Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

L'assaig que no cessa

0

No fan massa soroll. Tenen una distribució discreta. Només puntualment un assaig culturalment solvent alça el vol i s’enfila en les llistes de llibres que gaudeixen d’una certa notorietat. No sol passar, però de vegades passa: vegeu el cas d’Irene Vallejo o d’alguns llibres de Marina Garcés. Però hi ha tot un submón de propostes assagístiques, adreçades al lector culte, que massa sovint passen per les llibreries -per un cert tipus de llibreria- sense pena ni glòria. I és una llàstima.

Perquè més enllà de la galàxia de la narrativa, de les novel·les, que atrapa, que commou i sacseja les emocions i el relatiu confort del jo, alhora que provoca interrogants i qüestionaments, hi ha un altre espai llibresc. El que s’adreça a través del discurs a la ment inquisitiva i reflexiva, i que no és, en principi, el segment de l’erudició acadèmica o de la recerca de base. És una altra cosa: la síntesi, la divagació, el desplegament del pensament lliure, la interpretació, la cerca del sentit de la realitat, del passat i del present. La presència del criteri personal, de l’arbitri diriment de l’autor, hi és variable, desigual, però en tot cas forma part de la gènesi del gènere assagístic: “no podia fer-li més gran favor al meu esperit que deixar-lo en plena ociositat, entretenint-se en si mateix, parant-se i retirant-se en si mateix”, escriví Michel de Montaigne, per explicar com va arribar a compondre els seus assaigs, quan el seu esperit, lluny d’apaivagar-se, li suggeria “monstres i quimeres”, és a dir, idees i raonaments complexos.

Darrerament, prou que ho sabem, les fronteres dels gèneres s’han difuminat a bastament. Hi ha el que en diuen ficció real i assaig novel·lat, un encavalcament difús. No és, en realitat, una gran novetat, però ara aquest tipus d’obra sovinteja més. Fins al punt que l’escriptura subjectivista ha envaït una part de l’espai acadèmic de la historiografia, com explica molt bé Enzo Traverso en un llibre del tot recomanable que apareixerà les pròximes setmanes a l’editorial Afers: Passats singulars. El “jo” en l’escriptura de la història.

Com a contrast interessant, Walter Benjamin -recorda Traverso en aquest llibre- s’havia prohibit emprar la paraula “jo” en els seus escrits, tret de les cartes personals. Era -com tants altres d’aquells temps- un gran escriptor de cartes. Només en aquesta esfera íntima es permetia l’emergència de la subjectivitat despullada. 

Els llibres als qual em referiré tot seguit no pertanyen el gènere més subjectiu -domini privilegiat dels dietaris i altres variants de l’escriptura. Són més aviat assaigs sobre un tema -i també “cap” a un tema. Una feliç coincidència ens depara aquests dies la troballa de quatre assaigs substanciosos, sòlids, remarcables. 

Lluís Calvo planteja a Els llegats. Una lectura contemporània de la tradició (Arcàdia)  la qüestió pertorbadora de la relació entre el present ampliat en què vivim i el passat: una relació que ha canviat radicalment. Per la seua banda, Enric Iborra afegeix amb Els còmplices. Notes sobre l’ordre sobre de la literatura (Viena) un nou lliurament de la seua sèrie dedicada a la reflexió sobre la literatura, la lectura i l’obra d’un seguit d’autors clàssics de la literatura universal que l’interessen especialment, una sèrie -plena d’encerts, extremadament perspicaç- que inclou títols com Un son profund i La literatura recordada. Iborra té al seu favor la claredat, fruit probablement d’una opció deliberada lligada a la praxis pedagògica. És un gran mèrit. 

Josep Muñoz Redón, premi J.V. Marquès 2020, aborda a Les fronteres de Walter Benjamin (El Bullent) alguns perfils de la figura de Walter Benjamin com a intel·lectual que travessà diverses línies de demarcació, sense arribar a decantar-se en cap, i finalment una darrera frontera, a Port Bou, on -perseguit per la Gestapo- es va suïcidar. És un assaig notablement personal, que no defuig una presència molt directa de l’autor al text, el qual figura que ressegueix, amb un grup d’amics, la ruta que va fer Benjamin de Banyuls fins a Port Bou. Pren de vegades un to molt narratiu, reprodueix els diàlegs amb els amics, i s’esplaia sobre temes benjaminians com l’aura, el flâneur, la biblioteca, l’experiència de la pobresa, sempre a l’encalç d’una personalitat difícil de circumscriure. També té vessants benjaminianes l’assaig esmentat de Lluís Calvo -una densa disquisició sobre el sentit actual de la cultura i la seua relació amb l’herència del passat, sobre la ruptura de la transmissió del llegat cultural-, el qual ja d’entrada afirma que es posa “en mode benjaminià”, i tot seguit dialoga llargament amb pensadors com Hannah Arendt, George Steiner, T. S. Eliot, Christopher Lasch i molts més. Calvo busca l’especificitat de la crítica després del canvi de paradigma que representa l’explosió de les noves formes de comunicació a través de les xarxes socials. I sobretot mira d’entendre el panorama cultural contemporani, marcat per la fragmentació, les ruptures amb el passat i els esquinçaments. Em sembla una aportació considerable.

Àlex Matas dibuixa a Els marges dels mapes: una geografia desplaçada (Tres i Quatre), que li va valdre el Premi Joan Fuster d’Assaig 2020, els contorns d’aquests espais singulars que son les terres de frontera (d’algun tipus de frontera) on la fricció entre realitats diverses fa sorgir espurnes de creativitat, que sempre naix de la incomoditat, del desassossec. Matas explora espais com la Franja (Mequinensa, Saidí), l’àrea al nord del Besòs, o el Vallespir (el Rosselló), a partir de les obres de Jesús Moncada, Francesc Serés, Joan-Lluís Lluís, Joan Daniel Beszonoff i Julià de Jòdar. Inclou una darrera aproximació a les restes del naufragi republicà entre Alacant i Algèria. També cita sovint el Walter Benjamin de “Sobre el concepte d’història”, entre altres, que li serveix per a criticar la noció de “patrimoni cultural” i recuperar vestigis, pistes d’evolucions alternatives, de realitats esfumades que haurien pogut ser.

Quatre llibres amerats de cultura i capacitat crítica. Quatre assaigs de primera qualitat. Cal confiar que trobaran el seu públic. Diria molt de nosaltres que fos així...

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Etiquetas
Publicado el
25 de abril de 2021 - 18:15 h

Descubre nuestras apps

stats