Això es posa... interessant

Interessant no vol dir desitjable, ni de bon tros. Ni tranquil·litzador, quan estan en joc coses que poden amenaçar un bé molt preuat, però sovint poc atès -es dona per descomptat- i que s’enyora quan es perd. El proverbi xinès -quatre-mil anys d’història, poca broma!- és eloqüent: guarda’t de viure temps interessants...

Les diferències polítiques es poden resoldre mitjançant el diàleg i la deliberació, amb bona voluntat compartida, i ganes de no trencar baralles. Amb eleccions netes i disputades, i respectant-ne el resultat, és a dir, no considerant “il·legítim” el qui no t’agrada (sempre que no es conculquen les llibertats i els drets humans reconeguts per l’ONU).

També es poden resoldre a través de grans daltabaixos, enfrontaments i garrotades èpiques. Al solar hispànic havien abundat més que res al llarg dels segles XIX i XX, en la modernitat, aquestes darreres -les guerres carlistes, la guerra civil, les dictadures, la repressió. Durant una temporada parcialment feliç i bastant prolongada semblava que tot això havia passat a la història. Però esdeveniments recents ens han tret de l’ensomni, o almenys han posat en guàrdia un segment ampli -de la dreta civilitzada al centre i a l’esquerra, el 80%/85%- de l’opinió...

Com si tornàrem enrere en el túnel del temps, darrerament ens han alarmat -i tant!- cartes col·lectives, i no diguem ja xats tavernaris, que demanaven afusellar 26 milions de compatriotes (!), incloent xiquets, d’uns ex militars que no s’amaguen gens dels seues designis para-colpistes. I que de bell nou voldrien fer de contrapunt polític, i donen a entendre que parlen en nom dels seus companys en actiu, que no ho fan per estricte imperatiu legal, que si no....

Talment com al llarg d’una trista història de “pronunciamientos”, temptatives, cartes col·lectives, Juntas Militares, africanistes, sanjurjadas, intervencionisme castrense i colps d’estat.

¿Però no havíem quedat que la democràcia a Espanya estava consolidada? ¿No havíem convingut que som a l’Europa unida i democràtica , a l’OTAN i no a l’Amèrica Llatina del militarisme i la inestabilitat crònica, potser una herència enverinada, que ja podem intuir d’on prové?

Però és que el panorama és francament pertorbador. I no tan sols per la pandèmia de la Covid-19, que tanmateix destarota el personal en la mesura que interromp la marxa normal de les coses i és causa de greus perjudicis morals i materials. Tampoc per la crisi econòmica consegüent que genera evidentment malestar, però que resulta tanmateix pal·liada gràcies a la inserció en la Unió Europea, a les mesures del Banc Central Europeu, i a l’expectativa del Pla de Reconstrucció de la UE, que consigna 140.000 milions d’euros a projectes que podrien presentar els agents econòmics públics i privats d’Espanya. L’economia té un fort component de volatilitat i d’expectatives. Per aquest costat, la pertinència a la Unió Europea és més que mai un ancoratge essencial, que seria convenient valorar com cal. La pertorbació de fons, així doncs, no ve de la pandèmia o de l’economia, tot i que també, almenys en part. Ve sobretot d’una altra cosa.

I no es pot amagar. L’any 2020 ha estat l’any de la pandèmia, sí, però també l’any del descrèdit radical de la Monarquia. Sense pal·liatius. La successió de revelacions -Corina, les targetes opaques, els diners amagats a l’illa de Jersey, a Suïssa o a Panamà- sobre activitats al marge de la llei de l’anterior monarca han estat absolutament devastadores. Fins i tot els monàrquics de pro no saben on amagar-se. Però aquest home, Juan Carlos de Borbón, el patró del Bribón, què s’havia pensat? Podia fer i desfer en la seua vida privada, això era cosa seua. No li importa a ningú, o una mica sí, ben mirat. Vist des de l’hedonista vessant mediterrània, tanmateix, res a dir. Ja s’ho faran...

Però defraudar a Hisenda, fer actes il·legals, cobrar comissions multi-milionàries, ves a saber a canvi de què (perquè ningú regala milions sense contrapartida), tindre diners amagats en paradisos fiscals, i haver fet discursos reiterats, any rere any, la nit de Nadal, proclamant amb tot el rostre que “la llei és igual per a tots”, i que “ningú està per damunt de la llei”, això -si som sincers- supera tots els llindars de la hipocresia i el descrèdit personal i institucional. Es pot separar persona i institució? Fins a cert punt sí, però tampoc no massa. Les institucions no són res, les encarnen persones, i les contaminen. El dany a la institució ha estat probablement irreparable. O en tot cas d’una gravetat extrema.

I això afecta directament l’arquitectura institucional d’Espanya. Com l’aluminosi a l’estructura d’alguns edificis, aixecats amb materials de mala qualitat, sense els controls adequats, cosa que sovintejava precisament a l’època franquista, quan es feien diners fàcils. No és poca cosa. Hi ha motius molt seriosos de preocupació.

Certament, tenim motius amb escreix, raons en abundància, per demanar la República, un referèndum, un canvi ara mateix de la forma d’estat o de govern, un canvi de règim. Però, hem pensat el que tot això implica? Les forces adverses que activaria? Tirar pel dret. La via unilateral, a Catalunya o a Espanya, té la seua cara i la seua creu. Cal apamar les coses, tindre mirada històrica. Saber quin terreny trepitgem. Perquè de drames, ja n’hem tingut massa.

Juan Carlos, al capdavall, fa una mica de pena. Arrambat a Abu Dabi, una destinació horrible, segurament no tornarà per Nadal. I ja és molt gran. Però té prehistòria. Si se’m permet, contaré una anècdota. A final dels anys cinquanta/principi dels seixanta, el meu germà Jacobo -que amb el temps faria tasques docents amb la molt més sòbria reina Sofia- compartia un snype -una petita barca de vela- al Club Nàutic de València amb Fernando Simó Terol, el germà de l’enyorada Trini Simó. Hi havia una competició. Vingué el príncep Juan Carlos, molt jove llavors, i els van advertir: si teniu ganes de córrer, deixeu-lo per un altre dia, “ha de guanyar” ell... Potser aquesta ficció perpetuada i augmentada va ajudar a la sensació d’impunitat. Persona o institució?

Temps interessants? Sí, potser sí. Però tot sospesat, millor no. Potser més endavant, ja veurem. I ja se que queda molt millor la postura de principis, profètica i suposadament radical. És més estètica, té molta millor premsa. Però mira, no. Dixit et salvavit animam meam...