Política i geopolítica

Europa ha de preparar-se per al retorn de Donald Trump a la presidència del Estats Units, ha avisat Heather Conley, directora del think tank nord-americà German Marshall Fund. Deu estar ben informada. Fa poc un alt comandament militar suec advertia que el que passa a Ucraïna i que els suecs (i europeus en general) veuen a la televisió, podria passar també, segons com, a casa i convé ser-ne conscients. Son hipòtesis o escenaris possibles, amb dosis variables de probabilitat. Sembla que la hipòtesi d’un retorn de Trump no és remota.

¿Però per què hauria de tornar a ser president Trump, tot i la seua acreditada incapacitat i conducta pertorbada i delictiva? Hi ha diverses explicacions possibles. Una és geopolítica. Trump podria ser l’instrument per a una reorientació global -ja insinuada en el seu mandat anterior- de la política nord-americana al món. Estats Units pateix la síndrome del declivi, de la fi de l’hegemonia imperial, i no sap avenir-se. Aquestes obsessions de vegades condueixen a opcions extraviades.

Des d’una certa òptica, l’amenaça global per als Estats Units vindria de la Xina, nou poder ascendent amb moltes ganes de rescabalar-se de la decadència -viscuda com una humiliació- que va patir al segle XVIII i sobretot al XIX, quan va perdre el tren de la modernitat científica i industrial. El pitjor escenari per a Estats Units seria una aliança -a hores d’ara prou efectiva- entre Rússia i la Xina. Es tractaria de desactivar-la, de restaurar la connexió i l’amistat amb Rússia (que seria benvinguda a Alemanya), encara que siga al preu de sacrificar Ucraïna. De sacrificar la seua integritat territorial i cedir a Rússia el Donbas i Crimea. I d’aturar l’expansió de l’OTAN cap a territoris ex soviètics (o pertanyents històricament a l’Imperi rus). Realisme per damunt de tot. De pas, la Unió Europea es trobaria a contrapeu, i afeblida.

L’altre escenari altament explosiu per als EUA i Occident es troba al món àrab i islàmic. Ací es tractaria de refermar l’amistat amb els estats àrabs sunnites i de mantenir a ratlla, amb el seu suport, els xiïtes (amb presència al Líban, Síria o Iemen), amb Iran al capdavant. Aràbia Saudita i altres estats sunnites voldrien la pau amb Israel. Iran, la seua destrucció. Un incentiu molt gran per a maniobrar políticament. En un context així, i en qualsevol de les hipòtesis possibles, Israel hauria de fer cessions i eliminar els extremistes irresponsables que avui detenen un poder excessiu al seu govern. Per bé que la complexitat d’aquest conflicte fa altament dubtoses les previsions.

Donald Trump podria encapçalar aquest tipus de reorientacions i també coses gens recomanables, com el rearmament d’una extrema dreta a Europa que presenta trets xenòfobs, anti-immigració i euro-escèptics. Es tractaria de desarticular la Unió Europea o, si més no, de desactivar-la. Hi ha bases socials nacionalistes, agràries, damnificades, que ajudaran en aquesta comesa.  Massa regulacions a Brussel·les, massa requisits ecològics. Massa lliure comerç. Decadència de les indústries, invasió de productes xinesos. Prohibicions, exigències quant a la caça o la ramaderia o les condicions als escorxadors. Hi ha tipus humà que se’n fot de l’ecologia i de qui la balla. Que és caçador, que és masclista, que no vol restriccions en matèria d’insecticides i plaguicides. Que no “creu” en el canvi climàtic. I que mira de reüll la gent estranya -d’un altre color i llengua- que pul·lulen per pobles i ciutats, tot i que la necessita per a les collites i moltes altres feines, agrícoles o no.

Tot això es pot entendre, però no acceptar, contra el que suggereix la màxima francesa tout comprendre c’est tout pardonner.  La pitjor errada -amb conseqüències nefastes- de l’esquerra cosmopolita i exquisida és estigmatitzar sense anàlisi. Convé constatar les realitats, prendre’n nota. El partit de Sahra Wagenknecht (BSW) a Alemanya és un exemple fins on poden dur les respostes a les cruïlles de l’esquerra europea. Val la pena seguir-ne de prop l’evolució, arriscada i contradictòria, simptomàtica en tot cas. Determinada per l’ambició de no allunyar-se de la base social històrica de l’esquerra.

La hipòtesi Trump respon a imperatius geopolítics i a determinants de política interior, que passen sobretot per la promesa de potenciar allò propi i posar barreres a la immigració descontrolada. Tot i que sembla que d’una manera més retòrica que real, perquè hi ha corrents de fons difícils d’aturar.  Ara bé, les promeses i la retòrica, l’estil i la gestualitat, aporten compensacions psicològiques a una població angoixada o com a mínim desconcertada. Política i geopolítica es donen la mà. En un context en què la dinàmica sistèmica -els corrents de fons-  imposa fortes restriccions a la política, i no tan sols a la d’esquerres. Els programes i les promeses electorals queden molt aigualits quan s’enfronten a la prova de la “realitat”. O quan s’enfronten a conflictes intractables, que són els més habituals. El politòleg d’Oxford Ben Ansell ha dedicat tot un llibre, molt recomanable, a analitzar aquestes qüestions: Why Politics Fails (Por qué fracasa la política, Península, 2023).