L’art de guanyar i atacar electoralment

Des que en 2007 vaig llegir No pienses en un elefante, de George Lakoff, m’he trobat pocs llibres que haja pensat: «Caram, aquesta persona sí que sap com enfocar la política d’una forma innovadora i efectiva»

El llibre que acabe de llegir, El arte de ganar, és un d’ells. Tracta sobre les estratègies polítiques en la seua complexitat. I dedica una part molt important al tema que indica el seu subtítol: Cómo usar el ataque en las campañas electorales exitosas.

Els seus autors, Jaime Durán Barba i Santiago Nieto, són uns dels millors consultors polítics d’Amèrica Llatina. Han assessorat presidents de govern, a alcaldes de grans ciutats, a candidats de partits diversos.

En la primera part del llibre es dedica a descriure les formes tradicionals de fer política en el segle XX, concretament en l’aspecte electoral. I la contraposa a les noves maneres de l’inici del segle XXI on s’enfoquen en com funciona la comunicació, els afectes, la por, l’esperança, com funciona la imatge del/a candidat/a, i un llarg etcètera d’assumptes.

La segona part del llibre descriu quan fer servir l’atac, quan no, com portar-ho a la pràctica, per què sí o no, a qui si o a qui no, etc.

Els autors utilitzen la metodologia d’estudi de casos. Fa més de trenta anys que treballen en la consultoria política, descrivint molts casos d’Amèrica Llatina.

Repassa una sèrie de mites de la comunicació política estèrils o directament perniciosos. Per exemple, allò de què sempre «La millor defensa és un bon atac.», «Si t’ataquen has d'atacar.» o «Si estàs en l’oposició, sempre has d’atacar». En la meua experiència treballant en el País Valencià he pogut veure eixes tendències improductives o perjudicials en certs partits i col·lectius d’esquerres i progressistes. Inclús m’he assabentat de regidors que estant en el govern, sense adonar-se’n, feien oposició al mateix govern!!!

També m’he trobat clients que tenen un problema amb el seu col·lectiu per què aquest pensa que estant a l’oposició ha d’atacar contínuament al govern, sense cap reflexió prèvia!!! I que ser propositiu, no toca. De cap manera!!!

Tal com expliquen els autors, resulta sorprenent entre els seus assessorats, que solen ser alts càrrecs, sovint hi ha gent que ataca per sistema, sense saber si és adequat a les circumstàncies històriques i contextuals.

Els autors plantegen el tema de l’atac, des d’un punt de vista estratègic: A qui atacar? Per què? Amb quins objectius? Per llevar-li votants a un altre partit? Per desgastar emocionalment a un adversari? En cas que siga oportú atacar, quan atacar? Com atacar? Quins objectius electorals es pretenen?

Llegint aquest llibre et pots sorprendre que alts càrrecs de països, es deixen dur per les seues emocions, en lloc de tenir una ment freda per pensar les situacions i preguntar-se què, com i per què actuar. Un pot pensar que això de deixar-se dur pels impulsos només li passa a regidors de poble.

Desenvolupar un equilibri emocional proporciona la base per tenir la ment freda i saber plantejar-se objectius. Ara bé, poca gent és capaç de desenvolupar aquesta actitud d'equanimitat amb si mateix i les seues circumstàncies. Per això l’ajuda d’un professional és molt útil per crear un tarannà de mesura i domini de si mateix.

En el llibre hi ha una frase amb un to mordaç per entendre que cal pensar la política des d’un altre punt de vista, per què l’actual no és útil: «Els humans som simis amb pretensions cartesianes.» dirigida a aquells que pensen que els electors i els polítics són racionals. En el text hi ha molts exemples de com enfocar la comunicació emocional, els càlculs electorals, etc. que sovint no es tenen en compte.

Llegint reflexionava sobre els partits que diuen que volen transformar la societat. Ara bé, si un no controla aquests aspectes d'increment sostingut dels votants per construir una base social d'hegemonia cultural, com volen canviar el sistema?

Com deia al principi, un dels millors llibres d’estratègia política que he llegit. Totalment recomanable per aprendre a fer política electoral des d’un punt de vista més fructífer.