“Los catalanes, con eso de que lo suyo es lengua...”

Em sembla que al dietari El vertigen dels dies (L’Avenç) -on consignava, el gènere és obert i generós, idees i reflexions, records i episodis formatius- hi vaig fer referència als estius amb la branca castellana de la meua família. Sí, ma mare era de Madrid (tot i que nascuda el 1913 a València, per contingències professionals del seu pare ferroviari). I tenia una germana, casada amb un falangista camisa vieja de Valladolid que no havia tret rèdits del seu estatus de vencedor de la guerra, cosa més aviat estranya, que deia molt al seu favor. Era un feixista de por, però en el fons bona persona. Una contradicció? Sí, però la vida és pura contradicció...

El cas és que la meua tia Maria Luisa, que havia festejat abans de la guerra amb un fundador de l’Opus que fou assassinat pels “rojos”, de tant en tant deia coses. La família castellana, la de mare, eren de dretes, molt. L’avi, un alt empleat dels ferrocarrils (els Caminos de Hierro del Norte -era de capital francès: Chemins de Fer- , després integrat a la RENFE), havia simpatitzat -veges tu!- amb Renovación Española, l’extrema dreta monàrquica alfonsina. La meua família paterna, en canvi, eren valencians, d’esquerra moderada, republicans, i moderadament benestants. Més que l’altra branca... A sa casa hi entrava El Mercantil Valenciano, i el meu avi, que havia fundat una empresa, tenia l’obra completa de Blasco Ibáñez, que vaig heretar, en l’edició enquadernada en color marfil de Prometeo.

Els estius, lents -primera meitat dels seixanta- a Robledo de Chavela (a la Colonia de la Estación, més concretament), donaven per a molt. La família materna hi tenia una gran casa i xalets al voltant, que llogaven. Els cosins passàvem allà setmanes o mesos a l’estiu. En guarde un gran record. Tret d’alguns detalls. Hi vaig anar des dels 10 fins el 15 anys. Estius castellans, que ampliaven la perspectiva.

Un dia vaig fer un comentari ingenu però mordaç sobre un personatge del règim i el meu oncle s’ho va prendre molt malament. Un altre dia ma mare, que de vegades -poques- venia, va ironitzar sobre el règim franquista (cosa normal a l’ambient de València) i el meu oncle no li va dirigir la paraula en un mes. Però un dia la meua tia va criticar els catalans, no sé a sant de què. I va dir una frase que se’m va quedar gravada: “Los catalanes, con eso de que lo suyo es llengua...”!

Primers anys seixanta. Una senyora de Madrid, que vivia a Valladolid. Criticava els catalans... com era hàbit inveterat. “Con eso de que lo suyo es llengua”. Lo suyo? Brutal el rerefons mental d’aquesta frase. El català no era “lengua”. Què s’havien pensat? L’única llengua que podia concebre ella era el castellà! “Lo suyo”... en què pensaria, en un barboteig, una cosa insuficient i maldestra? Com el que els romans, amb menyspreu infinit, arribaven a entreveure en els bàrbars, que no sabien parlar llatí? Els catalans, què s’havien pensat!

Però què sabria aquesta bona senyora, que era la germana de ma mare, del català? Que li havien explicat? Tota la vida havia viscut a Madrid i a Valladolid, en un ambient granític d’una dreta sense escletxes. (L’única escletxa, si de cas, érem nosaltres, la part valenciana, però havíem de callar.)

Son frases, idees, que se’t claven molt endins. Unes expressions que vas madurant i re-elaborant, i recordant, i que a la fi et fan veure-hi clar. Els castellans tenen aquesta mentalitat. Comparteixen un nacionalisme furibund de caire opressor basat en la llengua, que entenen com l’única autoritzada. Castella es va fondre en Espanya, hi va aportar la llengua, el castellà, i a canvi ha usdefruitat tots els rendiments d’un Estat expansiu, per bé que a partir del 1898 i del 1953 (independència del Marroc) limitat a la Península (i les illes adjacents). Usdefruitat en sentit estricte: desenes, centenars, milers de càrrecs, “empleos” i oficis, en tots els escalons i escalafons de la burocràcia civil i militar de l’Estat espanyol. Poca broma! Bidells, ordenances, auxiliars, conserges, funcionaris de tota mena, periodistes de l’Agencia EFE i de la premsa del Movimiento, oficials i caps de les forces armades, policies (també de la BPS),  empleats als Sindicatos Verticales i a Regiones Devastadas (posteriorment assumits pel Ministerio de Cultura fins la jubilació), magistrats del Tribunal de Cuentas del Reino, directors de l’Instituto de Cultura Hispánica, i de Cuadernos Hispanoamericanos, de milers -milers!- d’endolls improductius i redundants, sobrers, de tota mena que des de les perifèries ni ens imaginem. Per això, ara, s’esveren davant els requisits lingüístics, on n’hi ha. No hi ha dret! Havíem guanyat una guerra, totes les guerres!

Espanya no és cap enigma històric. És un fet, una realitat històrica com qualsevol altra. L’altiplà nord del Duero/Douro -la submeseta norte- en fou el fogar, territori de fusió entre bascos que s’estenien cap al sud i autòctons. Sembla que l’origen del castellà és el llatí parlat (mal parlat) pels bascos... La convivència entre bascos i castellans és molt reculada en el temps. I s’admiren mútuament. El complex gallec/lleonès complica les coses, però hi quedaren subsumits, com els asturs, que es consideren reducte i guardians d’essències. Només els portuguesos -Porto Calem- se’n desempallegaren, però a còpia de batalles i violència. No els ho han perdonat, encara. Castella s’ensenyorí del solar hispànic (“Hispania”), i es va expandir cap al sud, cap La Manxa, Andalusia i el Nord d’Àfrica, les Canàries, Amèrica. Una economia -exportació de llana, teixits- i una demografia puixants (sis a un respecte de la Corona d’Aragó), que justament l’or i la plata fàcils -massa fàcils- d’Amèrica, a més de la bogeria expansionista a Europa, varen enfonsar.

La Corona d’Aragó quedà marginada de l’aventura americana. I restà encerclada i decadent, mancada d’un desenvolupament polític modern. Al segle XV ja s’havia acabat el seu cicle. Dependent i escapçada, tancada en un Mediterrani en plena crisi, que fou abismal al segle XVII.  A partir del segle XVIII les coses prengueren un altre caire. I al XIX i el XX els papers s’invertiren, però amb conseqüències gens falagueres, com bé sabem.

Vull dir que els castellans -més enllà de la limpieza de sangre i tot el tema jueu/convers/morisc, un altre capítol determinant-  tenen la seua visió de les coses, que de vegades no arribem a copsar del tot, perquè els hi projectem la nostra. Espanya és el seu gran negoci, que fon i tempera contradiccions internes. En aquest context, els no-castellans són -som- una nosa que es pot suportar -conllevar- si no estiren massa la corda, si no compliquen excessivament les coes. Si no volen anar més enllà i construir quelcom de més seriós -un País, una cultura, un quasi-Estat-  a partir dels fets primaris, com la llengua -que d’altra banda serà no-res, pura misèria, al costat de l’idioma excels per antonomàsia, que és el castellà. Com in illo tempore fou el llatí, idioma imperial. Si creuen que “lo suyo” és llengua doncs malament, perquè voldran més: això deuen pensar.

Poques vegades una mera frase, un comentari en passant, mera divagació, haurà resultat tan reveladora... Almenys per a mi, valencià a les portes de l’adolescència, perdut a l’altiplà. Però el 1966, aquell darrer estiu, m’hi havia emportat un llibre seductor, ben editat, bonic, que anava ja per la segona edició. Era Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Em va semblar convincent...