L’expressió “superioritat cultural” no m’agrada gens, però té un punt esclaridor, eloqüent. Tenim horror a la idea mateixa de “superioritat”, perquè som radicalment i apassionadament igualitaris. I tanmateix... L’expressió, en el fons, vol dir alguna cosa i concretament una cosa en principi tan innòcua com estar informats, estar assabentats. Connectar tant amb la història de la cultura, en tota la seua extensió, com amb els corrents contemporanis, amb l’activitat dels creadors, el magma difús de la gent de l’art i la cultura, de tal manera que serà difícil que els despistats, els espavilats o mal intencionats, ens entabanen.
És l’única manera, al capdavall, de fer una aportació important. Res d’afeccionats, somiatruites o aprofitats que en nom del “partit” o del “país” -o qui sap què- et volen vendre allò que tenen i que no troba eixida pels seus propis mèrits o qualitats, perquè son inexistents.
Els gestors culturals prou saben amb quina energia han de defensar-se’n. Els de dretes i els d’esquerres. Però uns haurien d’estar millor equipats que no altres. L’esquerra té -o ha tingut històricament- en les nostres coordenades un plus de competència cultural. Amb bones raons. La dreta tradicionalment era reaccionària i feixistoide o més aviat lamentable (tipus Vizcaíno Casas), ignorant (tipus Lizondo i Rita Barberà) o pretensiosa i fal·laç (tipus Esteban González Pons i un llarg etcètera). Després hi ha una gran galàxia de confusionisme, en la qual la barreja és molt considerable -i trista. Hi entren noms variats que emboliquen que fa fort -tant com poden- i promouen, malauradament, la mediocritat ambient. Generalment, tendeixen al clientelisme o a la megalomania. Treballen pro domo. Exemples? Molts, un altre dia en podríem parlar.
L’esquerra -l’esquerra seriosa- és una altra cosa. Tingué moments del més alt reconeixement, en la història recent valenciana, amb el conseller socialista Ciprià Ciscar, que va crear l’IVAM segons el plantejament conceptual de Tomàs Llorens, i amb la IVEI, l’ànima de la qual foren Mario Gracia Bonafé i Josep Picó. També tingué un punt culminant el 1987 amb la commemoració del Congrés d’Escriptors per a Defensa de la Cultura del 1937... Després hem anat vivint d’això. La darrera etapa botànica no ha estat massa esplendorosa. En podríem parlar. Un altre dia...
L’IVAM i la IVEI varen desquadrar esquemes consagrats. Tant que posaren molt nerviosos els fervents -o fervorosos- de la rutina secular, a dreta i a esquerra. Estaven al dia -connexió amb Europa i el món. Tant en el terreny artístic -on també hi tingué un gran paper la Sala Parpalló amb Artur Heras- com en el camp intel·lectual, de les idees, de la cultura en el sentit més ampli. Ho varen fer possible els seues protagonistes, sí, però també polítics aleshores molt joves amb amplitud de mires, tot i les crítiques a posteriori (o simultànies), com ara l’esmentat Ciprià Císcar, Joan Lerma, Manuel Girona, Clementina Ródenas, Antoni Asunción, Andreu López, i alguns altres, de l’època més creativa del PSPV-PSOE. Una època que s’apagà lamentablement.
La voluntat de connexió amb el mon exterior i en primer terme amb l’Europa que ens havien amagat o segrestat durant llargues dècades, hi era molt present. Jo mateix vaig viatjar sovint a la Fira del Llibre de Frankfurt per a “importar” idees, llibres, catàlegs, contactes, propostes, plantejaments... Mario Garcia Bonafé, director de Publicacions de la IVEI, va ser un element motor i orientador absolutament cabdal. Era una persona molt singular? Sí, i tant! Com si no, podia fer aquell paper? Encara me’n recorde del Manuel Vázquez Montalbán que em lloava, sorprès i admirat, el catàleg de llibres de la IVEI! Mario -que venia d’Alcoi- havia viscut tota la postguerra i havia acumulat una cultura literària i de ciències socials, sobretot en història, fabulosa. Historiador de l’economia, professor a la Facultat d’Econòmiques, lector impenitent, esperit crític, no s’empassava mai cap roda de molí, ni de lluny acceptava cap broma anticultural o escassament fonamentada. El terror dels mediocres! Mario és a l’origen de les millors coses que s’han fet, en el terreny editorial i cultural, en aquest país. Biografies de Mario Praz, de Baudelaire, Stendhal, René Char, Hermann Broch, o Malraux, els diaris de Musil, el llibre de converses amb Leo Löwenthal... Una manera d’absorbir acceleradament assignatures pendents de la cultura que ens calia i que ens havien negat. Venia del socialisme, del valencianisme fusterià, però era -i és- radicalment independent, i lúcid, no combregava amb res. Havia viscut uns anys exiliat a Nova York. Va promoure uns monogràfics espectaculars a la revista debats sobre Nova York, Berlin, Praga, o Alexandria... Una comesa increïble tenint en compte les limitacions heretades.
L’esquerra només guanya si té una certa superioritat cultural. Si sap situar els problemes i situar-se al món. Si identifica les coordenades dels canvis socials i culturals, si comprèn de què va, si entoma els reptes econòmics, polítics, socials i vivencials. I la premissa de tot això és una bona informació. Una informació destil·lada del magma d’incitacions, de la confusió ambient. La revista debats va fer durant uns quants anys aquest paper. Després fou absorbida pel forat negre la de la confusió i de la inòpia, en mans d’uns confusionaris. No ha tornar a ser el que fou, el que hauria de ser.
Si no té aquest element cultural seriós i profund, l’esquerra -i un valencianisme que sovint es despista- va a la deriva i es veu desbordada per una dreta que disposa de grans mitjans, per bé que la cultura no és el seu fort. Més aviat, al contrari. Perquè la dreta, si toca, sap ser “gramsciana”. Ho té clar. Però més que gramsciana és confusionària, tot li fa el pes. Pot confondre el més avisat. Per bé que, en general, segueix el corrent comercial devaluat d’una certa subcultura, en la qual els best-sellers, els premis Planeta, els llibres sobre reines, princeses, fantasmes, celebrities o influencers, la història ficció i altres subproductes, tenen gran predicament i presència a El Corte Inglés o a la Casa del Libro. Llocs on els còmics, el manga, els llibres d’autoajuda, d’espiritualitat, o de cuina, hi ocupen espais creixents. El llibre en general gaudeix de bona salut. El llibre de cultura, caldria veure-ho...
A hores d’ara hi ha bones i males notícies. La revista L’Espill que publica la Universitat de València continua amb tota la vitalitat -n’acaba d’aparèixer el número 70 (amb un monogràfic titulat “El poder de les idees”)- i es reforça amb la incorporació de noves veus, de gent més jove (Ferran Archilés, Anna Esteve, Anna Moner, Mireia Ferrando, Laura Peris), alhora que cal constatar l’esforç que s’està fent en la vessant de l’accès obert als seus continguts -dels números anteriors. Es manté l’edició en paper, que és crucial, fonamental. La revista Afers ha arribat al número 99 (amb un dossier sobre “Historiografia emergent”) i l’editorial del mateix nom entra en la llista de les més prestigioses elaborada pel CSIC, igual com PUV, Pre-Textos o la Institució Alfons el Magnànim.
La cara negativa, entre altres coses que podríem invocar ací, en seria la desaparició de la revista L’Avenç, una revista històrica. De Barcelona, sí, però en la qual molts valencians, com a col·laboradors o lectors, hi han tingut una participació gens menyspreable. Una notícia nefasta que mou a la reflexió, perquè tot va lligat.
0