar massa: a partir de 1962-1966 estava condemnat, però les elits econòmiques espanyoles i els garants d’Occident li donaren respiració assistida).
A l’equip de Ruedo Ibérico s’hi varen sumar en un moment determinat Fernando Claudín i Jorge Semprún, després del famós conflicte amb Santiago Carrillo que en determinà l’expulsió del PCE. Leguina, Martínez Alier, Solana, Naredo, Juan Goytisolo i molts altres -una nòmina extensa- hi col·laboraven i passaven pel local que l’editorial tenia obert a París (6, rue de Latran), lloc obligat de visita per a qualsevol estudiant o no estudiant de l’interior que fes en aquells anys una escapada a París.
L’editorial Ruedo Ibérico s’havia fundat a París el 1961, amb un nucli inicial integrat per José Martínez Guerricabeitia, Nicolás Sánchez Albornoz, Ramon Viladás, Vicente Girbau i Elena Romo. El motor i a la fi el símbol indiscutible de l’editorial fou Pepe Martínez, nascut el 1921 a Villar del Arzobispo (a la comarca dels Serrans), de família lligada a l’anarquisme. Hagué d’exiliar-se el 1948, després de passar una temporada, castigat, al Reformatori de Burjassot. A París -on trobà la Llibertat, un altre món- va fer feines diverses, estudià història a la Sorbona, assistí als seminaris de Pierre Vilar, i finalment entrà a treballar a l’editorial de llibres científics Hermann, on aprengué l’ofici d’editor.
La seua història la va explicar fil per randa Albert Forment a la gran biografia –un llibre apassionant- que li va dedicar (José Martínez: la epopeya de Ruedo Ibérico, Anagrama, 2000). També se’n troben notícies de gran interès en diverses publicacions, com ara Ruedo Ibérico. Un desafío intelectual (Publicaciones de la Residencia de Estudiantes, 2004), que és una mena de catàleg documental molt útil de l’exposició que va comissariar Nicolás Sánchez Albornoz a la Residencia de Estudiantes, a Madrid) amb un text sintètic i esclaridor d’aquest mateix historiador i fundador de l’editorial, titulat “Ruedo Ibérico. La recuperación de la memoria”. O bé a Rememoración de José Martínez. Fundador de Ruedo Ibérico (Cuadernos do Seminario de Sargadelos 49, Ediciós do Castro, 1987), amb una Nota Liminar d’Isaac Díaz Pardo i, cosa interessant, textos del mateix José Martínez, especialment el d’una conferència, en italià, sobre l’evolució política a Espanya cap a mitjan anys 1980. Sense oblidar un assaig apassionat d’Alberto Hernando sobre la vida i l’obra de Pepe Martínez (Ruedo Ibérico y José Martínez: la imposibilidad feroz de lo possible, Pepitas de Calabaza, 2017) que dona moltes claus sobre la complicada etapa final de la seua trajectòria. I finalment convé mirar-se el volum aparegut el 2018 Fidelitats a contra-corrent. El món dels germans Martínez Guerricabeitia, edició a cura de J. L. Villacañas Berlanga, que acompanyava l’exposició que va organitzar la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana i que ha estat editat pel Vicerectorat de Cultura de la Universitat de València, amb textos sobre els dos germans Guerricabeitia i un apèndix documental.
Perquè n’eren dos, els Martínez Guerricabeitia. Un de tarannà llibertari i d’idees anarquitzants, editor de l’exili i gran seductor. L’altre, Jesús Martínez Guerricabeitia, home disciplinat, contingut, empresari d’èxit en el camp de l’exportació de sabates, i d’idees comunistes. Mecenes de les arts -va cedir la seua important col·lecció d’art contemporani a la Universitat de València-, militant i benefactor del Partit Comunista, molt amic d’Antonio Palomares en una determinada època. Les relacions entre tots dos foren, en alguns moments, més que tibants. De vegades les relacions entre germans són difícils. Pepe Martínez esperà l’ajuda financera del seu germà en l’empresa impossible de ressituar Ruedo Ibérico a l’Espanya postfranquista. L’acord no arribà a bon port. La distància quant a idees i compromisos polítics, quant a tarannà i expectatives es va saldar en un desencontre considerable. Per bé que Jesús Martínez sempre va vetlar amb generositat pel seu germà i per la seua memòria (fou mecenes de la biografia d’Albert Forment, per exemple). Pepe Martínez tenia un caràcter difícil, com testimonien molts amics i coneguts i corrobora Alberto Hernando: “La postración editorial de Ruedo Ibérico agriaba el ya de por sí carácter bronco de Pepe, afectando a las relaciones con sus amigos y socios.”
El gran editor de l’exili intentà el retorn, el 1977, però fou molt complicat. El panorama editorial espanyol ja estava ocupat i els temps estaven canviant. Editorialment Ruedo Ibérico no trobà el seu lloc a l’Espanya democràtica. Hagué de tancar i malvendre l’estoc. Els molts saludats i coneguts de Pepe Martínez, que tant l’havien afalagat a París, ara ben situats al nou règim democràtic -diputats, alcaldes, altes autoritats, ministres- no el varen salvar la situació, personalment aflictiva. Tampoc era tan fàcil, tot s’ha de dir.
D’altra banda, Pepe Martínez aprofundí el seu compromís anarquitzant i apostà per la resurrecció de la CNT en les noves coordenades de la transició. Hi hagué un cert revival anarcosindicalista, sí, i per exemple jo mateix recorde un míting a la Plaça de Bous de València -plena de gom a gom- amb Frederica Montseny (que per cert, comença en català i malgrat les protestes d’un sector hagué de passar al castellà perquè com sol passar havia vingut gent de fora a escoltar-la, i no tingueren miraments: minoria a casa nostra...). Però allò fou un simple foc d’encenalls, un miratge. El moviment obrer era Comissions i el vector polític el Partit Comunista, que aviat entraria en decadència i cediria base social i electoral (i quadres) al PSOE. Pepe Martínez publicà diversos monogràfics de la revista dedicats a l’anarquisme i a la CNT en la nova situació i també llibres de líders històrics de l’anarquisme com Cipriano Mera, Josep Peirats o Juan Garcia Oliver. També d’ideòlegs més recents com Carlos Díaz o Octavio Alberola. Tot fou endebades. L’editorial exiliada s’acabà indefectiblement igual que l’anarcosindicalisme, que havia tingut un passat gloriós abans de la guerra civil, però que no va sobreviure als canvis socials i culturals que havien configurat la contemporaneïtat.
La veu de Pepe Martínez, que va morir tot sol a sa casa de Madrid el 1986, en tot cas, resultava incòmoda, perquè no s’estava de desmuntar coartades i de denunciar les febleses, les inconseqüències, les insuficiències i fins i tot traïcions (des d’una perspectiva comprensiblement radical) de la singular transició democràtica a Espanya. La seua aportació cultural fou enorme, immensa. Qualsevol intent de refer la història de l’Espanya contemporània, de l’antifranquisme en les seues diverses vessants, de la cultura de l’oposició, de l’exili i de l’interior, ha de passar necessàriament per una avaluació en profunditat de la significació de Ruedo Ibérico -la seua gran obra-, dels llibres i la revista que publicà. José Martínez aportà una mirada fresca i rebel, assertiva, moderna i culturalment superior, amb un grafisme efectiu, que enrabiava el règim, però que també posava nerviós el Partit Comunista... Es podria pensar que el llegat de Ruedo Ibérico, marcat per l’esperit d’heterodòxia i un cert eclecticisme, fou doble: per un costat una forta empremta antidogmàtica entre les joves generacions antifranquistes, que es va notar molt per exemple al PCE, i per un altre una tirada al pragmatisme possibilista més cru (vist com eren d’inviables les grans aspiracions utòpiques) que assolí un apogeu, al capdavall configurador, durant el “felipisme”. L’epíleg de tot plegat, per a Pepe Martínez, ja retornat de l’exili, fou bastant amarg.
Perquè passa que tot té el seu temps i tot s’acaba. L’exercici de la memòria és útil o més aviat imprescindible per a copsar aspectes del passat que encara és en part present, i per avaluar o sospesar trajectòries de futur. No tant si inclou dosis excessives de nostàlgia, de plany pel que podia haver estat i no fou o, simplement, pel que fou i ja no és. Ara bé, més enllà de l’enfocament de la utilitat, per què no hauríem de fer un lloc a la nostàlgia en els nostres pensaments, emocions i sentiments? Té el seu punt de legitimitat l’enyor. I tant que sí. Però la vella escola en la qual ens vàrem educar ens ho recorda tothora: el que val de veritat és -com deia Josep Renau- la nostàlgia del futur. Així doncs, cal mirar endavant... sense perdre de vista, de tant en tant, el passat. Que també té les seues raons.
0