L’edició en català es multiplica. Un doll de novetats en narrativa, assaig i poesia, reedicions de clàssics propis i universals, traducció sistemàtica d’obres que triomfen en el maremàgnum literari contemporani, poesia, teatre, biografies, història, llibres polítics. Hi ha on triar, on garbellar. Una oferta cada vegada més present. Només cal saber buscar.
Tanmateix, es pot observar un biaix que resulta, certament, entenedor, però que d’alguna manera és problemàtic. El predomini aclaparador de la literatura de creació. I d’una literatura -se se’m permet- que fàcilment el pas del temps codificarà com a menor. No és cap drama, al contrari. Benvinguda la literatura d’expressió, de testimoniatge, de retrat més o mes corrosiu dels moeurs actuals, generacionals o no, i d’elaboració dels diversos dols que imposa la vida moderna. També les narracions que tenen com a motiu assenyalar tal o tal fragment de realitat o d’experiència personal o de relació amb la terra, el paisatge i la gent. I així successivament: el panorama de la literatura no conceptual o no discursiva en català és esponerós. I predominant. Té la seua lògica, evidentment.
Ara bé, una cultura tan aclaparadorament literària té un problema. S’ha explicat reiteradament -i Gabriel Ferrater ho va recollir en un article justament famós, “Madame se meurt” (1953)- que Paul Valéry va fer una conferència a Barcelona, anys 20 del segle passat (el 1928 concretament), i va apuntar que una literatura basada exclusivament en la poesia no s’aguanta. Li passaria com a la cultura provençal o occitana, limitada a la cosa trobadoresca. La poesia podia ser culminació d’una cultura, no la base. Calia prosa. En totes les dimensions del terme. D’ací, d’entrada, una important reacció i l’aposta per la novel·la. O per la prosa d’idees, com va fer Joan Fuster quan deixà enrere la condició de poeta. El periodisme, el memorialisme, l’obra enorme de Josep Pla, l’assaig incipient, foren decisius en la conformació del català modern, com ha remarcat amb raó Antoni Martí Monterde.
Han passat dècades, molts anys. A hores d’ara la novel·la “triomfa”, però justament l’assaig, el pensament, no acaben de trobar el seu lloc. No és que siga deficitari, és una altra cosa. Es podria debatre si l’assaig, el pensament, no troben el seu lloc pel costat de l’oferta, de la demanda o de la recepció. O de tot alhora. Ara bé, un fet bastant significatiu, al meu entendre, és que fallen els mediadors necessaris. El problema és general, universal, en l’era de la interconnexió instantània i de la fatiga lectora, però entre nosaltres presenta matisos privatius.
Dit breument. Sí que s’escriu i es publica assaig en català, i molt. Però en general cau en el buit. L’espai que dediquen els mitjans de referència -i tota mena de mediadors culturals- a l’assaig, al pensament, és mínim i probablement decreixent. No passa només en el nostre context. Temps era temps, la cultura discursiva, la teoria, la història, la política, la filosofia, mereixien espai i respecte. Avui han de pagar el peatge a la fama, la imatge, i si pot ser l’escàndol encara millor. Segur que se’n trobaran excepcions i exemples en sentit contrari. Encara alguns llibres d’història per exemple troben ressò, si el tema pot tenir lectures lligades a l’actualitat. No faig afirmacions absolutes, només constate tendències.
En un context així, i perquè no és un fet que passa tots els dies, cal saludar iniciatives com “La Blanca”, la nova col·lecció de pensament d’Edicions 62, que inspiren Jaume Casals i Josep Ramoneda. Podríem parlar també d’Arcàdia, del Tigre de paper, de la Biblioteca de Pensament Crític de l’editorial Afers, i de moltes més coses en aquest mateix sentit, com ara col·leccions de Pagès, Ela Geminada, Lleonard Muntaner, Fragmenta, Tres i Quatre i així successivament. Un símptoma de bona salut. Realment, a hores d’ara entre clàssics i contemporanis, la dieta de lectura d’una persona en cerca d’orientació es podria nodrir en bona part en català. No del tot, ni de bon tros, perquè falten per traduir molts clàssics del pensament, sobretot del segle XX -per exemple: La gran transformació de Karl Polanyi, El totalitarisme de Hannah Arendt, Mímesi d’Erich Auerbach, La societat oberta i els seus enemics de Karl Popper o La idea del nacionalisme de Hans Kohn-, com he apuntat en alguna ocasió. Però des dels anys seixanta del segle XX fins ara s’ha fet molt de camí, i cal reconèixer-ho així, per a una cultura sense estat. Hi ha hagut sortosament moltes iniciatives editorial orgàniques (com la Biblioteca del Pensament Modern d’Edicions 62 o Textos filosòfics) o no orgàniques, és a dir, disperses però escaients.
La Blanca s’ha estrenat amb tres volums que responen a la seua triple consigna: interès, qualitat i rigor. La nostàlgia, de Barbara Cassin; Un nou canvi estructural en l’esfera pública i la política deliberativa, de Jürgen Habermas; i La condició humana, de Hannah Arendt, son títols contundents, una bona tarja de presentació. Tres traduccions: del francès (Jordi Martín Lloret), de l’alemany (Lola Fígols) i de l’anglès (Oriol Farrés). El clàssic de Hannah Arendt ja s’havia publicat a l’editorial Empúries el 2009. Aviat més títols, originals en català.
La nostàlgia, la Heimweh en alemany, dolor pel record de la llar pairal o la pàtria, és un assaig molt bonic, filosòfic i filològic alhora. Comença de manera força personal, explicant el lligam de l’autora amb l’illa de Còrsega. Què ens lliga als llocs, d’on no som originaris? És una pregunta molt humana amb vessants filosòfiques, que es farà molta gent al món tan mòbil d’avui. El món dels emigrants, els desplaçats, els refugiats, els nòmades digitals, els viatgers permanents, els Erasmus que s’hi queden... On ens trobem “a casa”? Diu Barbara Cassin: “Sembla que torni a casa, però no és casa meva. Potser perquè jo no tinc casa. O... perquè és quan no soc a casa que tinc més la sensació de ser a casa”. A partir d’ací, un viatge pel món d’Ulisses i el retorn Eneas i la nostàlgia a l’exili, i la vivència de Hannah Arendt de la llengua com a pàtria. Món clàssic i món contemporani. Hannah Arendt, exiliada, deportada, refugiada, privada de la nacionalitat alemanya, jueva apàtrida, nacionalitzada nord-americana, mantenia malgrat tot l’alemany dels orígens com a recer: la llengua en què es sentia a casa. Una qüestió en què -em sembla a mi- vorejava un abisme (l’essencialisme)... Aquest llibre tracta de tot això i de molt més. Fa pensar. Un llibre que recupera el gust per la filosofia o, millor, per una certa manera de filosofar.
Pensar, o ajudar a pensar, és la comesa de tota la vida de Jürgen Habermas, un dels grans referents de la consciència democràtica a Alemanya i a Europa. Ben passats els 90 anys, vet ací un llibre reptador, que reprèn el tema del clàssic Strukturwandel der Öffentlichkeit (1962) que tractava de les mutacions de l’esfera pública com a conseqüència de l’auge dels mitjans de comunicació de masses. Però ara l’esfera pública es veu alterada, trasbalsada, transformada, fins a límits insospitats pels mitjans digitals i les plataformes. Què en resta d’una esfera pública de deliberació col·lectiva i civilitzada? És la qüestió. Un dels temes del nostre temps. Les observacions de Habermas son, com sempre, fonamentades i estimulants. Benvinguda aquesta traducció, tan útil. Per cert, el clàssic anterior aparegué també a Barcelona el 1981, en traducció d’Antoni Domènech, a l’editorial Gustavo Gili (col·lecció MassMedia) amb el títol Historia y crítica de la opinión pública. La transformación estructural de la vida pública. I fou bastant influent. Amb un retard de vint anys. Aquesta vegada, només d’un any, perquè l’original alemany es va publicar el 2022.
Finalment, La condició humana, de Hannah Arendt, un llibre del 1958 que tracta de la vita activa, que considera que inclou tres dimensions humanes fonamentals: el treball, l’obra i l’acció. Una molt interessant disquisició sobre la humanitat de l’home, quan tot invitava a posar en dubte questa mena de conceptes. La Hannah Arendt més filosòfica, que alguns han considerat no tan estimulant com la pensadora política. Només per això, per posar en dubte aquesta mena d’avaluacions, ja val la pena submergir-se en aquest volum, on sense cap mena de dubte hi trobarem il·luminacions sorprenents. Sobretot referides a l’espai públic, respecte del qual Hannah Arendt va fer consideracions substancials. Imagine que aquest llibre de 437 pàgines seria un material fantàstic per a llegir i comentar en una classe de filosofia o humanitats. Per a conèixer de primera mà el pensament d’una protagonista intel·lectual del segle XX -que el va viure i patir a fons- i per a educar la ment en el refinament argumental, lligat a l’herència de segles d’esforç humà inspirats en el sapere aude.
Tot això, en la nostra llengua, la llengua de Ramon Llull i Ausiàs March -aquell “dialecte de llauradors i artesans” que menyspreava i descartava don Miguel de Unamuno en 1919 a València-, que es demostra una vegada més -després de tant de treball de depuració i enriquiment a partir de l’únic Fabra de què ens podem fiar (Pompeu)- útil, flexible, eficient, elegant. I pensar que alguns la voldrien, encara, degradar a patois casolà i inservible, prescindible... Una raó de pes per a posar-nos alerta.
1