Es pot pensar la República?

El 1985 Gayatry Chakravorty Spivak va publicar un article que marcaria època en els estudis anomenats postcolonials: “Poden parlar els subalterns?” (es troba traduït a L’Espill 63-64). Amb una argumentació complexa, Spivak venia a dir que el discurs colonial dominant feia invisibles, amagava, reduïa al silenci, els grups subalterns colonitzats i, a dins d’aquests, els més subalterns encara, com les dones. El resultat es que “el subaltern no pot parlar” i s’imposa construir una contra-narrativa d’impugnació.

De manera semblant, hauríem de preguntar-nos si podem parlar de la República, si una cosa així és simplement “pensable”. Tot indica que el discurs dominant segons el qual a Espanya l’status quo actual és intocable i, a més, la forma de l’Estat no és tan important -no és “el tema”-, redueix al silenci altres opcions: les amaga, les fa invisibles. Fins i tot les fa impensables.

Per alguns -o per a molts-, certament, la República és tema tabú. Capítol arxivat. La transició va resoldre -en teoria- la qüestió. No es podia plantejar el problema... El desenllaç de la guerra civil 1936-39 va demostrar que projectava una ombra allargada. Una de les conseqüències fou que ni tan sols es va poder celebrar un referèndum sobre la forma d’Estat al final del franquisme. No així a Itàlia, el 1948. El context històric fou determinant.

Ací el règim monàrquic havia caigut l’abril del 1931 per decisió popular majoritària -esgotada la monarquia oligàrquica que havia associat el seu destí a la Dictadura-, la mateixa voluntat popular que va votar aclaparadament a favor de la Constitució de la Segona República. Els monàrquics alfonsins -partidaris d’Alfons XIII- i els carlistes varen conspirar des del primer dia, atiant el foc de la discòrdia i la guerra civil. El 1932, el colp fracassat de Sanjurjo. Negociacions amb Mussolini, a càrrec d’Antonio Goicoechea i Pedro Sainz Rodríguez. El 1936 el colp també fracassat dels generals, però que derivà en una brutal guerra civil guanyada -a tots els efectes- per Franco amb l’ajuda de Hitler, Mussolini, el Portugal del dictador Salazar i els regulars del Marroc. En va seguir -o va continuar- un genocidi –“hay que aplicar una violencia extrema”, segons instruccions del general Mola, el “director”, cervell de la revolta. Paul Preston ha documentat amb gran rigor els antecedents i les conseqüències del genocidi instigat per aquests arquitectes del terror.

Una societat traumatitzada. Silenci, morts que no compten, por i repressió, l’exili de més de mig milió de persones, ciutadania sense garanties. El mur de la vergonya a Paterna, on afusellaven sistemàticament fins ben entrats els anys quaranta... I tortura també sistemàtica per part de funcionaris públics (policia i guàrdia civil son funcionaris) a qui gosava resistir. Presó, degradació humana, exili interior. Milers de republicans als camps nazis, que Franco i Serrano Suñer -fins ací arribà la vilesa- no volgueren salvar.

Ja en la transició, el 1976/77, Juan Carlos I va ser llest, espavilat, va saber estar al seu lloc i va encapçalar una gran operació que assegurà el sistema democràtic i una Constitució limitada en certs aspectes -alguns, clau per a nosaltres- però efectiva i homologada per qui pot homologar, que son els poders internacionals dominants. Els mateixos que donaren suport a Franco durant dècades: el capital internacional, “els mercats”, el Vaticà... però sobretot Estats Units i els seus interessos estratègics. També la mitificada Europa.

Ara bé. Si llegiu el llibre Kings Corp (El imperio nunca contado de Juan Carlos I), Libros del K.O, 2023, de José Maria Olmo i David Fernández, periodistes molt informats d’El Confidencial, els interrogants se us multiplicaran. Amb escreix... Si podeu llegir-lo, vull dir, perquè provoca malestar, fins i tot físic. ¿Per això tants sacrificis, per això van florir tants anhels? És la mateixa sensació que provoca llegir els llibres de Francesc Arabí sobre qui fou president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana Hernández-Soro (Ciudadano Zaplana, 2019; Los tentáculos del truhán, 2022). Una sensació d’irrealitat. Com es va poder aguantar tot això?

En el cas del rei emèrit, el robatori sistemàtic, la manca d’escrúpol, fer servir la institució per a fer caixa, vendre el prestigi d’Espanya a canvi de milions de dòlars procedents d’un règim -el d’Aràbia Saudita- corrupte i homicida, patrocinador del wahabisme (d’on va eixir Al Qaeda), l’agressor del Iemen... I tot això mentre arrossegava pel fang la família i la institució, la Corona i el que fos. La Corona a canvi de Corinna, els diners, Dante Cannonica, Arturo Fassana, la banca Mirabaud, Suïssa, els paradisos fiscals, la fundació Zagatka, el cosí Álvaro de Orleans, els amics del Golf, les amistats perilloses, els tripijocs, les comissions, els iots Bribón regalats per uns i altres... Juan Carlos I, rei modèlic, un defraudador d’Hisenda, un comissionista, obnubilat pels diners, les fembres peccadrius, els vins de 600 euros l’ampolla, els vols en jet privat, les mansions de luxe a Londres... Quin paperot que han fet tots, la comparsa que li reia les gràcies.

La Transició tenia, per descomptat, la seua lògica. Una lògica implacable. Un referèndum monarquia/república hauria estat fortament desestabilitzador. Els “poders fàctics” es mantenien incòlumes, deutors d’un règim totalitari que havia guanyat una guerra sobre l’altra meitat (o més: segurament 1/3 sobre 2/3) d’Espanya. La dreta incrustada en les institucions de l’Estat estava convençuda que la monarquia era garant del manteniment dels seus privilegis. L’esquerra o les forces democràtiques sabien que no tenen força suficient per capgirar la situació, en absència de suport internacional, que és el tema clau. La cosa va funcionar.

Però va funcionar amb una distorsió gran del principi democràtic i amb la pèrdua total, pel camí, dels papers per part de qui va creure que tenia carta blanca per a fer el que li semblés oportú. Llegiu, si podeu, el llibre esmentat. Hi trobareu, fil per randa, la història d’una ignomínia contemporània, de la qual n’és producte l’Espanya actual, la dels anys 20 del segle XXI. La història és una concatenació, el present és fill del passat, i potser pròleg -però no sempre- del futur. Perquè de vegades irromp l’inesperat, la voluntat col·lectiva que altera el guió preestablert.

I ara estem com estem. Felip VI al tron, el rei silent que quan parla no l’encerta, com arran del conflicte de l’1 d’octubre a Catalunya, on ja no hi pot viatjar tranquil, perquè la seua popularitat és ínfima. No pot estranyar el seu mutisme i manca d’espontaneïtat. Amb una herència com la que arrossega qualsevol es moriria de la incomoditat. Perquè la monarquia es basa en la trama familiar, un arcaisme fora de mida, en el prestigi i en una certa exemplaritat moral. I tot això a hores és simplement un sarcasme.

Tota aquesta història ens parla d’anacronisme. Però per què no es pot pensar a Espanya amb tranquil·litat la hipòtesi d’una República? Si als anys 20 del segle XX s’hi podia pensar -hi varen pensar Ortega i Unamuno, Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer, Blasco Ibáñez i Juli Just, Azaña i Fernando de los Ríos o Miguel Maura- per què ara, un segle després, no? Cal pensar sobre aquesta impossibilitat de pensar... Amb una República, el cap de l’estat no podria ser tan arbitrari, perquè perdria les següents eleccions. Seria un referent moral o no seria. Es guanyaria dia a dia l’afecte i la confiança. Seria temporal, no indefinit.

La família reial com a dipositària perpètua de l’alta representació de l’estat és una cosa anacrònica i fallida. Un absurd, si bé es mira. Però val més no enganyar-nos. Coses transcendentals com la forma de l’Estat o l’autodeterminació demanen un consens aclaparador i l’entesa respecte de les regles del joc. L’acceptació prèvia dels resultats, siguen els que siguen. El risc que ningú voldria córrer -vista la història- és l’enfrontament civil. I amb bones raons. Cal, per tant, considerar en l’equació les raons dels altres, que inclouen una por molt estesa a obrir la capsa de Pandora, que també fou determinant en el moment de la transició. Però aquest expedient no pot ser etern.

A hores d’ara, quan la dreta política -amb la component neofeixista (i el terme és esacient) que incorpora- qüestiona aspectes clau de la cultura democràtica, en sintonia amb el trumpisme, i això son paraules majors, una veu autoritzada, carregada de valor moral, d’algú amb alta responsabilitat i representativitat, capaç d’aportar seguretat, seria molt important. El rei que subratlla la “igualtat de tots davant la llei” és un rei republicà, com ha dit un trampós Félix Ovejero Lucas (fundador de Ciudadanos), que presenta una versió aigualida i deformada del republicanisme. Alhora que afegeix “en nom del republicanisme”: “Viva el rey!”. Una pallassada més, en la qual sempre el superarà amb escreix el lamentable Toni Cantó. Ovejero Lucas -malaurat deixeble de Manuel Sacristán- és un nacionalista ètnic espanyol disfressat de constitucionalista, cosmopolita o internacionalista proletari: segons convinga.

La monarquia pot associar el seu destí a la minva de la democràcia i al poder creixent del neofeixisme, directe o per partit interposat. O pot actuar en defensa dels valors constitucionals profunds, més enllà de formalismes. S’hi juguen, per tant, moltes coses. 

Guanyar eleccions locals per un marge estret no dona dret a conculcar drets bàsics o a destrossar consensos bàsics i transversals, com ara el respecte degut a la ciència i l’acadèmia, o bé a la voluntat de no reobrir ferides ni atiar conflictes civils (molt majoritària en la societat valenciana). Alguns han de prendre nota, i actuar en conseqüència. Si la monarquia assumeix i troba normal i no diu “Alto!” davant una regressió impressionant cap al franquisme, caldrà també prendre’n nota...