“Pongamos que hablo de Madrid”

Potser cap altre observador tan agut, implicat i compromès, tot alhora, de i amb Madrid com el delegat de La Vanguardia a la capital de l’Estat, Enric Juliana, insider perquè hi viu des de fa ja temps i ensems outsider (és un català de Badalona). En un article recent  -de dissabte 10 de juny 2023- contraposava la vivència màgica d’un concert memorable de Bob Dylan (82 anys) al Jardí Botànic de Madrid amb el retorn a la realitat, materialitzada en la pantalla del mòbil d’un conductor d’autobús nocturn, on apareixia aquest avís: “Protégete de los okupas, convierte tu casa en una caja fuerte”...  Com? Què?

Enric Juliana relaciona la davallada de l’esquerra a Europa, país a país -un drama per etapes-, amb els marcs mentals que imposa la comunicació falsària instantània de les pantalles de mòbil, que es resol en una sensació de por. Una por irracional i generalitzada. El xofer de l’autobús nocturn de Madrid, un proletari al capdavall, s’ha de protegir dels “okupes”? De quins okupes? Demencial, però és que tot està desbaratat.

La por, el sentiment primari que envaeix l’esperit del temps. Por a una catàstrofe, por a la guerra, por a l’avenir que els espera als fills, por al futur en general. No és casual. Durant dècades, diu Juliana, s’han invertit milions d’euros en generar aquesta “por atroç”. La por, mala consellera. Una por, de tota manera -afegiria jo- ,que té bases en percepcions fragmentàries de la gent, i que no és contrarestada. No és un invent imposat a la gent, només magnificat de manera irresponsable. Vet ací la clau de moltes coses.

I en tercer lloc diu una cosa molt important: “¿Cuánto tiempo se puede gobernar en España teniendo en contra el sistema Madrid ? Podemos definir como sistema Madrid el conjunto de fuerzas e intereses que confluyen en la capital de España emitiendo para el resto del país con los más potentes altavoces”.

Madrid, rompeolas de las Españas... Centre i confluència del poder econòmic, polític, mediàtic i judicial, financer i també militar. Ens agradarà o no, però ací el tenim. A 1 hora i quaranta minuts (i bitllet de 9 euros) de València en AVE. Amb un lobby anomenat Connexus,  presidit per Broseta jr., que haurien d’investigar els periodistes agosarats. Amb una connexió constant amb Barcelona, via alta velocitat. Amb la promesa de reeditar l’anomenat Eix de la Prosperitat (Madrid-València-Mallorca). Amb l’allau de madrilenys a Gandia o a Cullera i Alacant. Amb una presidenta, Ayuso, que ha guanyat la majoria absoluta de la mà d’un assessor com Miguel Angel Rodríguez, MAR, d’infausta memòria. Tocant fibres i cordes extremes, tant que ha deixat fotut i arrimat al marge l’auxiliar VOX. A Ayuso l’apel·latiu “populista” o “demagoga” se li queda curt. Porque me da la gana, és el títol expressiu d’un llibre que la retrata... Més aviat és  xuleria, gest castís, ignorància a la brava, una cosa molt antiga, però que ella, airosa, ha sabut remasteritzar.

Madrid no ha estat sempre així, el centre d’un sistema financer, especulatiu, de poder mediàtic, un gran node econòmic, seu de tot tipus de multinacionals i empreses de serveis (publicitat, moda, comunicacions), d’urbanitzacions de luxe i/o més mesocràtiques. No és el mateix Puerta de Hierro o La Moraleja que Galapagar o Torrelodones. Un PSOE en crisi perpètua, des del 1931 segons Josep Tarradellas. Una esquerra que no alça el cap, de la qual només el Más Madrid d’Errejón i Mónica García n’és el representant més presentable i fiable. Un Madrid que no és DF, sinó una regió que creu que ha de competir amb tota la resta... Molt diferent del que fou la ciutat de Bonn en la República Federal. Això té conseqüències. Madrid és capital de l’Estat i un “sistema” expansiu, poder territorial en definitiva. I empra tot els recursos al seu abast, com el dumping fiscal o un sobre-finançament del tot injust... Molt complicat de cara a una estructuració equilibrada i sensata de l’Estat de les Autonomies o d’una Espanya federal. Més aviat, una recepta per a la confrontació.

Madrid no ha estat sempre així. Als anys de la República era un laboratori intel·lectual, amb científics d’avançada (tipus Severo Ochoa), centres de recerca, intel·lectuals i una Universitat vibrant. Després va oposar una resistència heroica a l’embat del feixisme. El franquisme s’hi va acarnissar i es va imposar a sang i foc, desplegant una repressió cruel i una prepotència grollera, que han retratat els historiadors i diversos escriptors. El darrer, Ignacio Martínez de Pisón. Va afaiçonar Madrid, integrant-hi els vencedors de tot tipus en llocs burocràtics, erigint el CSIC lliurat a l’Opus sobre les ruïnes de la ILE i la JAE. Tots els qui havien “guanyat una guerra” -des de capitans generals a bidells i conserges- hi obtingueren plaça. Per posar un exemple, el pare de José María Aznar fou agraciat amb la direcció de l’Agencia EFE.

I tanmateix, Madrid no ha estat sempre així. L’oposició al franquisme, universitària i obrera, hi tingué un bastió. El clandestí Federico Sánchez (Jorge Semprún), organitzà l’oposició intel·lectual. Marcelino Camacho, líder de la Perkins i d’un incipient moviment obrer, activà les Comissions Obreres. Els capellans crítics, com  Díaz Alegría o el padre Llanos es feren notar. L’alcalde socialista Tierno Galván -majoria absoluta- fou un símbol. Gent com Javier Pradera, en contacte amb la nissaga Ortega, renovaren el liberalisme intel·lectual i polític a través d’empreses editorials i diaris, d’Alianza a El País.

I obriren així la porta a una societat respirable i connectada amb Europa, que se suposava que havia superat els seus fantasmes. Els fantasmes de l’Espanya eterna, resclosida i acomplexada, l’Espanya com a problema, la Inquisició, l’expulsió dels jueus, la Conquesta d’Amèrica, la Nova Planta borbònica, la davallada als inferns, la Decadència, 1808, les guerres carlistes, la Restauració, la pèrdua de l’Imperi, el 1898, el regeneracionisme, la dictadura del general Primo de Rivera, la República sabotejada, la guerra civil, la dictadura de Franco... Davant tot això, una història que “no acaba bien” (Gil de Biedma), a hores d’ara alguns -a manera de compensació- volen recuperar una imatge de la història anacrònica i de faula, imaginària, enormement allunyada dels criteris de la historiografia crítica.

Tot està en joc: la producció d’imatges i arguments o arquetips, la configuració d’un bloc dominant centrat en Madrid amb els seus “desayunos” de premsa, dinars polítics, tertúlies, conspiracions i llargues sobretaules, que es projecta brutalment a la resta d’Espanya. Tots convençuts -florentinos, banquers, polítics, periodistes de relumbrón, managers de la comunicació i saltataulells diversos- que manen per dret ancestral o diví, que Espanya els pertany, inspirats en un concepte demencial de reconquista. Ara, feta la reconquesta interior, toca el País Valencià i les Balears. Demà Catalunya. Després el País Basc. Si no fem, plegats, un pensament.

Conec una mica Madrid. Ma mare era de Madrid, encara que havia nascut a València. Condemnar-la expeditivament, essencialitzar-la, desconèixer la seua complexitat interna, seria tan injust com pensar o dir que València és una ciutat reaccionària i blavera d’arrel, obviant el fet que durant dues legislatures ha tingut d’alcalde Joan Ribó, de Compromís o que fou capital de la República, una ciutat profundament republicana. Madrid és molt més que això. Una mirada serena ens ajudarà bastant més que les desqualificacions viscerals. Mai no ajudaran les estigmatitzacions, tot i que podrien al·legar motius versemblants.... Molt millor, de tota manera, la mirada lúcida i l’acord fraternal en la cerca d’objectius comuns que a tots beneficiaran. És moment de sumar, sembla...