La portada de mañana
Acceder
Exclusiva - Amazon utilizó a un hombre de Villarejo para espiar a sindicalistas
Buscar la vacuna sin cobrar por ello: "Lo fácil sería dejarlo todo"
Opinión - Cuatro estúpidos y la ilustrada de Ayuso, por Esther Palomera

Papa jesuïta i jesuític

0

En la recent visita que el president del Govern va realitzar al Palau Pontifici del Vaticà per a entrevistar-se amb el Papa Francesc, vaig comprovar el que significa “jesuític”. Francesc va criticar als que “disfressats de modernitat o de restauracionisme pretenen que la pàtria siga el que jo crec i no el que he rebut i he de fer créixer. Fer créixer la pàtria, perquè sempre es troben coartades per a això. Aquí entren en joc les ideologies: armar una pàtria amb la meua idea, no amb la realitat del poble que jo vaig rebre”. Va assenyalar que “les ideologies sectàries desconstrueixen la pàtria”. I va afegir: “És molt trist quan les ideologies s’apoderen de la interpretació d'un país, i desfiguren la pàtria”.

No pose en dubte que aquest Papa pretén un cert aggiornamento, una certa modernització de l'Església, com fera Joan XXIII convocant el concili Vaticà II. Amb les seues declaracions de respecte a la unió dels homosexuals, la seua defensa del planeta davant l'emergència climàtica, o dels emigrants, i la seua crítica al capitalisme salvatge que vivim, i al nazisme, està demostrant el seu descontentament davant el món que hem creat i que cal canviar-ho. No obstant això, aqueixa crítica a les ideologies sectàries, realitzada just en el moment que li visita el president Pedro Sánchez –el govern del qual integra ministres comunistes- és una vetlada impugnació, encara que no ho explicite: Quin sentit tindria sinó que la seua prèdica s'enfocara sobre el perill de les ideologies?”. Pense –i és la meua opinió- que amb ambigüitat, Francesc li tirava una indirecta a Pedro Sánchez. L'Església no ha parat de ficar-se en política, només que Francesc, amb mà esquerra, ho fa ben emboscat.

Aquí cal repetir dues veritats amb les que s'ha fet i es fa molta demagògia. 1r- En tota política, i en la seua aplicació a un país subjau més o menys explícitament una ideologia; i 2n- L'Església catòlica és la que ha mantingut, i manté, un sectarisme molt purificat. De fet entre els filòsofs del món antic era corrent parlar de la secta dels cristians. No cal remetre's a la seua tenebrosa història de croades i inquisicions cristianes: basta recordar les porgues i excomunions que van rebre els teòlegs i cures de la teologia de l'alliberament amb els papes Joan Pau II i Benet XVI en els últims 40 anys. És a dir, restriccions a la llibertat d'expressió i càstigs als seus propis membres. D'altra banda es propi del sectarisme creure que la seua pròpia salvació, i la de tots, està, i només està, en la conversió a la seua religió practicant un pesat proselitisme en els més recòndits llocs. També caracteritza al sectarisme, els abusos sexuals de xiquets i xiquetes, l'evasió d'impostos i negocis il·lícits, els privilegis fiscals, la repressió de necessitats psicobiològiques humanes, i el culte a la personalitat del líder del grup. Consells embene que per a mi no tinc, cal dir de l’Església.

Quant a la “ideologia” és un concepte polisèmic creat per Destutt de Tracy en el segle XVIII, i aleshores els ideòlegs es van interessar per l'anàlisi de les facultats i dels diversos tipus d'idees produïdes per aquestes facultats. Posteriorment nombrosos pensadors (Maquiavel, Hegel, Marx –sens dubte el que més va reflexionar per activa i per passiva sobre aquest tema-, Feuer, Lukács i els “frankfurtians”, Marcuse, Habermas, Quine...) van reprendre amb variats matisos aquest concepte. Ara bé, en sentit sociopolític podríem fer confluir a totes les concepcions en què les seues idees s'originen en interessos, confessats o inconfesats, i totes són igualment ideologies, perquè la veritat objectiva no existeix al punt que cada classe o generació té la seua ideologia. Contra la tesi de la fi de les ideologies (el ministre franquista Fernández de la Mora ja en 1955 ja ho va desenvolupar en el seu llibre El crepuscle de les ideologies) que des de 1980 van voler imposar neoliberals i filòsofs postmoderns, hui ha quedat demostrat que era un desig interessat més que una realitat, i més encara: és una ideologia dretana que volia emmascarar-se amb l'absència d'ideologia.

Tots els conjunts d'idees que s'articulen en una unitat sistemàtica poden dir-se ideologia. Les ideologies són sistemes de creences, idees, valors i sentiments que guien el nostre pensament a l'hora d'interpretar el món i els fenòmens socials que es produeixen en aquest. No són científiques, perquè no són falsables, però són esquemes cognitius, justificatius i prescriptius, que necessàriament configuren les actituds, creences i accions normatives de veure i transformar el món. Hui les ideologies que més adeptes sumen són el conservadorisme religiós i fins i tot fanàtic; el neoliberalisme; el socialisme; l'anarquisme; el comunisme i la socialdemocràcia (totes tenen les seues subdivisions o afigen adjectius com ecologista, feminista…) D'aquesta manera podem dir que en totes les persones subjau una ideologia. És com qui diu que és apolític: basta fer-li un qüestionari de valors i actituds davant temes i problemes concrets per a veure la seua posició política. És una impostura qui vol esqueixar a una ideologia d'unes idees i uns valors. Les ideologies postulen maneres d'actuar col·lectius i models de societat als quals s'intenten arribar. Ningú –ni una moral, ni una cultura- pot escapar de basar-se o crear una ideologia. Els partits polítics i les religions també són fills de la ideologia, tractant de portar el seu projecte de societat a la pràctica. Parteixen de la realitat per a transformar-la. Aquestes qüestions hui molts joves no les tenen clares.

I és des d'ací on arribem a corregir al Papa de Roma. Que l'Església és intrínsecament sectària ho demostra la seua història, la seua obligació de fer catequesi davant nanos que no tenen majoria d'edat i discerniment, el seu abús sexual de xiquets i xiquetes sota encobriment, el posseir una disciplina rígida i jeràrquica, el culte a la personalitat dels seus líders, la immunitat diplomàtica del Papa, la potestat de declarar dogmes, i la seua infal·libilitat. En Psicologia totes aquestes característiques demarquen la deriva sectària. L'Església continua declarant heretges als qui es van separar d'ella fundant altres esglésies. El Papa ha dit: “És molt trist quan les ideologias s'apoderen de la interpretació d'una nació”. Ha de ser per això que catòlic significa “universal”, és a dir, “que ha de comprendre i ser comú a tots”. Basta fer un repàs a l'últim  catecisme catòlic per a sorprendre's de l'ideològic, anticientífic, repressiu i fins i tot surrealista que són algunes de les seues idees. I conformen un model comportamental de societat ideologitzada com a poques. Fins i tot cadascun dels deu manaments són matisables o rebutjables hui dia.

Parem-nos en els tres que semblen més incontestables: 1-“Honraràs al teu pare i a la teua mare”: encara que el teu pare t'haja maltractat des de xiquet a tu i a la teua mare?; encara que de major t'assabentes que et van robar i els teus pares actuals van pagar per tu? 2-“No desitjaràs a la dona del proïsme”: Qui pot decidir sobre un desig? Qui li explica raonablement a multitud de persones, societats i tribus *que l'amor lliure o la poligàmia o la poliàndria són pecats? (els comportaments sexuals els ha anat acoblant la humanitat segons les seues necessitats de supervivència). Finalment, el manament que semblara intocable i que tots acceptem: 3- No mataràs”: En el Deuteronomi de la Bíblia s'enumeren nou actes en els quals és lícit matar: -“Si apareix davant vostés algú dient servirem a altres déus diferents de Yahvé, aqueix home ha de morir”; -“Si se sorprén un home ficat al llit amb una dona casada, moriran els dos”; -“Si un testimoni injust es presenta davant un altre i dona testimoniatge fals, ha de morir”; “Si un home rapta a un altre, ha de morir”; etc. Ben entrat el segle XX l’Església ha defensat la pena de mort.

És cert que el Papa León XIII la va publicar la Doctrina social de l'Església, però és de tal ambigüitat que per això diverses ideologies econòmiques o polítiques (el neoliberalisme, les dictadures) han proclamat complir amb ella (i han sigut beneïdes per papes). Aquest Papa Francesc sembla tindre bones intencions, però vulga o no la seua ideologia mai deixarà de ser sectaria. Aqueix discurs davant Pedro Sánchez era confús, dissimulat: jesuític. Ell mateix ha declarat: “Aquell que no li resa al Senyor li resa al diable”: Parlem, doncs, d'ideologies sectàries…

Etiquetas
Publicado el
2 de noviembre de 2020 - 10:27 h

Descubre nuestras apps

stats