En l’article anterior havia deixat pendent el comentari sobre molts altres llibres valencians que caldria tindre presents, per a llegir i regalar, en aquesta època de l’any tan propícia. Tampoc ara podré ser exhaustiu, per descomptat. Però miraré d’atansar-me a alguns títols que mereixen atenció. La producció editorial valenciana és àmplia, diversa. Té punts forts en literatura infantil i juvenil. També en narrativa, poesia, cultura popular i una certa erudició. Falla en el llançament i la difusió d’alguns títols excel·lents, i potser -o sobretot- en la publicació d’un cert tipus de literatura més atenta a la sensibilitat contemporània, per a lectors i lectores corrents, que cerquen sobretot un tipus de ficció que tracte de les perplexitats vitals i generacionals que els sotgen. I també en la publicació i difusió d’un tipus d’assaig més accessible i extrapolable.
Un altre problema seria la barreja de nivells. Es publiquen molts llibres de caire més o menys acadèmic, rigorosos, molt interessants, però potser una mica allunyats de les possibilitats lectores del lector mitjà, aquell que constitueix el gruix absolut del públic potencial. També se’n publiquen molts títols infantils i juvenils, incloent els àlbums il·lustrats, cosa que està molt bé, però cal distingir, no confondre. La gran aposta de les editorials valencianes en aquesta època hauria de ser conquerir un públic ampli, urbà (ara que tots som urbans), professional, de nivell mitjà, que ara com ara cerca alternatives en altres propostes, però que de cap manera -de cap manera!- s’hauria de donar per perdut. Seria el públic literari de Russafa, per dir-ho d’alguna manera, tant en la vessant de lectors com d’autores... Noruega, de Rafa Lahuerta, publicat per Drassana, una editorial atenta als batecs urbans, ha estat una bona incursió en aquesta mena de públics, que convé atendre, descobrir i ampliar. Per cert, a Drassana ha publicat Toni Sabater un recull valuós de textos de crítica i divulgació literària, Al peu de la lletra, que val la pena llegir, perquè traspuen passió per la lletra i la literatura, amb amplitud de visió i sense manies.
Cal potenciar en la mesura possible els espais de trobada, la conversa pública, sobre llibres. Perquè el llibre és l’eina fonamental d’una cultura més profunda i articulada. Afavoreix la lectura atenta, calmada, més enllà del ritme frenètic de les xarxes, que promouen la ullada fragmentària, la feina del tastaolletes, l’ara mire això i ara allò, espigolar sense aprofundir gaire en res.
Llibres i llibreries, autors, traductors, correctors, editorials, són un bé públic. Que encara es defensen per ells mateixos. ¿Arribarà el dia -un futur distòpic- que seran espècies en perill d’extinció a protegir, a subvencionar i recloure al museu? Encara no és el cas. Les subvencions actuals son equiparables -però molt inferiors- a les que rep qualsevol activitat o indústria considerada d’utilitat pública.
Ens hauríem de preguntar, en tot cas, qui i on parla de llibres -dels nostres llibres. En queden pocs espais, i encara menys de difusió massiva. Trobe que és una gran responsabilitat de la Conselleria, de les diputacions i ajuntaments, dels mitjans impresos i digitals, de la ràdio i la televisió pública, de les entitats cíviques, de les associacions professionals, que han de saber pressionar o dirigir bé els esforços. Encara que la Fira del Llibre i la Plaça del Llibre, en totes les seues versions, han estat i son una gran iniciativa. Però la qüestió és ocupar espais centrals en l’imaginari col·lectiu de la nostra societat... Assignatura en bona part pendent, encara.
Però entrem en matèria. Josep Picó ha publicat recentment Roma, imatges de la memòria (Afers), un llibre fascinant que retrata la Roma material i cultural que va conèixer als anys seixanta. Hi ha llibres que s’obren camí per recomanacions personals, i aquest crec que en serà un. Un llibre molt viscut i pensat, que permet una aproximació íntima i explosiva alhora a la Roma popular, intel·lectual i monumental, d’aleshores (i, per extrapolació, d’ara). Roma -la llibertat, el debat cultural, les manifestacions, la política democràtica, el PCI- era el que no teníem sota el franquisme. Però Roma és molt més, un llegat cultural impressionant. I de tot això en parla Picó, amb traça. Un llibre que fareu bé d’anar a cercar.
El darrer Premi València d’assaig -Alfons el Magnànim- 2021 va recaure en Cándido Polo, pel llibre Bogeria i salut mental a València. El Manicomi de Jesús (1866-1989) (IAM). Darrerament s’ha pres consciència de la rellevància de la salut mental, una qüestió molt desatesa que inclou variables personals, familiars, socials i clíniques. I que -de fet- posa en escac rutines mentals i socials, oblits i silencis. Un 25 % per cent, si fa no fa, de la població, diu la psiquiatra Paloma Lago (LV, 17-12-2021), “patirà un trastorn mental”, i el 2% un trastorn greu. Un tema altament complex, però decisiu. Cándido Polo -psiquiatre i gran coneixedor del rerefons històric de l’atenció a la salut mental a València- fa una aproximació a la qüestió a partir d’un estudi de cas, el Manicomi de València, que fou desmantellat, quan una onada de democràcia i humanitat va impactar en una societat refractària. Un llibre fonamental per a conèixer una història (i una realitat) incòmoda, però punyent.
Per la seua banda, Ciutat i política. De la ciutat desitjada a la ciutat possible (Universitat d’Alacant), a cura de Ricard Pérez Casado i Josep-Antoni Ybarra és un volum inesperat. Però essencial. Una de les sorpreses que dona el País. Estem molt malament, però si a Alacant publiquen un llibre com aquest, encara hi ha fe a Israel! Una reflexió analítica sobre el fet urbà, amb textos d’Ybarra, Pérez Casado, Sorribes i Joan Romero, i capítols específics sobre Bunyol, Castelló, Elx, Ibi, Oriola, Paterna, Petrer, Sogorb, Utiel, València, La Vall d’Uixò, Villena, Vinarós i Xàtiva. Ben editat i ben elaborat, informacions de primera mà i anàlisis detallades sobre la realitat primària de la vida de les persones, que es descabdella a les ciutats del País.
Un llibre que caldria ponderar és Llorente i Blasco Ibáñez, entre la política i la literatura (IAM), d’Antoni Ferrando. Els punts de coincidència i de discrepància entre els dos tòtems valencians expliquen encara coses. Una dialèctica infernal que no incloïa un desenvolupament cultural coherent a partir del valencià i que exigia, per tant, una síntesi superadora i radical. Alguna cosa de tots dos, sí, però també moltes de cap d’ells, perquè les coincidències que condemnaren durant massa temps el País a l’autonegació eren notòries. Antoni Ferrando proposa una lectura intel·ligent i documentada que ajuda a replantejar el debat sobre la llengua i la cultura del País. Per cert, que Antoni Ferrando ha publicat recentment, com a editor, un llibre magnífic: Pere Maria Orts i Bosch. Mirades al passat, memòries del present (Afers-AVL), i com autor el volum Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat (PUV). Una obra cabdal. No fa molt, Antoni Ferrando es va jubilar i passà a la condició de professor emèrit de la Universitat de València. Els seus companys acadèmics el varen honorar amb el volum Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando (PUV), a cura de Vicent J. Escartí, on -seguint la vella tradició europea dels Festschriften- un seguit d’investigadors aporten treballs en sintonia -propera o llunyana- amb els interessos acadèmics de l’homenatjat, i també treballs sobre la seua obra. Alguns son de bon llegir. ¿Caldrà insistir en la vàlua intel·lectual, acadèmica, científica, cívica i humana, del tot extraordinària, del professor Antoni Ferrando i en la importància de la seua actitud pacient i dialogant, però ferma, en moments molt difícils?
Fruit encara de l’Any Carmelina és el volum a cura de Joan Borja i M. Àngels Francés Des de les fronteres del silenci. Aproximació crítica a l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas (AVL), amb aportacions d’escriptors i investigadors que il·luminen des de totes les perspectives la figura, la vida i l’obra d’una gran autora feliçment recuperada.
València, capital mundial de l’antiturisme (Austrohongaresa), de Kenneth Tynan, traducció d’Eugènia Bayarri i pròleg de Francesc Bayarri, és una recuperació oportuna, una proposta excel·lent de lectura divertida, que diu coses i estimula el debat, sobre una qüestió clau: el desbordament turístic i les estratègies davant un fet tan funest.
Un llibre sui generis -al qual caldrà prestar l’atenció deguda- és Mis días en México. Diarios (1939-1953) (Renacimiento), de Manuela Ballester, una gran edició dels diaris inèdits de l’artista valenciana companya de Josep Renau, que fa 921 pàgines. Testimoni de l’exili i també d’una dona immersa en totes les contradiccions, familiars, polítiques i personals, al costat d’un creador coratjós i alhora de tarannà més aviat difícil, com Renau. La curadora o editora, Carmen Gaitan Salinas, malaguenya i professora a la Complutense de Madrid, ha fet sens dubte una gran tasca, que inclou una Introducció de més de 80 pàgines. Però ha traduït al castellà els dietaris que estaven en valencià. Amb la qual cosa ens ha “furtat” una peça patrimonial que seria per a nosaltres del més gran interès.
Un altre llibre que mereix tractament a banda in extenso, i espere fer-lo més endavant, és Ecología e igualdad (Tirant lo Blanch) d’Ernest Garcia, una recerca de gran alè que tracta dels debats inicials (entre la Il·lustració i el positivisme del XIX) sobre els límits del creixement econòmic i demogràfic de la humanitat en un context de recursos limitats. Un recorregut apassionant per les idees de Condorcet, Godwin, Malthus, Kropotkin, Marx i Engels, els marxistes... que il·lustra un debat que a hores d’ara ha pres noves dimensions i una urgència evident. Genealogia intel·lectual ben resolta, un llibre de gran solvència acadèmica, que mostra que els debats essencials tenen sempre arrels profundes.
Finalment, Notícia del País Valencià (Balandra), de Josep Sorribes i Nèstor Novell. Els autors de la magna obra Nou viatge pel País Valencià (PUV, UA, IAM), en dos volums, publicada el 2017, tornen a la càrrega, es podria dir, amb un volum de 578 pàgines, de tall enciclopèdic.. Si aquella era una aproximació en viu a la realitat concreta de pobles, ciutats i comarques del País, en termes socioeconòmics però també de rerefons històric i cultural, en aquest nou llibre miren de recapitular el que s’ha dit sobre el País per part dels estudiosos que s’hi han dedicat, des dels anys 60 del segle passat fins el present. És ben sabut que el coneixement del País era a mitjan segle XX encara insuficient i fragmentari. L’endarreriment afectava tots els àmbits. El desenvolupament de la historiografia i les ciències socials modernes, era nul o incipient. Les llacunes de coneixement solvent, enormes. Hi havia bona voluntat, això sí, per part dels cronistes, erudits locals, i afeccionats en general. Fins i tot alguns llibres o patracols notables. Però el panorama efectiu, lligat a les exigències d’una societat moderna, d’estudis metodològicament ben enfocats, era precari. Encara calia recórrer com a exemple valuós a les Observaciones de Cavanilles, un llibre del segle XVIII... En poques dècades la recerca en economia, geografia, sociologia, història, filologia i antropologia ha fet un salt de gegant. L’imperatiu fusterià de “conèixer-nos”, compartit amb Vicens Vives, va ser escoltat i assumit per un seguit de generacions d’estudiosos, que han donat fruits decisius. En aquest llibre se’n troben les claus, el registre, l’índex, la valoració escaients. Un bon treball d’aquest tàndem d’economistes humanistes -és a dir, economistes polítics ajustats a la tradició clàssica de l’economia- atents a la realitat canviat i a les necessitats del País, que fan un recorregut extens sobre les aportacions en el terreny de l’economia, la història, la identitat, la cultura i la identitat nacional del País Valencià, de manera que donen compte de la revolució cultural o de la “revolució tranquil·la”, com diu Toni Mollà, manllevant una expressió encunyada al Quebec, que va experimentar el País a partir dels anys 60, i fins ara,
Per acabar recordaré, encara, alguns títols més, que caldria tindre presents: Papers de l’observador (Afers-AVL), recull de textos de Joan F. Mira; l’edició per Antoni Martí Monterde dels escrits de Josep Pla sobre motius valencians, Hem d’acostar-nos més a València (Tres i Quatre); i molt destacadament Els còmplices, notes sobre l’ordre sord de la literatura (Viena) d’Enric Iborra, un altre lliurament d’aquest mestre de la lectura. També, perquè formen del panorama que tracte d’esbossar, uns quants llibres en els quals jo mateix -i ja em disculparan- hi he tingut una implicació directa: Leo Löwenthal, Escrits contra el feixisme (Tres i Quatre), Emili Gómez Nadal, 1907-1939 (Fundació Josep Irla), i el volum col·lectiu País Valencià, present i futur (Afers). De matèria per a llegir i reflexionar, així doncs, no en faltarà!
0