CV Opinión cintillo

A propòsit del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa

Unió de Periodistes Valencians

0

En el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, hem assumit com a normal denunciar que al nostre país el periodisme no es pot exercir amb llibertat. Com pot ser això normal? Com pot ser normal en una democràcia haver d’estar reclamant la derogació d’una llei mordassa que sanciona a periodistes per fer la seua feina?

No és normal ser periodista en aquest país i haver d’enfrontar-se a un judici. És el que va passar Mireia Comas, una fotoperiodista que va ser detinguda pels Mossos quan cobria un desnonament i acusada d’atemptat contra l’autoritat.

És per això que l’assemblea de la Unió de Periodistes Valencians va decidir enguany aprofitar el premi Llibertat d’Expressió per a denunciar la repressió que per als periodistes i fotoperiodistes suposa encara l’aplicació de les lleis mordassa. Mireia Comas recollirà el premi en nom de tot el col·lectiu, perquè el seu cas és tristament un exemple, i no una excepció.

De fet, la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació –a la qual per cert també hem donat el premi llibertat d’expressió- ha denunciat que organismes com Nacions Unides, la Comissió Europea o la Unesco han alertat de límits a la llibertat d’expressió a Espanya.

El deteriorament de la llibertat de premsa i de les condicions per al lliure exercici del periodisme són també hui una realitat del dia a dia, més enllà de les conseqüències nefastes de les lleis mordassa. Ens estem acostumant als vetos de partits polítics a periodistes i mitjans de comunicació, a les rodes de premsa sense preguntes, a l'atac constant als mitjans públics, a l’assenyalament de periodistes… Assistim a una estratègia intolerable i perillosa d’excloure la veu de qui ha de fiscalitzar el poder. Sense negar les nostres pròpies culpes i responsabilitat en el desprestigi de la professió, és un intent de minar la credibilitat de la ciutadania en el periodisme.

Però sense periodisme, el que queda és mera propaganda, que res té a veure amb els drets constitucionals de periodistes i ciutadania relacionats amb la llibertat de premsa i d’informació. Com sempre diem, sense periodisme no hi ha democràcia. I qui menysprea la funció democràtica de la nostra professió, ja sabem que menysprea també la democràcia.

La paradoxa és tot el viscut en l’any de la pandèmia, on el periodisme va ser considerat una activitat essencial. Per què? Perquè calia seguir informant la població durant els mesos més durs del confinament. El periodisme no podia tancar. El periodisme no és prescindible perquè té una funció de servei públic.

No obstant això, malgrat ser considerat com una activitat essencial, el periodisme i els seus professionals han patit –i continuen patint- els límits a la llibertat d’informació, ara amb la nova excusa de la pandèmia. La pandèmia i les mesures sanitàries com a excusa per a restringir el lliure exercici d’una professió essencial. Té algun sentit?

Té algun sentit impedir l’accés de periodistes i fotoperiodistes als actes amb l’excusa d’un aforament restringit que no es practica amb la resta de convidats? Té algun sentit voler informar a la ciutadania mitjançant les senyals pool que únicament transmeten un punt de vista? Té algun sentit allunyar els periodistes dels esdeveniments donant-los l’única opció de seguir-los via pantalla de televisió? Té algun sentit una roda de premsa amb preguntes de periodistes filtrades o censurades prèviament pels gabinets de comunicació? Té algun sentit aplicar una desescalada a tots els àmbits tret del periodisme?

Sí, l’únic sentit és l’intent de limitar la llibertat d’informació. Una vegada més.

Per cert, qui està demanant exercir la professió amb llibertat som els periodistes que, quan no hi havia mascaretes i la població estava confinada per a protegir la salut, eixíem al carrer sense protecció, sense saber ben bé què era encara el coronavirus. Som els periodistes que, malgrat no tancar els mitjans, hem sigut enviats a un ERTO o hem vist retallar els nostres ingressos per la cancel·lació de les col·laboracions freelance. Som els periodistes que, malgrat ser essencials, hem sigut tractats com a personal totalment prescindible.

No solament això, sinó que continuem amb la soga de la precarietat i els acomiadaments. Això també està molt relacionat amb l’impacte negatiu de la pandèmia sobre la llibertat d’informació. Per això vam eixir al carrer en desembre, en una protesta unànime de tota la professió on vam reclamar al Consell un pla d’ajudes públiques per al sector vinculades al manteniment dels llocs de treball. Un pla que continuem exigint i que ha de servir per a enfortir uns mitjans de comunicació sense els quals la democràcia serà més feble. Això sí, volem mitjans amb periodistes.

Als poders públics els diem que sense periodisme no hi ha democràcia, però a les empreses periodístiques els recordem que sense periodistes no hi ha periodisme.

Per això hui volem recordar a periodistes com David Beriain i Roberto Fraile, assassinats a Burkina Faso quan tractaven, simplement, de fer periodisme. El periodisme honest de narrar eixa realitat oblidada i silenciada. Periodisme, al cap i a la fi. 

Etiquetas
Publicado el
3 de mayo de 2021 - 12:37 h

Descubre nuestras apps

stats