La persistència del prejudici

Els prejudicis maten. Ho sabem bé a Europa, on recordem l'horror dels camps de concentració. Ho saben, amb el seu llarg historial de racisme, als Estats Units, que recentment va rememorar en complir-se'n el centenari la massacre de Tulsa, la ciutat d'Oklahoma on una turba de blancs va matar la llarga nit del 31 de maig del 1921 centenars de negres i va destruir les cases i els negocis de milers d'ells. Ho saben també a Galícia, on una bandada de noctàmbuls va assassinar d'una pallissa Samuel Luiz entre apel·latius de “marieta” fa poc més d'una setmana.

No han faltat teòrics anti-il·lustrats que com Johann Gottfried Herder consideraren positius uns certs prejudicis perquè “espenten els pobles cap al seu centre”, però va explicar bé Theodor Adorno en La personalitat autoritària que generen actituds irracionals i mentalitats perilloses per a la convivència. Tal com ho va definir en els anys cinquanta del segle passat el psicòleg Gordon Allport en La naturalesa del prejudici, es tracta “d'una antipatia basada en una generalització inflexible i errònia. Que pot ser sentida o expressada. Que pot orientar-se cap a un grup íntegrament o cap a membres individuals del grup”. I que acostuma a ser manipulada amb finalitats poc o molt explícites fins portar de vegades a la persecució, l'extermini i el genocidi, però que sempre justifica la discriminació d'alguna minoria. A més de la misogínia, l'homofòbia i l'antisemitisme, el prejudici és el pare de la xenofòbia i el racisme. 

Per això cal estar alerta també davant la seua utilització més banal o menys radical per part de poders religiosos, oligàrquics, militars, polítics i econòmics (no caldrà citar en aquest punt Marx, la seua teoria de l'alienació i la seua crítica de la “ideologia alemanya”). Els autoritarismes de tots els colors, l'explotació i el control social, s'han construït històricament a partir de prejudicis contra els quals han lluitat els moviments il·lustrats i d'emancipació al llarg dels segles.

La persistència dels prejudicis va lligada, és de fet la seua condició de possibilitat, a la dominació social. I s'adhereix de manera inextricable al teixit de les democràcies de masses. Persisteixen els prejudicis en la vida social i en el debat públic. D'ací la importància de la denúncia i de l'educació per a previndre'ls. Perquè, com va dir Albert Einstein, “és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

Els exemples són abundants. El cartell de Vox en les recents eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid contra els menors estrangers no acompanyats que estan sota la tutela del sistema de protecció, amb la seua manipulació grollera de les dades i la seua contraposició propagandística típicament feixista entre la bondadosa pensionista i l'amenaçadora figura de l'immigrant amb el rostre cobert, no és un assumpte menor. I es converteix en un fet més alarmant quan uns jutges són capaços d'emetre una resolució en què donen categoria de “problema social” al vomitiu plantejament.

Les dretes extremes i reaccionàries s'han mogut sempre en aqueix terreny viscós de la por i el rebuig cap als diferents i solen detectar immediatament d'on vénen els arguments que poden desemmascarar el seu joc menyspreable. Fa uns dies, la Universitat Catòlica de València, creada en l'època d'hegemonia del PP amb tota mena de suports per part del govern autonòmic d'aleshores, va celebrar l'acte d'investidura del cardenal Robert Sarah com a doctor honoris causa. El purpurat, d'origen africà, és el cap visible de l'oposició ultraconservadora al papa Francesc. I, a més de l'arquebisbe de València, Antonio Cañizares, que no és precisament un aperturista i que presidia l'acte com a amfitrió en la seua condició de “gran canceller” d'aqueixa institució privada, hi va destacar l'assistència de la plana major de Vox a la ciutat.

M'atreviria a dir que no és el fons doctrinal allò que de veritat enfronta aquest sector involucionista de l'Església catòlica amb l'actual pontífex sinó la seua escassa inclinació als prejudicis. La falta de bel·ligerància del papa Bergoglio amb aquells als qui la moral catòlica considera pecadors, la seua apel·lació recurrent a l'exercici de la misericòrdia i aquella resposta sobre els homosexuals en què es va preguntar “qui sóc jo per a jutjar-los?” resulten molt més dissolvents per als extremistes fins i tot que la defensa dels pobres i les crítiques als rics i els cobejosos. El perill per a ells és una Església compassiva, que no es fossilitze en els prejudicis. Ja va ocórrer una cosa semblant en els anys seixanta del segle passat amb Joan XXIII i el seu concili Vaticà II, que va obrir algunes portes a la modernitat i va convidar els cristians a no tindre por al món, un colp de timó contra el qual la caverna eclesiàstica i la cúria encara continuen conspirant.

La resolució del Parlament Europeu contra la llei impulsada pel primer ministre ultranacionalista Víctor Orban que discrimina les persones LGTBI a Hongria és un episodi paradigmàtic de les tensions que travessen les societats de masses per la manipulació política dels prejudicis. Fins i tot la majoria del Grup Popular en l'Eurocambra va donar suport a la retirada de fons a l'Estat hongarés per haver legislat contra els drets fonamentals d'un sector de la ciutadania sobre la base de la seua orientació sexual. No ho van fer els populars espanyols, ficats en una deriva reaccionària molt preocupant, a excepció del valencià Esteban González Pons, les motivacions del qual no anem ara a posar en dubte.

De tota manera, combatre les amenaces de qualsevol forma de totalitarisme i donar suport a la democràcia no consisteix només a garantir procediments i llibertats sinó a no baixar mai la guàrdia en el debat dels valors i en la defensa de la tolerància i d'aqueix “pensament relativista” contra el qual clamen els fanàtics.